Catalans, ¡Franco ha mort!

Quan un poble triga més de 40 anys en oblidar a un mort és que, segurament, eren feliços. Sí, a més, necessiten aquest temps per atrevir-se a matar-lo, quan en vida simplement callaven, és una malaltia. Per entrar amb agumentos, hem de dir-ho amb totes les paraules: a la Catalunya de mitjans del segle passat hi havia molts franquistes. Per molt que TV3 i els mitjans de propaganda afins portin aquests mateixos anys vomitant just el contrari.

La suposada història de Catalunya en el franquisme recorda, en certa mesura, el mite de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial. Com escrivia fa poc l'historiador i professor de la Universitat d'Oxford Robert Gildea, "ni tan massiva, ni tan francesa". Aquí, a Catalunya, sense por d'equivocar-nos, ni hi va haver tanta oposició, ni de bon tros va ser catalanista. Només cal recordar el tan esbombat acte de Jordi Pujol al Liceu, organitzat des de casa, mentre vivia una vida acomodada. Perdó, una vida de ric amb els diners pastat per la seva família en ple franquisme.

Ara tal és el remordiment d'alguns --o de les seves herederos-- que, després de deixar morir a l'últim dictador d'Europa al llit, necessiten enfrontar-se a les seves pròpies vergonyes

Quants nens catalans anaven al Col·legi Alemany a Barcelona i vestien uniforme de les joventuts hitlerianes en plena postguerra? Una imatge antitètica dels autèntics lluitadors. Com aquells resistents a França, en molts casos espanyols fugits de la guerra, amagats, amb fred i gana, entre la mala herba de les muntanyes. Quan emetrà TV3 un reportatge sobre aquests catalans còmodes? Aquests catalans l'únic fi era viure bé sense importar-los que mandaraFranco, Paco o Rita.

Ara tal és el remordiment d'alguns --o de les seves herederos-- que, després de deixar morir a l'últim dictador d'Europa al llit, necessiten enfrontar-se a les seves pròpies vergonyes. Com? Simplement trencant 1 miserable estàtua, inintel·ligible en la seva col·locació, solitària i desprotegida en una plaça de Barcelona. On eren aquests catalans, i els seus pares, mentre Franco governava? Doncs segurament fent una vida normal. Tan normal per a ells com rebre el dictador en multituds quan venia en el seu cotxe a la capital catalana escortat per tropa mora.

I, senyors, això no és crítica, això és simplement història. I la història d'un territori no es fa construint mites, es fa mirant el seu passat. El passat d'una gran part --no oblidem, molt important-- de Catalunya és franquista. Molts dels oportunistes actuals són fidels hereus de Franco, tant per proximitat com fins i tot per omissió. Perquè en cada època de la vida un ha de manifestar-se, ha de viure, de sentir per les seves idees. En aquella, el fàcil, el còmode, era ser franquista. Tan fàcil i tan còmode com ara és ser independentista. Comparació per a molts odiós, però segurament certa. Seieu, pensin, i veuran que les similituds són més grans que les diferències.

Franco va créixer a l'albor d'una minoria violenta, i d'una majoria silenciosa. L'independentisme segueix el seu mateix camí. La llibertat, el dret, les oportunitats queden reduïdes simplement als afectes al règim. Abans uns, ara ... ara a Catalunya tristament molts dels mateixos. Canvien la jaqueta però mantenen l'ànsia de sentir a prop el poder.

Abans, el fàcil, el còmode, era ser franquista. Tan fàcil i tan còmode com ara és ser independentista.

Quantes famílies es podien permetre en època de Franco històries com les següents? Quantes havien crescut a l'albor del règim en silenci còmplice? Els Pujol eren rics amb Franco. Els Rahola ja feien les seves festes socials a Cadaqués amb Franco. Junqueras estudiant al Liceu Italià. Ni tan sols els Puigdemont tenien una vida, diguem, austera. Res de nou a Catalunya. Els seus hereus simplement busquen un nou referent. Valents per tirar ous al passat, però covards d'enfrontar a l'independentisme actual. Els silencis del passat aguaiten als silencis actuals.

A Catalunya el lloc comú sempre ha estat la comoditat i el servilisme. Pocs parlen, i la majoria segueixen les seves indicacions, la seva propaganda. Un dia Catalunya va ser franquista, un altre dia independentista, i demà ... vés a saber què serà demà Catalunya. Però trista realitat quan un territori es mou per la propaganda abans que pels sentiments. Catalans, ¡Franco ha mort! Encara que, la pudor --anomenat comodidad-- que el va portar al poder segueix corrent en les venes de molts catalans.