L'simultani anunci a Washington i l'Havana, del 17 de desembre 2014, sobre la restauració de relacions diplomàtiques entre ambdós països, i l'intercanvi de presos empresonats sota acusacions respectives d'espionatge, assenyala un possible nou rumb. Era pel que sembla l'inici d'un llarg, complex i desitjat procés de desglaç, i gairebé tots els factors afectats van donar per fet que la reconciliació ja s'havia produït i, en conseqüència, la transició cap a la democràcia havia començat. La percepció ha estat de final de partida, no d'començament.
Pura confusió. Els capellans a l'Havana, literalment, van a volar les campanes dels temples anunciant la bona nova, com feien en temps de la colònia quan es retiraven els pirates. Milers de cubans desempolvaron les banderetes i alguns s'abraçaven als carrers plens de felicitat. Per a ells, màgicament, la misèria arribava a la seva fi. La prosperitat estava a la volta de la cantonada.
Els caps més representatives de l'oposició democràtica, esperançades, es van reunir a la casa de Yoani Sánchez i, molt civilitzadament, van ser capaços de posar-se d'acord i demanar espais per a aquesta masegada societat civil que el país va parint treballosament al marge de la cotilla totalitari impost pel Partit Comunista. Les Damas de Blanco, flors en mà, com solen fer, van recórrer alguns carrers properes a la parròquia on es congreguen demanant llibertat. Aquesta vegada no les van picar. Hauria estat una flagrant contradicció amb l'esperit d'obertura subreptíciament instal·lat al país.
Van passar només dues setmanes i l'artista cubana Tania Bruguera, filla d'un ambaixador castrista i resident a Nova York, ha estat trucant a realitzar una performance col·lectiva a la mateixa Plaça. En aquesta performance hauria un micròfon obert, amb el cartell #yoexijo i se suposava que la gent assistiria massivament per manifestar els seus problemes durant el minut que tindrien en el seu poder el micròfon. Com van fer els indignats de Wall Street a exigir els seus drets o el moviment del 15-M a Madrid,
El "performance" havia de realitzar dimarts passat. Alli estaven convocats diversos dels dissidents coneguts per la premsa internacional Joani Sánchez i el seu marit o Rosa Rodríguez, la mare del pres polític cubà Yosvany Melcior, membres tots dos del Moviment Cristià d'Alliberament, va intentar protestar a la Plaça Cívica (Plaça de la Revolució per els castristes); exigiria la llibertat del seu fill. Les forces repressives del règim no els van deixar ni sortir de casa, molt menys acostar-se a la Plaça i diversos d'ells que insistien, van passar la nit al calabós. Al dia següent la policia ha carregat contra els que es manifestaven exigint la llibertat dels detinguts dimarts. Han entrat 18 dissidents a les presons cubanes.
Just el que necessitava el règim per tirar avall qualsevol obertura que dugui a entendre amb els Estats Units. Just el que estaven esperant el Castro per demostrar al món sencer que una cosa és muntar ambaixades, entrar divises de Miami i esperar turistes als hotels i una altra obrir la mà perquè la gent pugui explicar-se i canviar poc a poc la repressió per llibertat.
Obama havia aposta que, tard o d'hora, la major obertura internacional facilitaria un canvi democràtic a Cuba. Raúl Castro ha apostat al contrari. "Ara", ens informa en la seva al·locució del 17 de desembre, "portem endavant, malgrat les dificultats, l'actualització del nostre model econòmic per construir un socialisme pròsper i sostenible". I, d'obertura política? "Hem guardat profunda lleialtat als que van caure defensant principis des de l'inici de les nostres guerres d'independència el 1868", afegeix Castro. Serà una economia de mercat encartonada en un règim polític autoritari a l'estil Xinès? El líder cubà vol consolidar un socialisme econòmic "pròsper i sostenible", però no parla d'obertura política.
Ara mateix, Obama ha d'estar pensant si no s'haurà precipitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario