No sabien el que era governar

El ministre de Sanitat, Salvador Illa, després de la reunió de comitè de seguiment de l'coronavirus.

Van creure que governar consistia en cobrar un bon sou i gaudir de privilegis, que et fes la pilota un grapat de periodistes desaprensius I alternar amb gent d'alt standing. Governar era tenir prou diners per comprar tot allò que no podies quan eres un ciutadà de a peu, maldestre i gandul. Governar era disposar de cotxe oficial amb xofer, viatjar per compte de l'Estat, cobrar dietes i més dietes simplement per complir amb el teu deure assistint a comissions en què no se't demanava res més que repetir com un lloro la consigna que et donava teu partit per escrit amb faltes d'ortografia moral. Governar era chicolear als passadissos de l'congrés, era difamar els adversaris encara que no sabessis a propòsit de què. Governar era donar alguns mítings a gent disposada a creure qualsevol cosa que digués un dels seus. Governar era predicar sense donar blat, prometre fins ficar, enfilar des del fang de la vulgaritat fins a la copa de l'arbre dels copiones de classe. Governar era presumir de coneixements que no es tenien, de virtuts de les que es pateix, d'intel·ligència de la qual es prohibeix en aquestes confraries de mediocres denominades partits polítics.

Van creure que governar era manar, coses tan oposades com el dia i la nit. Pensaven que governar era seure a veure passar els fulls de calendari mentre els problemes de la nació s'arreglaven per si mateixos o no s'arreglaven, sense que passés res ressenyable ni que posés en perill la seva manera de vida. Ells estarien sempre fora de perill vivint en una bombolla de privilegis, de luxes, de pornogràfica seguretat a diferència de la majoria dels mortals, sempre exposats a la fallida, a l'atur, a la inquietud econòmica, a haver-se de guanyar els fesols amb el seu treball, amb el seu esforç, amb la seva voluntat.

Però va arribar un virus per donar-li la volta a el món, demostrant qui sap governar i qui no, per deixar al seu lloc a cada un de nosaltres, constituint-se en implacable fielato de qualitats humanes. Un virus que, mitjançant la seva terrible atac a la salut personal, posava també en escac a la nostra salut democràtica, a la nostra classe política i, en definitiva, als nostres dirigents. Aquests últims recorren a l'excusa covarda d'assegurar que no sabien el que se'ls venia a sobre, adduint que no estaven preparats. Desconeixien que havien de ser posats a prova, que haurien de governar i fer-ho bé, pensant en l'interès comú. És clar que no estaven preparats, perquè aquesta crisi requeria persones amb visió, amb eficiència, amb empenta, amb ganes de treballar, amb vocació de servei públic i per a tot això no els havien preparat ni els seus partits ni ells mateixos.

Van creure que governar eren unes vacances pagades pel contribuent i que podien transitar per la seu de la sobirania nacional un parell o tres de legislatures per després anar-se a una destinació forjat a força d'amistats indecoroses

No podien anteposar el seu país als seus egoismes ni sabien governar per a tothom en lloc de només per als seus companys d'armes. Ningú els va advertir que la història posa a prova a cada generació amb un repte dur, cruel, per al qual els dirigents han de venir de casa amb alguna cosa més que 4 consignes simplistes i una pancarta. I s'han estavellat ells i ens han estavellat a tots, justament perquè van creure que governar era una altra cosa i ara, en el moment de la veritat, fugen com conills de la premsa lliure, de les crítiques, de l'escrutini parlamentari. Estan terroritzats de la seva pròpia incompetència perquè mai van pensar que anaven a trobar-se en semblant tràngol i fan tot el possible per desviar responsabilitats i culpes. Tenen un pretext sempre a punt per intentar demostrar en un intent patètic i roí que tot el dolent ho fan els altres. I si no troben pretextos plausibles, tant és, s'inventen el que sigui i menteixen com bellacos.

Efectivament, van creure que governar eren unes vacances pagades pel contribuent i que podien transitar per la seu de la sobirania nacional un parell o tres de legislatures per a després, amb l'estómac ben ple, anar-se'n a un destí forjat a força d'amistats indecoroses. És una llàstima que no hagi estat així. Especialment, per als que hem de sobreviure com podem per culpa del seu estultícia, de la seva vanitat i de la seva incapacitat per comprendre que la política, quan no és l'art de governar atenint-se a l'sagrat principi de el bé públic, no és més que una coveta de mediocres, interessats només en el seu propi benestar.

Són culpables de no saber on es ficaven, però també ho són els que els van votar a l'ignorar que no tots serveixen per a exercir les més altes responsabilitats. Perquè si uns es van equivocar en el concepte de governar, els altres ho van fer molt més a l'confondre la diferència existent entre un polític com cal i un vulgar xerraire de fira.

Miquel Giménez