Excuses i mentides

La reunió de PP d'ahir va servir perquè els barons que hi anaven per demanar-li a Rajoy un canvi de la política fiscal donessin una frenada i en sortir de la mateixa es sumaran a les mateixes males excuses que ens ha vingut donant des del primer moment: "No ens agrada pujar els impostos", però "si no arribem a pujar, ara estaríem rescatats". El abordar la reducció de la despesa pública dependrà del creixement en els propers anys, quan fins a un llec s'adona que el que ofega el crèdit per a les empreses és l'exagerada necessitat de finançament de l'estat i els seus satèl · lits.

Així quan diversos d'ells anaven disposats a fer-li veure el líder que el carrer no està gens d'acord amb el líder, van sortir d'allà disposats a justificar al tancat a la Moncloa. Ni Esperanza Aguirre amb el seu discurs del sentit comú del carrer va poder amb ell. La brigada de l'aplaudiment fer callar les seves lleus queixes. Així que els líders tornen als seus feus amb la convicció que el carrer protesta perquè el PP no ha tingut "relat" de la seva política fins ara i cal explicar l'inexplicable molt millor a partir d'ara. A partir d'ara als trencat i desnonats seran ajudats en forma de relats,

Quan tothom apunta la necessitat d'afrontar un decidit i urgent retallada de la despesa pública, Rajoy ha preferit apuntalar un sobredimensionat sector públic i superar per l'esquerra al Govern de Zapatero a l'hora d'apujar impostos, el que no ha evitat superar també, dit sigui de pas, en el ritme d'endeutament durant 2012.

La esbombada i, certament, desastrosa herència deixada per Zapatero pot ser excusa per a moltes coses, menys per emular el que la va deixar. No és cert que el forat deixat per Zapatero va agafar a Rajoy per sorpresa, el que hauria d'haver fet el nou president del Govern en descobrir hagués estat emprendre una retallada de la despesa pública encara molt més ràpid i sever que el que tenia previst dur a terme .

D'altra banda, l'Estat espanyol ha estat destinatari de nombrosos rescats, encara que hagin estat parcials, durant tot aquest temps. Per començar, Brussel · les ha permès al Govern de Rajoy relaxar gradualment els seus compromisos de reducció del dèficit el 2012, des d'aquell 4,4% amb què es va comprometre Rajoy davant els electors fins al 6,3% fixat finalment per Brussel · les, límit que el Executiu del PP també ha incomplert amb un desequilibri pressupostari que ha arribat al 7% i que, en realitat, superaria àmpliament el 10% si no fos perquè Brussel · les també ha accedit a no comptabilitzar com a dèficit.

De fet, els centenars de milers de milions d'euros que el BCE ha injectat al nostre sistema bancari és una altra forma de rescat que Rajoy ha utilitzat perquè les nostres entitats financeres comprin deute sobirà. Sense anar-nos tan lluny, l'última rebaixa de tipus aprovada pel BCE no servirà de res per reactivar la nostra economia productiva, però facilitarà, sens dubte, que els 17 +1 governs malgastadors del nostre imperi feudal prossegueixin en l'esbojarrada carrera d'endeutament.

Rajoy dirà que "no li agrada pujar els impostos", però el que no li agrada de veritat és reduir la despesa pública, tal com s'està demostrant i va confessar pocs dies abans de la seva ¿última? pujada d'impostos. El drama dels espanyols és que ningú els rescata de la empobridora política econòmica (i no només econòmica) d'aquest PP de Rajoy, exemple insuperable de corrupció ideològica de tots hàgim patit en els nostres quaranta anys de democràcia.