Totes les enquestes menys la del CIS donen un resultat semblant entre blocs al d'abril. El PSOE apunta a un lleuger descens (120 a 125 diputats) amb el qual no aconseguirà governar sense suport d'almenys un partit. Llavors tenia tres opcions per a una coalició que va rebutjar amb Cs, Podem o PP. ara només li quedaria un.
Ens han acostumat que cap partit pot guanyar unes eleccions generals amb majoria absoluta. De moment, aquesta és l'única certesa i punt comú de tots els candidats. Per això, tot l'interès es concentra en els pactes postelectorals, sempre incògnites en no haver-se consolidat coalició prèvia.
Ara si es confirmen els avenços, només va ser possible una coalició del PSOE amb el PP de Casado. Si no s'aconsegueix, anirem a les cinquenes eleccions en quatre anys amb el consegüent desgast d'un país atordit per la crisi i el nacionalisme.
Pedro Sánchez en un acte electoral del PSOE a Vitòria, ha dit: "Escolto a Esglésies dir que hem d'impedir la gran coalició entre PSOE i PP. Li vaig a llançar a ell ia tots els que el voten un compromís, i quan dic una cosa la compleixo: no farem cap gran coalició amb el Partit Popular ".
I al capdavant del fenomen apareix, sens dubte, el major instigador d'aquest bucle electoral etern, que no és altre que Pedro Sánchez, des de fa quatre anys incapaç d'entendre que els seus objectius i interessos no poden condicionar-ho tot d'una manera tan flagrant. No són innocents els altres contendents incapaços de veure les urgències del país per sobre dels interessos de partit.
Pedro Sánchez, el "doctor No", és el no-res més perillosa per a Espanya, pur vici pel poder i autèntic buit de poder. L'únic provat és que va arribar a ell gràcies a la més acurada extracció dels declarats enemics d'Espanya. ¿Els dirà també a ells que no? Doncs no.
En tot cas, Pedro Sánchez s'ha guanyat a pols que, si fos necessari pactar amb el PSOE, sigui condició indispensable que ell no estigui al capdavant. Posats a jugar amb les negacions afirmatives o viceversa seria com un rocambolesc però oportú "sí que és no".
Les quartes Eleccions Generals des de 2015 suposaran, excepte sorpresa, un monumental fracàs de la classe política en el seu conjunt, que l'allunya d'una ciutadania esgotada pel contrast dels seus problemes, col·lectius i individuals, i la imperícia de qui els representen i cobren per trobar i aplicar solucions. Quan més falta fa la política com a remei per als desafiaments vigents a Espanya, menys fa aquesta per complir amb la seva funció i als problemes preexistents, li afegeix altres derivats de la seva mediocritat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario