Ridicle a les portes del Congrés El Parlament està precisament per parlamentar i no per manifestar-se fora.

 

Ridicle a les portes del Congrés. El Parlament és precisament per parlamentar i no per manifestar-se fora.

El que va passar aquest dijous a les portes del Congrés ha estat un dels moments més sorprenents que hem viscut els últims anys i, per desgràcia, també ha resultat dels més estúpids que ens ha tocat patir, una marca que en la política espanyola actual no és gens fàcil d'assolir.

Resulta francament estupefaent que un grup parlamentari de 89 diputats es manifesti fora del Congrés en lloc de fer-ho a l'hemicicle. Òbviament no demanarem que el PP munti una concentració a l'interior de la seu de la Sobirania Nacional, però el Parlament està precisament per parlamentar i no per manifestar-se fora.

Més enllà que és un perfecte exemple d'excusatio non petita, què té a veure que hi hagi vida intel·ligent o autonomia o no per prendre decisions amb què Feijóo acudeixi a una protesta que ha convocat el seu propi partit? És que l'expresident de Galícia no estava d'acord amb la manera d'actuar dels subordinats? Si no és així, tenia coses millors que fer un dijous a mig matí? O potser aquesta absència vol indicar –sens dubte és la sensació que s'ha transmès als votants– que aquesta vida intel·ligent en realitat no és tan intel·ligent?

Això de Rodriguez Gómez de Celis

El sanxisme ha convertit la democràcia en un cementiri on acudir a resar cada vegada que el Govern liquida una llibertat, que és la seva forma de matar gatets mentre pronuncien progressisme a dues galtes. El Parlament semblava ser l'últim reducte fora de perill dels capricis de l'autòcrata i la seva tropa, fins que el substitut habitual de Batet, un home bregat en la corrupció andalusa, va silenciar la veritat amb la mateixa solvència amb què somreia quan el PSOE gastava el parné públic a col·locar-se. Un no està 40 anys manejant el mas essent un cosí, per descomptat.

Rodríguez Gómez de Celis, un senyor de partit, que això al PSOE és com treure's una oposició a funcionari de l'Estat, ha fet callar en sessió plenària la diputada de Vox Patricia Rueda quan, en ple discurs, aquesta va trucar pel seu nom als fills d'ETA. L'hemicicle va batallar per segons entre la dignitat de qui es va mantenir ferma per defensar la memòria de centenars d'assassinats, i la felonia del còmplice que, en abús d'autoritat, va preferir exercir de bon rebombori abans que de bon demòcrata. La cara de Rodríguez Gómez de Celis brillava a la ignomínia amb la mandíbula atapeïda, perquè al cap se li serveix fins i tot en els gestos. El vicepresident primer del Congrés és aquest tipus al qual no li caldria passar un càsting d'Un dels nostres.

El que ha passat a la Cambra Baixa no és només un nou atac a la llibertat d'expressió, una cosa de per si mateixa gravíssima. És un intent de censurar la veritat, amagar-la, anomenar-la, fins a fer-la passar per acceptable a ulls del poble. Arribarà un dia en què no es pot anomenar lladre el lladre ni corrupte el corrupte, llevat que el lladre i el corrupte siguin fatxes elegits a dit pel sanxisme. La seu del legislatiu ja s'ha convertit en un transumpte del Colosseu romà, on l'Emperador Sánchez mana els seus hosts a aixecar o abaixar el polze segons la sigla del gladiador. És ja, de facto, un fòrum amb les cartes marcades, les normes corrompudes i les regles inservibles. Perquè eliminar el dret de dir la veritat és una altra manera d'assassinar la llibertat d'expressió.

La veritat mai no ha de ser silenciada. Perquè la veritat no molesta quan dibuixa la realitat sincera. Només criden contra la veritat els qui han fet de la mentida el seu compte corrent i la seva miserable vida. Fins i tot el prefix tall sembla suau per definir la mugri illetrada que ens dirigeix. Anomenem les coses pel seu nom: si als condemnats pels ERO no els diem filocorruptes, i als que donen un cop d'Estat no els anomenem filogolpistes, a qui acompanyen els terroristes condemnats per assassinat, extorsió o segrest a les presons, els reben als seus pobles a cop d'aurreskus i manifesten la seva alegria tribunera per cada acostament batasun de Marlaska, tampoc els hem de catalogar com a filoetarres. Perquè ETA no és només una maquinària de matar, silenciar, assetjar i fer xantatge. És una espessa xarxa de por l'aroma de la qual encara inunda els carrers bascos. Així que, en honor a la veritat, la diputada Rueda va pecar de timidesa dialèctica. Perquè als etarres cal anomenar-los, no com volen semblar, sinó com allò que són: etarres.

Espanya és encara una democràcia dirigida per un Govern que no creu en la democràcia. Un Executiu que legisla i jutja, que dicta als mitjans allò que han de publicar i assenyala l'opositor quan retrata la veritat. I que, en plena bogeria no transitòria, demana a aquests fills d'ETA que participin d'una infame llei que reescriu com a judicis umaríssim la història del nostre país.