La moció de censura, un fiasco per al centredreta

Santiago Abascal, dirigint-se a Pau Casado des de la tribuna d'Congrés. | EFE

Ni en les més pessimistes previsions es podia esperar que la moció de censura de Vox a Pedro Sánchez acabaria sent tan desastrosa per al centredreta a Espanya. Un desastre que, a més, arriba en el moment en què més necessiten aquest país i les seves institucions una alternativa real a la deriva lliberticida d'un Govern que és un perill molt seriós per a la democràcia.

Santiago Abascal, encegat pels seus aduladors, es va permetre ser líder de l'oposició durant un dia i mig per cantar-li a Sánchez les quaranta que Casado mai es va atrevir. Però, a el fer-ho, es va presentar a la tribuna d'oradors disfressat de la caricatura que d'ell fa l'esquerra. No podia conformar-se amb trucar a el de Sánchez el pitjor Govern de la democràcia, havia de comparar-lo amb els de la dictadura per adornar-se amb la titlla de franquista que els seus enemics li atribueixen. Es va ficar amb George Soros com si volgués ser més de dretes que Viktor Orban. Va acusar Xi Jinping de propagar el virus i va carregar contra el director de l'Organització Mundial de la Salut com si fos Trump. Va clamar contra la immigració il·legal disfressat de Le Pen. Tan sols li va faltar negar la realitat de la pandèmia fingint ser Bolsonaro i recolzar la reforma que Sánchez vol fer de el Consell General de Poder Judicial per mostrar la seva solidaritat amb el Govern polonès. Es va cobrir amb tots els clixés de la dreta nacionalista europea. Fins i tot es va vestir de euroescèptic.

Se sabia que el seu fi últim era posar en un compromís a Casat insuflant a la crítica contra el Govern l'energia, vehemència i solidesa que el descafeïnat Casado no posa. Però, volent de totes totes que el PP votés 'no', va ser prou atrabiliari com perquè a Gènova no li quedés una altra. És la manera que va tenir de demostrar que és l'únic líder genuïnament de dretes. Quina error! La dreta espanyola és més conservadora que liberal, però la majoria no té res a veure amb aquesta paròdia de si mateix que va fer Abascal.

Encara pitjor, si és possible, va ser el de Casado. Després deixar-se arrossegar a la sorra d'Abascal, es va veure en l'obligació d'evitar que el posessin al mateix sac. Així va ser com va acabar obeint a Sánchez, votant 'no', que és gairebé tant com votar 'sí' a l'actual president de Govern. El fraudulent doctor no va desaprofitar l'ocasió que se li va oferir, es va mostrar condescendent i paternal, va perdonar a el líder d'el PP haver estat un dia de dretes i li va estendre un carnet de demòcrata de segona. A sobre es va adornar fent de la necessitat virtut a l'retirar la proposta de reforma de l'CGPJ, que Europa, no Móstoles, mai hauria deixat prosperar. Només cal que Casado, ara que li deixen pertànyer a l'selecte club en què són socis d'honor l'Esquerra i Bildu, s'avingui a pasterejar el nou CGPJ.

Tant Casat com Abascal tenen motius per mesarse els cabells davant del desastre que s'acosta. Però en realitat no creuen en ell, com demostra que dediquin el noranta per cent de la seva tasca política a que l'altre no li aixequi el berenar. No estaran tan malament les coses quan, en comptes d'unir-se per derrotar aquest Govern radical de socialistes i comunistes que tonteja amb el colpisme català i els filoterroristas bascos, prefereixen enfrontar-se l'un a l'altre com dos cèrvids en brama davant l'electorat de dretes, que si pogués els enviaria als dos a la porra.

El discurs de el president de l'PP ha resultat encara més improcedent després de l'pacte signat aquest dimecres pels socialistes amb comunistes, colpistes i fins amb els hereus d'ETA, un acord contra Vox de què per descomptat han exclòs tant a PP com Ciutadans, als que sens dubte se'ls aplicarà quan arribi el moment oportú. I en aquesta situació, el partit que durant molts anys s'ha vist sotmès a el cinturó sanitari de tota l'esquerra sembla sumar-se amb entusiasme a un tractament anàleg contra una altra formació que a sobre és una de les poques amb les que pot arribar a acords i que, de fet, sosté els seus governs a Madrid, Andalusia, Múrcia i innombrables capitals, inclosa la d'Espanya.

Però el discurs d'aquest dijous de Pablo Casado ha passat de reüll sobre això i, en lloc de censurar a un Executiu que no pot ser més censurable, ha llançat una moció duríssima contra Vox i contra el mateix Santiago Abascal, amb un to molt elevat i una agressivitat, fins i tot en el personal, que estaven completament fora de lloc: qualsevol que hagi seguit la sessió parlamentària pensarà que a l'líder popular li genera un rebuig molt més gran Vox que el mateix PSOE de Sánchez o fins i tot Podem.

Pràcticament des de la seva arribada a la presidència de l'PP Casado ha vingut parlant de la reconstrucció de centre dreta, és molt dubtós que un discurs com el d'aquest dijous, agressiu i mostrant un menyspreu terrible, pugui ajudar a construir ponts amb altres partits sinó que més bé els dinamita. De la mateixa manera no es coneix a l'votant a què rebre una cataracta d'insults l'ajudi a canviar de vot a una altra formació.

En qualsevol cas, un i altre han d'entendre que potser en una situació menys dramàtica es podrien dedicar a destrossar-se mútuament per veure quin dels dos era el líder d'Al centre dreta espanyol. Però amb el país en plena pandèmia, sumit en una crisi econòmica d'una magnitud colossal i en mans d'un Govern lliberticida disposat a tot per tal de mantenir-se al poder aquest és, sens dubte, un luxe que ni Espanya ni els seus propis partits es poden permetre.

És urgent una rectificació i urgeix, sobretot, que els líders de PP i de Vox siguin conscients d'una punyetera vegada que el que està en joc no és el seu futur personal ni el dels seus partits, sinó el d'Espanya, que és infinitament més important . Si no ho entenen no es tractarà ja de triar entre un i altre sinó de mostrar a tothom la porta de sortida.

Abascal es va equivocar plantejant la moció en aquest moment sense comptar els suports suficients. Casat va fer el mateix arremetent contra qui haurà de recórrer en el moment que decideixin desallotjar Sánchez. Només tota la dreta unida podrà aconseguir el desallotjament de Sánchez de el poder. I fins que el autòcrata no es vagi, no serà possible un canvi a Espanya. Per a això urgeix que els líders de PP i de Vox siguin conscients d'una punyetera vegada que el que està en joc no és el seu futur personal ni el dels seus partits.