Com el gos de l'hortolà

Com el gos de l'hortolà que no menja ni deixa menjar, Mariano Rajoy ens ha donat una prova durant aquests quaranta llargs dies que no és qui ha de liderar per més temps la dreta espanyola. La seva patètica compareixença de després de la segona ronda de converses amb el Rei només ha servit per constatar novament que l'encara líder del PP per dir-nos que segueix sense poder arribar a una presidència del Govern, per la qual cosa s'ha limitat a romandre quiet sense proposar cap solució o aliança esperant que PP o PSOE acudeixin a suplicar-li que sigui el president. Mentrestant l'economia segueix donant mostres de mes feblesa i des d'Europa ja comencen a posar-se nerviosos.

El Rei amb bon criteri ha decidit no perdre mes temps i ha proposat a Pedro Sánchez després que s'hagi mostrat disposat a parlar amb tothom, hagi fet un pas endavant, i tracti de formar govern amb Ciutadans, Podem o altres partits sense més excepcions que els separatistes d'Esquerra i de Democràcia i Llibertat.

L'únic obstacle que Pedro Sánchez té per arribar a presidir un Govern de coalició amb Ciutadans -Govern equiparable als molts que a Europa estan presidits per persones que no pertanyen a la llista més votada- és la determinació del PP de votar en contra de qualsevol Executiu que no estigui presidit per Mariano Rajoy, inclosos els que poguessin donar l'esquena a les aspiracions antisistema de comunistes i separatistes. Així ho ha posat lamentablement de manifest Rajoy, que a les preguntes de si el seu partit afavoriria, encara que fos amb l'abstenció, un Govern PSOE-Ciutadans ha respost categòric: "De cap de les maneres". Si finalment els de Podem aconsegueixen arribar al Govern gràcies al obstinació de Rajoy i la mansuetud del PP, aquest partit ja pot anar tancant les portes per sempre.

El PP ha de votar en contra de la investidura de Sánchez si el PSOE arriba a acords amb Podem i altres formacions nacionalistes. Però seria molt indecent que sumés les seves forces a les de Podem contra un Govern de PSOE i Ciutadans. Aquesta és, però, l'única forma que té el PP de tombar la investidura de Sánchez i d'aconseguir que es celebrin unes noves eleccions generals, en les quals Rajoy creu il·lusament que podria obtenir la majoria suficient per governar.

No faltaran els que diguin que, sent el PP el partit més votat, és massa sacrifici demanar-li que afavoreixi la investidura com a president d'algú que no pertany al mateix i que fins a la data s'ha negat a qualsevol tipus d'acord. No obstant això, i per molt que la renúncia de Rajoy a presidir el Govern també impliqués el seu abandonament de la presidència del PP, aquest sacrifici és exigible a qui ha perdut un terç del seu electorat i traït com cap altre governant l'ideari del seu partit.

Renunciar a presidir el Govern és el cost que el PP ha de pagar per renovar el seu infaust lideratge i recuperar les seves traïdes senyes d'identitat. Llavors disposarà d'un temps preciós per regenerar el partit i trobar els principis perduts. L'obstinació de Rajoy per aferrar-se al càrrec amb el silenci dels seus dirigents no implicats en la corrupció del seu partit, condueixen sense remissió a un front popular-secessionista del que Rajoy va a ser el principal responsable.