Assetjament financer, qüestionaments públics i travetes sanitàries conformen els últims vint anys. Assenyalar a la presidenta regional, Isabel Díaz Ayuso, i de pas satisfer als seus socis de moció de censura i de legislatura s'ha convertit en la principal obsessió de Sánchez
El llistat de greuges que ha patit Madrid en benefici de Catalunya durant el mandat de Pere Sánchez és demostratiu que perjudicar aquesta primera comunitat s'ha convertit en l'objectiu preferent de el Partit Socialista en el seu intent de recuperar poder autonòmic.
«Acabarem amb l'asfíxia regulatòria i fiscal que suposen els 15 tributs propis que paguen les empreses a Catalunya, simplificant i deixant, com a màxim cinc, que és la mitjana que tenen la resta de comunitats autònomes». Aquesta va ser una de les promeses amb les que el candidat de PSC a la Generalitat, Salvador Illa, va concórrer a les eleccions catalanes. Un enunciat que reconeix que si les companyies catalanes paguen molts més impostos que les madrilenyes no és pel 'dúmping' de què s'acusa la regió central sinó per la «asfíxia regulatòria i fiscal», en paraules d'Illa, que practica la Generalitat per sufragar l'aventura independentista.
La que avui exposa ABC no és un reguitzell virtual de decisions de Govern que donarien per si mateixes motius justificats perquè Madrid es comportés amb el mateix victimisme lacrimogen que sempre ha demostrat l'independentisme català en la seva exigència de privilegis enfront de la resta d'autonomies. No ho és. És una cascada escandalosa de dades objectives i fàcilment contrastables, basada en un càstig ideològic, polític i socioeconòmic a la comunitat que més contribueix a l'PIB nacional. En menys paraules, Pedro Sánchez perjudica Madrid sabent que governa el Partit Popular des de fa vint anys i que sistemàticament se li ennuega a l'esquerra a les urnes. Per això, assenyalar a l'actual presidenta, Isabel Díaz Ayuso, i de pas satisfer als seus socis de moció de censura i de legislatura s'ha convertit en la principal obsessió de Sánchez.
El Govern no explica per què margina Madrid, per exemple, amb el repartiment de fons de la Unió Europea, ja que aquesta comunitat rep el 13 per cent i Catalunya, el 17, el que es salda amb 422 milions d'euros menys. Tampoc explica per què surt perjudicada en la distribució dels fons estatals per a empreses, ja que fins a un 30 per cent de els diners es transfereix a la Generalitat, regant amb 1.000 milions d'euros enfront dels 679 destinats a Madrid. Ni per què va retallar de 5.000 a 1.000 milions el pla de Rodalies dissenyat en 2018. O per què en els seus primers pressupostos injecta a Catalunya un 60 per cent més d'inversions públiques, o per què ataca l'escola concertada, que a Madrid aglutina gairebé 400.000 alumnes. Greuges innombrables hi ha fins i tot en la compra de material sanitari durant la pandèmia, i en la justificació de per què Madrid va ser l'última autonomia a accedir a la fase 1 de la desescalada. Greuge hi ha a la imposició a aquesta autonomia d'un estat d'alarma a la mesura de Moncloa que el Tribunal Superior de Justícia va declarar il·legal, o en les raons de què l'aeroport de Barajas ha estat un colador de virus malgrat les advertències desesperades de la Comunitat. Ni Pedro Sánchez ni cap dels seus ministres han passat un sol minut a l'hospital Isabel Zendal o en una residència d'avis de Madrid, però sí que han tractat de torpedinar les mesures adoptades per Isabel Díaz Ayuso a favor de l'hostaleria regional. La informació d'ABC avui resulta aclaparadora.
No obstant això, no sembla estar servint-li tant d'esforç per ofegar Madrid mentre Catalunya rep uns diners que majoritàriament dedica a despesa identitari. Quan la ministra d'Hisenda anuncia una bateria de mesures de 'harmonització fiscal' dissenyada per donar un cop de sabre als madrilenys, i al cap de poques hores és desautoritzada per la vicepresidenta econòmica del seu propi Govern; o quan Ángel Gabilondo nega que vagi a pujar els impostos que sí que li exigeix Sánchez, el resultat no deixa de ser un reconeixement implícit que al PSOE hi ha un debat fallit sobre la idea que fer mal a Madrid és inútil en termes electorals. Potser el PSOE havia de valorar si aquesta és la raó per la que porta més de dues dècades sense governar. Millor li aniria si 'harmonitzar' com al País Basc o Navarra.
El pla d'PSOE: baixar impostos a Catalunya i pujar-los a Madrid
En primer lloc, el gràfic recull els tipus mínims i màxims aplicats en el tram autonòmic de l'Impost sobre la Renda. Pel que fa a la tributació de les rendes baixes, Madrid registra un 9%, enfront de l'12% de Catalunya. Pel que fa a la imposició de les rendes altes, Madrid es mou en un 21%, davant el 25,5% de Catalunya.
En segon lloc, el gràfic resumeix la fiscalitza tat vigent en l'Impost de Successions prenent com a referència un mateix supòsit: el d'un solter de 30 anys que hereta véns del seu pare per valor de 200.000 euros. A Madrid, aquest contribuent pagaria una mica menys de 300 euros, mentre que a Catalunya hauria d'abonar més de 4.000 euros a l'fisc.
En tercer lloc, el gràfic planteja un càlcul referit a l'Impost de Donacions. Aquesta vegada, el supòsit és el d'un jove de 25 anys que rep del seu pare una donació de 100.000 euros. De nou, la fiscalitat aplicable a Madrid seria testimonial a la banda de la exigida a Catalunya, ja que no arribaria a 125 euros en la primera regió però ascendiria a 5.000 euros en la segona.
En quart lloc, el gràfic compara els tributs propis aplicats a cada territori. Madrid ha desenvolupat tres gravàmens d'aquest tipus, encara que un d'ells (el recàrrec provincial de l'Impost d'Activitats Econòmiques) va quedar buidat de contingut quan va passar a tenir un tipus de el 0%. En canvi, Catalunya ha impulsat dinou impostos propis, dels quals quinze segueixen aplicant avui, davant d'altres quatre que han desaparegut arran de diverses sentències judicials que els han invalidat.
Es podria afegir, a més, que Catalunya segueix aplicant l'impost sobre el patrimoni, mentre que Madrid és l'única regió que no exigeix aquest tribut als seus contribuents. Una diferència més que eixampla la "bretxa fiscal" entre els dos territoris.
No obstant això, és important subratllar que l'allau d'impostos exigits per la Generalitat no ha evitat que el deute autonòmic segueixi creixent, prova de el malbaratament i el desordre pressupostari que afligeixen a la regió catalana. En aquest sentit, és important subratllar que el deute autonòmic de Catalunya arriba a l'35,1% de l'PIB, duplicant el 14% observat a Madrid.
Diferents polítiques, diferents resultats
No cal dir que la implementació de polítiques fiscals tan diferenciades ha afavorit un ritme de creixement cada vegada més accelerat a Madrid i més lent a Catalunya. El gràfic en qüestió porta a col · lació el sorpasso que ha aconseguit Madrid en un requadre introductori que recull les dades de PIB i PIB per càpita per a ambdues regions.
L'aportació a la producció nacional de Madrid va aconseguir en 2019 el 19,3%, tres dècimes per sobre de l'19% que genera Catalunya ... tot i tenir un milió d'habitants menys. Pel que fa a el PIB per càpita, el diferencial és encara més acusat: 35.913 euros a Madrid, 31.119 euros a Catalunya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario