Les discrecionals subvencions de la Generalitat de Catalunya al grup Godó

 La connivència entre la Generalitat i els mitjans de comunicació afins al nacionalisme català és una realitat que s'ha mantingut constant des de la recuperació de la democràcia, i la precària situació dels comptes autonòmiques no sembla ser un argument de pes per deixar de seguir destinant al seu finançament ingents quantitats de diners públics. Per a ells no hi ha retalladles.

Una de les fórmules habituals per fer arribar subvencions encobertes a aquests mitjans és a través de la publicitat institucional, que arriba a xifres gens menyspreables. Com a mostra, només cal comprovar l'última adjudicació realitzada pel Departament de Presidència de la Generalitat, consistent en una dotació de 2.397.500 euros (2.900.975 euros, si s'inclou l'IVA) per a la 'inserció de càpsules i microespais divulgatius de contingut informatiu d'interès general per a la ciutadania a 8TV, RAC i RAC105 ', totes elles emissores de ràdio i televisió pertanyents al grup Godó.

 L'adjudicació, que de tancar el passat 24 de maig, s'ha fet 'a dit', i només hi ha hagut concurs per elegir l'agència intermediària, que en aquesta ocasió ha estat Focus Media.
 
Ajudes multimilionàries al grup Godó

El grup Godó, editor de La Vanguardia, és un dels més beneficiats per les subvencions i per la publicitat institucional de la Generalitat. El passat mes de setembre, un dia abans que Artur Mas anunciés l'avançament de les eleccions autonòmiques, el portaveu de la Generalitat i llavors secretari general de la Presidència autonòmica, Francesc Homs, va signar l'adjudicació d'un contracte a Media Planning per a la inserció de publicitat institucional en quatre diaris de Catalunya fins a final d'any per un valor de 1,5 milions d'euros, dels quals mig milió corresponia a La Vanguardia.

El 2012, el Departament de la Presidència lliurar una subvenció de 445.898,73 euros a La Vanguardia per la seva 'publicació' i 135.844 euros a RAC i RAC105 sense cap justificació concreta. La Vanguardia i El Mundo Deportivo es van repartir altres 278.000 euros per a les seves edicions en català. Mentre que 8TV va rebre 284.939 euros, i RAC1 267.000 euros més, també per motius lingüístics.

 Al setembre de 2011, el Departament de la Presidència va atorgar dos milions d'euros en publicitat institucional per a les mateixes emissores i pel mateix concepte que s'utilitza per justificar l'adjudicació de la setmana passada. Poc després, el portaveu del Govern autonòmic, Francesc Homs, va defensar públicament el contracte amb l'únic argument que és "absolutament legal".

Aquest mateix any, el Departament de la Presidència també va atorgar 'fora de concurrència pública' una subvenció de 5,5 milions d'euros a l'empresa Cre-a Impresiones de Catalunya, SL. per ampliar la seva planta d'impressió per a l'edició de La Vanguardia en llengua catalana. A això cal sumar altres lliuraments discrecionals: 715.700 euros a La Vanguardia, 272.575 euros a 8TV i 309.315 euros a RAC.

 La Generalitat defensa les subvencions

El passat mes de juny, preguntat pels motius d'aquestes multimilionàries ajudes a fons perdut al grup Godó, Francesc Homs ha considerat que és "sempre raonable apostar per qualsevol mitjà privat que tingui la llengua catalana com a llengua vehicular".

Més sorprenents, si cap, van ser les declaracions realitzades a l'octubre de 2011 pel llavors president del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), Ramon Font, qui durant una comissió al Parlament autonòmic va reconèixer un tracte de favor cap al grup Godó. "De moment, té dificultats i nosaltres els hem anat acompanyant i ajudant, en la mesura de les nostres possibilitats, perquè aquestes dificultats fossin superades", ha explicat.

Malgrat tots els esforços, les dades de difusió que arriben a repartir gratuïtament les edicions en català en tota la xarxa dels trens de rodalies no semblen complir les expectatives creades. Segons l'OJD, La Vanguardia és el diari regional les vendes han patit un major descens durant l'últim any. En concret, la capçalera de referència del grup Godó va vendre 62.421 exemplars diaris de mitjana a l'abril de 2012, mentre que a l'abril de 2013 aquestes xifres es van reduir fins als 47.840 exemplars, un 23,4% menys.

Diputats imputats

 

Amb la inhibició i la més que probable imputació de l'expresident de la Generalitat Francesc Camps i l'alcaldessa de València, Rita Barberá, a qui el jutge instructor del cas Nóos, José Castro, va posar en el disparador per un presumpte delicte de malversació de cabals públics.

 El jutge vol que el Tribunal Superior valencià dilucidi les possibles responsabilitats penals de l'expresident i l'alcaldessa, que van adjudicar a Urdangarin i el seu exsoci, Diego Torres, contractes milionaris sense intervenir concurs públic. La Generalitat i l'Ajuntament van regar l'Institut Nóos amb gairebé quatre milions d'euros de fons públics per l'organització de les tres edicions del València Summit-un fòrum sobre turisme i esport-i d'uns Jocs Europeus mai celebrats.

La resta són Vicente Rambla, exvicepresident de la Generalitat, l'expresidenta de les Corts, Milagrosa Martínez; l'exportaveu parlamentari Rafael Blasco; Sonia Castedo, alcaldessa d'Alacant; seu antecessor en aquest càrrec, Luis Díaz Alperi, l'ex secretari general del partit a la Comunitat Valenciana Ricardo Costa, i els diputats David Serra, Yolanda García i Angélica Such.
 Serien ja 11 els dirigents regionals del PP imputats, que podrien formar un grup propi al parlament valencià.

Rajoy ja dóna per amortitzat a Camps, malgrat que l'expresident de la Generalitat ha demanat recentment al líder del PP, va demanar la seva tornada a la política després de la seva absolució en el cas dels vestits.
 Però no passa el mateix amb Barberà, que, a més de ser una de les figures amb més tirada popular i més respectada pels votants del partit, ja s'ha afanyat a anunciar que vol repetir com a candidata a les eleccions municipals de 2015.

Mariano Rajoy que en algun moment havia impulsat la dimissió d'aquells càrrecs polítics amb imputacions de la justícia té un greu problema a la Comunitat Valenciana. La regió representa un dels majors graners de vots del PP, però és també un permanent mal de cap per al líder del partit per la imparable eclosió d'alts càrrecs imputats a les seves files. Podrien començar a caure un darrere l'altre els principals dirigents valencians.

El tema és que l'oposició, ni PSOE amb baralles internes ni Compromís estan passant pels seus millors moments per poder llançar-se a aconseguir despullar el poder del PP a la Comunitat Valenciana

Configuració de comptes

Fins ara la família socialista caminava unida almenys davant l'opinió pública els odis i revenges quedaven per portes endins. Ara s'estan tirant els trastos. La presentació del llibre a de memòries d'Alfonso Guerra ha portat a col · lació les seves velles picabaralles amb l'ex jutge Garzón i ha explicat que Baltasar Garzón va demanar cobrar part del seu sou en diners 'B' quan va ser fitxat per Felipe González com a delegat del Govern a el Pla Nacional sobre Drogues, amb rang de Secretari d'Estat i que tot i negar per part del partit ho va aconseguir a través d'altres mitjans. Així ho assegura Alfonso Guerra en el seu llibre, exvicepresident del Govern en l'època de Felipe i el diputat més veterà del Congrés, en el seu llibre de memòries, el tercer que escriu, i que va des de 1991 fins a l'actualitat.

El coqueteig de Garzón amb els diners opac no és una cosa nova. Des que es va conèixer aquell "estimat Emilio" molts ens havíem caigut del guinder i comencem a sospitar que, a més d'un personatge amb els pecats de l'egocentrisme superlatiu i el revengisme, l'exjutge era també un amant dels diners a l'esquena del fisc. Sospites que van créixer quan va ser acusat fa escassament tres mesos d'haver cobrat en negre 250.000 pessetes d'una conferència sobre ETA a Pamplona, ​​pagades per UPN fa 17 anys. I ara, Alfonso Guerra ha elevat l'acusació a l'assegurar en les seves memòries que Garzón, en deixar la judicatura per entrar a les files socialistes, li va demanar un sou a B, en diner negre, que ell li va negar però que, segons diu, altres institucions sí que li van donar.

Ha saltat immediatament Garzón des de l'Argentina el qual està maniobrant tornar a la política activa, ara al costat de Esquerra Unida, dient que Alfonso Guerra havia estat investigat durant força temps per l'Audiència Nacional quan era vicepresident del Govern.

Doncs bé, l'exsecretari d'Estat de Seguretat, Rafael Vera, va sortir aquest dimarts a la palestra al gat a l'aigua, per completar la frase i intentar així donar-li el cop de gràcia a l'ex jutge. Va explicar que, efectivament, li consta que Garzón va demanar diner negre al PSOE per compensar per deixar la seva feina de magistrat i que al final el va obtenir dels fons reservats de Defensa. "Li van pagar un sou i uns diners extra per la seva oficina electoral", ha afegit Vera. Però l'ex secretari d'Estat, que va ser condemnat pel cas GAL amb el Barrionuevo degut sobretot a l'afany investigador de Garzón, no es va aturar aquí a l'hora de passar-li la factura al seu vell enemic. Abans de deixar temporalment la judicatura per ficar-se en política, atret pels cants de sirena de Felipe González, "Garzón cobrava dos milions de pessetes al mes de fons reservats d'Interior per les seves despeses", va dir Rafael Vera.

Ja que PSOE i IU estan tan interessats per conèixer els sobresous d'alguns dirigents del PP a través de Bárcenas, algun jutge hauria de veure que és el que va passar amb aquests fons reservats que es van destinar a ser un simple sobresou de l'exjutge. A partir d'ara el silenci s'ha tornat a posar dins de PSOE o IU ja que ningú d'aquests partits vol saber l'assumpte.

Consells comarcals

 

La Generalitat de Catalunya gasta 560 milions anuals a mantenir els 41 consells comarcals de Catalunya, una subdivisió territorial que va impulsar CiU en els últims temps de Jordi Pujol que ara només un partit està plantejant eliminar al considerar una despesa supèrflua: Ciutadans.

Albert Rivera, ha assegurat que "la ciutadania no entén que es gasti 560 milions en un nivell administratiu redundant com els consells comarcals, quan aquesta xifra supera els més de 500 milions que s'ha retallat en Sanitat la Generalitat aquest any". "Cal simplificar les administracions. Aquest sobredimensionament de càrrecs i llocs no es pot justificar davant els ciutadans i menys en un moment de retallades i ajustos en els serveis públics essencials ", ha manifestat Albert Rivera.

En tres ocasions Ciutadans ha proposat al Parlament de Catalunya suprimir els consells comarcals: en el de Política General, al de Pressupostos i en què es van discutir les últimes retallades. I les tres vegades el gruix dels partits catalans ha votat en contra. La raó: els alcaldes i regidors cobren quantioses dietes per acudir als plens dels consells comarcals pels quals la majoria dels partits doten als seus quadres d'un sobresou a través d'aquests organismes.

Catalunya no és l'única autonomia amb consells comarcals. Aragó i Astúries també els tenen. I el Bierzo s'ha convertit en comarca de Castella-Lleó.

Però és a Catalunya on aquest aparell administratiu subprovincial es troba més desenvolupat. Hi ha un total de 41 comarques i més de mil consellers comarcals. Un exemple: el Consell de l'Alt Penedès costa més de 180.000 euros en òrgans de govern dels quals 101.000 són per a càrrecs de confiança i 5.300 euros de dietes a càrrecs electes.

A Catalunya hi ha gairebé 1.100 consellers comarcals, majoritàriament alcaldes i regidors que cobren dietes per assistir als consells d'aquestes entitats. Per Rivera, "molts d'aquests organismes no tenen sentit. Van néixer com un contrapoder convergent a les diputacions que controlava el PSC però ara han perdut fins i tot la motivació amb què van néixer ".

Barcelona i els seus voltants com el Baix Llobregat tenen la paradoxa que la duplicitat és molt més evident, ja que hi ha l'Àrea Metropolitana de Barcelona, ​​que dóna serveis a més de 4 milions d'habitants, el que deixa amb un sentit més que dubtós a organismes com el Consell Comarcal del Barcelonès, un dels que cobreix més habitants i per tant que més consellers té i més càrrecs de confiança col · loca.

Ara ve Oriol Junqueras dient que ja tenen un millor destí per als consells comarcals: "Caldria que la Generalitat recuperi les competències de gestió tributària i muntar una Agència Tributària a cada comarca i així podrien aprofitar els locals que quedarien buits". El conte de la lletera ...

Estalvi, estalvi i estalvi,,,, però com estalviem? ...

La carta de la cafeteria del Congrés

Ara hem conegut el concurs per a la concessió del servei de restauració i bar a les instal.lacions de Congrés dels Diputats. Segons el plec de condicions per a la concessió de la cafeteria aprovat per la Mesa la setmana passada, la firma que guanyi el concurs, corresponent al període 2014-2017, ingressarà 4.278.500 euros més IVA procedents per la prestació d'aquest servei. Fins ara era Arturo qui ha estat prestant aquest servei fins que un jutge ha descobert que no abonava correctament la seguretat social dels seus treballadors.

A canvi, en nou concessionari haurà d'oferir tots els productes a un preu molt inferior al que es pot trobar als establiments hostalers de la capital, incloses les begudes espirituoses. D'aquesta podrem mantenir als pobres diputats podran menjar i beure a preus una mica per sobre del cost als desesperats que van a Càritas.

La política es va inventar per donar resposta als problemes dels ciutadans, però en la pràctica és totalment al revés, som els ciutadans els que els donem, amb els nostres impostos, solucions a minino problema dels polítics.

Hi ha molt interès en les castes dominants a mantenir l'equívoc que li diners públics no és de ningú, o millor dit, és d'ells i els arriba caigut del cel, perquè una vegada satisfetes des de les seves mínimes necessitats fins a les "necessàries i justificades "capritxos, reparteixin l'excedent per cobrir les imprescindibles necessitats dels seus" súbdits ".

La veritat és que ells dicten les lleis i tenen la capacitat, mitjançant una simple moció a que sempre obtenen la unanimitat, per resoldre els seus petits problemes domèstics i així evitar que els diners pugui escapar de les seves butxaques com a qualsevol vulgar ciutadà aclaparat pels impostos que ells no paren d'aprovar per als altres.

 

 

No hi ha marge per abaixar els impostos

 

Així, hem pogut escoltar Luis de Guindos declarar que baixaran els impostos quan l'economia doni senyals clars de recuperació. És a dir, que la medicina millor subministrar quan el pacient s'hagi curat. I també diverses vegades va insistir Cristóbal Montoro la setmana passada que no hi ha marge per abaixar els impostos.

Però no és cert que no hi hagi marge per reduir la càrrega tributària dels espanyols. Quan continuem amb un Estat d'una grandària encara superior al que tenia en els anys de vi i roses de la bombolla, és evident que hi ha recorregut encara per reduir la immensa despesa polític. El que no hi ha és voluntat.

Demostrant la seva lleialtat a la butaca que ocupen ells i els seus, es neguen a retornar, com a mínim, a la situació prèvia a les trenta pujades d'impostos perpetrades per aquest Govern, depredador de l'esforç i de l'estalvi dels espanyols.

  Perquè es pot dir que no hi ha marge quan els polítics van a extreure prop de 1.900 milions d'euros del fruit del nostre treball per ficar-los en les televisions públiques aquest any 2013? Pot algun polític dir-me quin servei públic essencial presta una cadena autonòmica més enllà d'oferir al polític regional de torn l'oportunitat de sortir a la tele entre concurs i concurs de cants i balls regionals? ¿Ha fet alguna cosa aquest Govern al respecte? No, després segueix existint marge.

Es pot dir que no hi ha marge quan des de gener d'aquest any i fins a la data el Butlletí Oficial de l'Estat ha recollit ja gairebé 5.000 milions d'euros en subvencions, segons el minuciós pentinat del BOE. Pot algun membre del Govern justificar que és absolutament imprescindible dedicar 200.000 euros a fomentar la cultura de defensa (sic)? O una mica més de 4 milions d'euros a diversos projectes del programa Joventut en Acció entre els quals trobem activitats tan essencials per a tots com l'street dance (16.900 euros a una associació determinada) o "la gestió d'inèdits viables", sigui això el que sigui (16.000 euros a una associació en concret).

Es pot dir que no hi ha marge quan seguim tenint l'Administració trufada de germans, cosins, cunyats i amics en llocs eventuals, comunament coneguts com 'de confiança'? A vostès els consta que el Govern hagi fet alguna cosa per reduir dràsticament el nombre d'eventuals en tots els nivells i caigui qui caigui? A mi, no. Pot Montoro, actual ministre d'Administracions Públiques a més d'Hisenda, presumir que no hi ha marge per abaixar més?

Es pot dir que no hi ha marge quan tenim el mateix nivell de duplicitats entre els diferents nivells de l'Administració que hi havia als anys d'esplendor immobiliari? Fins on jo sé, seguim esperant l'anunciada reforma. Per tant, no hi ha marge o el que no hi ha és voluntat d'eliminar, per exemple, les Diputacions per l'impacte que tindria en el repartiment de càrrecs públics a Andalusia, on el Partit Popular gaudeix d'una posició que no té a la Junta ?

I les 'ambaixades autonòmiques'? I la publicitat institucional? I les empreses públiques? I ...?

  Mentre ... L'Estat va registrar un dèficit de 25.007.000 d'euros a l'abril, un 2,38% del Producte Interior Brut (PIB), enfront dels 24.763.000 del mateix període de l'any anterior, un 2,36%, exercici en el qual objectiu de dèficit era superior. La xifra suposa un augment del 46,3% en comparació amb el mes de març, quan es va situar en 17.092.000 d'euros.

És a dir, la política fiscal imposada per Mariano Rajoy als espanyols no és l'única alternativa possible i no és cert que no tinguin marge. Aquest Govern està actuant com un mal metge que posa a dieta a una persona malalta d'anorèxia, i li promet alleujar-li el sever règim quan comprovi que està començant a engreixar. I tot no per un diagnòstic erroni, sinó per seguir menjant ell el menjar que li correspon al seu pacient.

Foto de família

Ahir es van reunir els dirigents regionals del PP amb Mariano Rajoy per intentar llimar les asprors o intent de motí dels seus barons regionals amb l'intent de marcar els límits del dèficit per a aquest any. No altra cosa és aquest "dèficit a la carta" pretès pel Ministeri d'Hisenda per ampliar el marge de malbaratament de les regions  que han demostrat una major indisciplina pressupostària, amb Catalunya en lloc destacat. Aquesta reunió es produeix en una setmana en què Brussel · oficialitzarà l'objectiu del dèficit per a Espanya, el límit passarà del 4,5 al 6,3%. Per això, l'objectiu de les autonomies passarà del 0,7% previst inicialment al 1,2%. Però, no totes volen tenir aquest sostre i demanen un dèficit 'a la carta'.

 

El pla de Rajoy de salvar Catalunya sense arribar a la intervenció malgrat les contínues bravates d'Artur Mas, Dèficit al qual volen sumar tota costa les comunitats de València i Múrcia, que xoca amb l'esforç realitzat des de les altres comunitats que si han complert amb la seva tasca. És una cosa que xoca amb el sentit comú.  Lògicament la reunió només ha servit per fer-se una foto per donar la sensació d'unitat, però no ha tancat cap acord perquè entre altres coses encara no es té la certesa de si Europa va a donar un nou marge per gastar els 19.000 milions addicionals.

És una injustícia clamorosa que aquelles comunitats autònomes que han complert amb els seus compromisos de reducció del dèficit es vegin perjudicades en benefici d'aquelles amb dirigents més incapaços. El menyspreu amb què Rajoy pretén tractar a les comunitats que han estat capaços de reduir la seva bretxa pressupostària en l'exercici passat s'agreuja si tenim en compte que, en tan sols un any i mig, el gruix dels dirigents autonòmics involucrats en les esbandides deMontoro va a haver de presentar-se davant els ciutadans per reclamar novament la seva confiança.

No és just que uns ho facin amb un més ampli marge financer, a costa dels que van fer honor a la seva paraula i han de comparèixer davant el cos electoral amb el baldó d'unes retallades inevitables per complir els compromisos financers assumits. I tot per acontentar una classe nacionalista en oberta rebel · lió a la qual el Govern no és capaç de plantar cara fent ús de les atribucions de què disposa en virtut de la Constitució.

El poder del adoctrinament

Estem contemplant els resultats a la nostra joventut de les lleis educatives en els últims anys, que ens han portat els últims llocs del món civilitzat. Lleis totes elles socialistes. Tot això agreujat per la desídia de l'Estat que ha estat mirant cap a una altra banda mentre des de la perifèria s'estava adoctrinant als joves per als interessos sobiranistes de la classe política de Catalunya, Euskadi, Balears, Comunitat Valeciana o Galícia on el menys important és el idioma en què s'imparteixen les classes, sinó els missatges sobiranistes interessats que se segueixen transmetent des de les mateixes.

El ministre Wert ha afirmat que "la raó per la qual aquesta reforma és inajornable" és la taxa d'abandonament i de fracàs escolar que hi ha a Espanya perquè, segons ha dit, "és el que més compromet no només el futur dels joves, sinó de l'economia i la societat ". "Si s'estabilitza una taxa com la que tenim o teníem en anys anteriors, el 32% el 2008, no només parlem ja de la dificultat dels joves avui per aconseguir una feina, sinó que quan no siguin tan joves puguin inserir-se en la societat ".
 Cal caminar cap al mèrit l'esforç i la unificació de l'educació de tot el país amb proves a nivell general que impedeixin aquesta deriva, defensant l'autoritat del professor a l'aula. Wert crec jo, ha comès dos errors, un voler imposar de nou la religió de com a matèria per obtenir la nota mitjana per passar de curs i la seva deixadesa perquè es puguin crear línies d'educació pública en l'idioma espanyol, perquè els pares puguin triar l'idioma que educa els seus fills.

Ara es muntat un guirigall en contra dels canvis que intenta introduir el ministre Wert que a part de la seva unanimitat quant al vituperi al ministre, cadascun dels estaments educatius intenta defensar els seus privilegis i ocultant el seu propi fracàs. Li recriminen que no ha existit consens per a aquesta llei, però és que en realitat el que volen és que res canviï. Així que tenim la generació de joves que diuen és la més més preparada de tots els temps. ¿Preparada per què? ¿Per què amb títol sota el braç els joves no tinguin més remei que emigrar?

Durant el felipato es van fer la LODE i la LOGSE, els resultats calamitosos coneixem bé. Aznar les va mantenir, al · legant que no es podia canviar de sistema educatiu al compàs dels canvis de Govern, però en la seva segona legislatura, malgrat la seva majoria absoluta, el PP va fer l'impossible per arribar a acords que substituïssin al desastre en vigor, sense èxit, i finalment va fer un projecte propi, que no va arribar mai a executar perquè Zapatero el va derogar, com a segona decisió en arribar a la Moncloa. I no content amb això, va imposar obligatòriament l'assignatura corruptora de menors, anomenada Educació per a la Ciutadania.

La legislació educativa no ha estat mai en la nostra democràcia una qüestió d'Estat que els polítics hagin acordat posar per sobre de les querelles partidistes. No ho ha estat perquè aquest acord és impossible. I és impossible perquè socialistes i nacionalistes no estan disposats de cap manera a prescindir d'aquesta arma adoctrinadora per "apoderar de l'ànima dels nens", en paraules de Rodolfo Llopis. La senyora Rigau està pensant el mateix, quan ella diu que no els mouran.

Socialistes i nacionalistes no suporten la llibertat. No ho poden remeiar.

El saqueig d'Andalusia (48) Objectiu: Retirar el cas dels ERES a la jutge Alaya

 

La jutge Mercedes Alaya no només s'està enfrontant a un cas d'enorme complexitat amb els simples recursos de la seva modest jutjat, sinó també l'assetjament sistemàtic del PSOE, hegemònic des de fa més de tres dècades a Andalusia, i la capacitat de maniobra per obstruir l' acció de la justícia ha quedat suficientment de manifest al llarg de tot el procés. Ara des del poder establert es torna a posar un altre obstacle en el seu camí cap a la veritat.
 Alaya, com es recordarà, va estar sis mesos de baixa mèdica i, per tant, incapacitada per impulsar la instrucció del cas, dilació de la qual no se li pot fer responsable per raons òbvies.

Gonzalo Moliner en un clar abús de les seves funcions, el màxim responsable del nostre sistema judicial es va atrevir a amenaçar amb un expedient disciplinari a la jutge que investiga la trama dels ERES fraudulents a Andalusia, segons ell poc diligent en la tramitació del qual, probablement  sigui l'assumpte més complex que es dirimeix als tribunals espanyols en aquests moments.

La qüestió és treure-li com sigui el cas abans que sigui massa tard. Es tractaria que pel fet d'imputar a un sol polític aforat el cas que seria Jose Antonio Viera, i per aquest motiu hagués de passar a mans del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia on existirien els suficients recursos per poder dinamitar el cas i deixar- los amb condemnes a nivell de funcionaris, deixant fora del cas als altres polítics responsables durant tots aquests anys o sigui, Griñán, Chaves o Zarrias.

Cal recordar que l'ínclit Moliner, nomenat president del Suprem per Ruiz Gallardón és un destacat socialista al qual s'ha referit el ministre de Justícia en conversa amb Rubalcaba etzibant 1 inqualificable "no et queixaràs, que he posat a un dels teus". La Justícia ha estat corrompuda en el seu vèrtex pels governs del PSOE i ara amb el del PP el temor és que la descomposició s'estengui cap a la seva base de manera imparable. Dels socialistes cabia esperar de sobres. En el Partit Popular, en canvi, es tractaria d'una traïció en tota regla als seus votants, malauradament ja acostumats a servir de moneda de canvi en les esbandides que els populars perpetren amb el PSOE cada vegada que arriben al poder.

Espanya 0 - Gibraltar 1

De nou els llanitos han tornat a ficar-nos un gol a la vella disputa pel penyal. Aquesta vegada ha estat la decisió de la UEFA que la diplomàcia espanyola no compta gaire. La selecció llanita es passejarà per Europa amb tots els drets dels països quan en realitat és una colònia. Dins aquesta deriva circense espanyola que han donat lloc al creixement de tots els nans sobiranistes, on no hi ha ni tan sols espai per a les declaracions de principis ni la presumible indignació.

Una vegada més il · lumina la polèmica aquesta vella descarada i íntima relació entre futbol i política, tan perversa que ni tan sols pretén ocultar-se en els nostres inconscients i excita i agita passions i banderes. Una situació de difícil digestió per a l'estat espanyol encara que els nostres dignataris callin. Un nou argument per a Artur Mas.

Zapatero en estat pur, comptant núvols

José Luis Rodríguez Zapatero, expresident del Govern i exlíder del PSOE, en una entrevista per a Ràdio Nacional d'Espanya, aquest divendres va deixar anar les següents afirmacions sobre la seva relació amb Catalunya mentre l'estar en el poder:

"[...] La meva impressió és que aquesta trucada deriva sobiranista [a Catalunya] no va a anar a cap lloc, no anirà a cap lloc. Crec que si hi ha insistència per part de CiU ... jo conec els seus líders, crec, sincerament, que no són independentistes. Ho he dit en alguna ocasió i he parlat molt amb ells en la meva etapa de govern.[...] Artur Mas és un polític amb alçada, amb formació, europeu ... sap molt bé que l'evolució de la inserció d'Europa en l'economia global va en una direcció que no té res a veure amb l'aparició per constituir en un territori, relativament petit encara que important, com Catalunya. És una distorsió històrica.

[...] Estem veient una estratègia política ... no ho sé [si busca la independència], però sí que es van posant els passos perquè sembli que es busca això [la secessió].

[...] No comparteixo la posició del PSC [que dóna suport a un referèndum de secessió], perquè tots sabem que l'anomenat dret a decidir no és un dret que forma part ni de la nostra estructura [legislativa], ni del nostre sentit constitucional, ni del nostre pacte constitucional, que va ser un pacte constitucional d'unitat.

[...] El PSC ha jugat durant tot el procés democràtic, i està cridat a jugar, un paper d'equilibri i d'integració. No podem desconèixer que, en aquests moments, a Catalunya hi ha un sentiment que s'ha aguditzat en el que és la distància cap a la gestió global del que podem anomenar el Govern de l'Estat o l'Estat. Crec que la crisi [econòmica] té molt a veure [en això].

[...] Potser les dues posicions [del ministre José Ignacio Wert i de Mas, en el tema de la reforma educativa] són una mica excessives. Aposto pel diàleg.

[...] He de dir que, per a mi [l'assumpte lingüístic], va ser una preocupació molt constant perquè tenia les dues visions molt contraposades, des dels partits i les institucions catalanes sempre es em deia: no hi ha cap problema, la immersió lingüística ha funcionat molt bé, i qui vol té dret al castellà, i no obstant això, jo era conscient que hi havia algunes queixes amb probable fonament que això no era així. Aquesta és una qüestió ... sembla que hi ha un desig que això estigui permanentment obert i, sincerament, desitjo que es posin a dialogar, i pugui haver un acord en què les paraules gruixudes que de vegades escoltem, sobre temes tan sensibles, com és

la llengua, les deixem enrere ".Zapatero finalment ha caigut del guindo.

El joc de la cadira

 

Tots hem jugat alguna vegada al joc de la cadira. Però per a qui no el coneix consisteix a ajuntar cadires una darrera l'altra, segons el nombre de participants menys un, així un dels jugadors es quedarà sense cadires. Portem temps jugant a això amb això de la crisi ... empreses, empleats, tots ... I els polítics? ... Ells tot que pertot arreu se senten vents de tempesta segueixen enganxats a la cadira sense aixecar-se ni per anar al lavabo. En el cas de perdre algun cadira allà estaven fins ara els companys per oferir una butaca substitutori ... Així estan respectats de gent a Senat i tantes i tantes institucions innecessàries. Que estan que rebenten d'inútils que no fan altra cosa que seguir xuclant de la mamella de l'estat. Així que fins ara, no es mou ningú.

Ara s'està tramitant una llei per redimensionar els ajuntaments de menys de 20.000 habitants, caldrà llegir-la amb tranquil · litat per saber si en realitat és només una maniobra per als que estan més amunt llevar de cadira als de més avall, ... Crec que finalment la cosa va per aquí.

Ha començat el joc de la cadira. De moment es tracta llevar els alcaldes seves joguines preferides ..., la llar dels avis, la casa de cultura, l'auditori ... amb els que tenia entretinguts als del poble i donar-les diputacions perquè ho gestionin ... val ... Allà també trobarem a nebots, estimades o amics disfressats d'assessors etc .... No hi haurà més remei que seguir jugant.

En aquests moments qui s'atreveixi a moure es queda sense cadira, pel que veurem qui es queda al final assegut a la cadira ..., si Rajoy, Rubalcaba, Artur Mas, Cayo Lara o ... el cunyat d'algun d'ells.

Justícia per a la desimputada, ara de nou imputada

 

El jutge Castro ha desafiat i ha posat en evidència d'una tacada a fiscal, fiscal general, Audiència de Palma, Govern, i la Casa Reial, i gairebé totes les instàncies de l'estat obstinats que no seguís davant la imputació d'un delicte fiscal a la infanta Cristina per Aizóon al tenir en el seu poder la certificació d'Hisenda on consta que ella és la presidenta d'aquesta societat dedicada a blanquejar l'enorme capital que s'estava recaptant a través de les aportacions d'institucions públiques i privades cap a l'Institut Nóos.

El pare, el rei, en un moment de lucidesa i alegria nadalenca se li va ocórrer dir que "La justícia és igual per a tots", cosa que hem pogut comprovar que no és certa, ja que han estat intentant utilitzar tots els ressorts amb el fi que la infanta no arribés a seure a la banqueta.

Si ella era innocent i no tenia res a veure amb les acusacions i dimes i diretes que ja duren anys, ho hagués tingut molt fàcil, tenia prou amb demanar una compareixença i declarar voluntàriament davant el jutge explicant la seva versió de l'assumpte i treure d'una vegada tals falsedats. Ara li tocarà baixar la rampa davant un munt de càmeres àvides de morbo.

Encara que finalment surti declarada innocent, fa temps que la societat ja l'ha condemnat, i amb ella, el seu marit, fiscals, l'Audiència de Palma, els polítics en general que ahir aplaudien amb les orelles seu desimputación i amb la Casa Reial en la seva totalitat inclòs el jardiner. Només estic pensant en els seus fills, suposo que ells tindran prohibit veure per la tele les notícies del que passant al seu país.

Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local

Avui es va a aprovar pel Consell de Ministres la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local que revolucionarà el funcionament dels ajuntaments de menys de 20.000 habitants que suposarà un abans i un després en l'organització administrativa espanyola.

 

Més enllà que s'estigui o no d'acord amb el seu contingut, aquesta si és una reforma radical respecte a la situació anterior. I tindrà conseqüències molt importants per a la gran majoria dels ajuntaments espanyols. 

Fins al 75% de les corporacions locals podria quedar-se sense competències de gestió el proper dia 1 de gener.

 Sembla difícil d'imaginar, però la intenció del Govern és portar el text a les Corts abans del final d'aquest període de sessions, perquè a la tardor estigui plenament operativa. Aquest dimarts, Cristobal Montoro ho ha presentat als ajuntaments en la Comissió Nacional d'Administració Local. Això sí, queden molts dubtes per davant i set mesos perquè alcaldes i regidors prenguin les seves pròpies decisions.

 
Cost estàndard i competències

La clau de la revolució que preparen Montoro i Antonio Beteta, el seu Secretari d'Estat d'Administracions Públiques, pivota al voltant d'un nou concepte, el del "cost estàndard" de les competències dels ajuntaments.
 Aquest és "un valor de referència que serveix per comparar les despeses" dels diferents municipis. És a dir, el Govern mesurar quant li costa prestar els serveis obligatoris a tots els ajuntaments d'Espanya. Amb aquestes dades, Hisenda s'ajustarà en funció del nombre d'habitants i de la dispersió de la població. Amb tot això a la mà traurà una xifra: quin és el cost estàndard d'un determinat servei públic per a cada ajuntament. Per exemple: l'ajuntament A tindrà 80 euros per habitant per al servei de recollida de residus.

 A partir d'aquest moment, el Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques comprovarà si està gastant més o menys. En el primer cas (si supera aquests 80 euros), aquesta competència passarà a l'administració superior, comunitat autònoma o diputació, durant els següents cinc anys.
 D'acord als comptes del Govern, el cost mitjà de la prestació dels serveis municipals obligatoris és de 1.219,98 euros per habitant per als municipis de menys de 5.000 habitants i de 445,44 euros per als de més de 100.000 habitants. És a dir, els ajuntaments petits gasten gairebé el triple (en termes per càpita) que els més grans.

I això que suposa en termes de cost estàndard? Doncs que el 92% dels 6.797 municipis de menys de 5.000 habitants i el 40% dels que tenen entre 5.000 i 20.000 habitants estan per sobre de les xifres de Beteta. Això suposa que uns 6.200 ajuntaments, dels 8.116 que hi ha a Espanya (un 75% aproximadament) podrien perdre competències a partir del pròxim 1 de gener.
 Perquè a més, el Govern assegura que l'aplicació serà immediata, ja que les corporacions locals ja saben des de fa mesos per on van els trets i haurien d'estar ja fent els deures si no volen quedar-se sense la gestió dels seus serveis.

 Els dubtes

 Un canvi d'aquesta magnitud estava destinat a generar moltíssimes preguntes. Ni tan sols malgrat les explicacions del Govern estan totes clares de moment.
 És més, potser fins que no comenci a caminar la nova normativa i tingui uns quants anys de rodatge no sigui possible veure totes les implicacions, una vegada que els diferents actors s'ajustin a la Llei
 - Quant s'estalviarà?: L'impacte econòmic previst de tota la Llei és de 7.129.000 d'euros, dels quals uns 1.400 corresponen als canvis en la racionalització de les competències dels ajuntaments.
 - Les diputacions: apareixen com les grans beneficiades. Durant l'última campanya electoral es va discutir molt si tenia sentit la seva supervivència. Ara, es veuen reforçades. El normal és que assumeixin la gestió de moltes competències, especialment pel que fa referència als ajuntaments petits.
 - ¿De què competències parlem?: La qüestió del cost estàndard afecta les competències obligatòries dels municipis de menys de 20.000 habitants, ja que als més grans se'ls aplica directament la Llei d'Estabilitat Pressupostària.
 Segons l'article 26.1 Llei de Bases de Règim Local: "Els Municipis per si o associats hauran de prestar, en tot cas, els serveis següents: En tots els municipis: Enllumenat públic, cementiri, recollida de residus, neteja viària, abastament domiciliari d'aigua potable, clavegueram, accés als nuclis de població, pavimentació de les vies públiques i control d'aliments i begudes.

 En els municipis amb població superior a 5.000 i menys de 20.000 habitants, a més: parc públic, biblioteca pública, mercat i tractament de residus ".

- ¿Desapareixeran els ajuntaments?: No Això està clar. No desapareix cap municipi, tot i que el Govern deixa la porta oberta a que regions i ajuntaments iniciïn un procés de fusió si ho estimen convenient. I fa la sensació que alguna cosa així seria del gust d'Hisenda, que no ha volgut pressionar per no enfrontar encara més als seus barons regionals i els seus alcaldes.

 Però encara que no desapareguin oficialment, sí que sembla que ens trobarem amb centenars d'ajuntaments fantasma, en què la corporació municipal no té cap competència de gestió, perquè no són eficients en termes de cost. És a dir, tots els serveis públics que prestaven ara els té la diputació. Què els queda? El que el Govern anomena "competència política".
 És a dir, la possibilitat de parlar en la diputació en nom dels seus veïns i el control de com es realitzen aquests serveis al seu poble.

 - ¿Cinc anys sense res a fer?: En això tampoc hi ha dubtes. Si un ajuntament perd una competència per tenir un cost superior a l'estàndard, trigarà almenys cinc anys per recuperar-la (un termini buscat a propòsit perquè no coincideixi amb els cicles electorals). Durant aquest temps, la corporació municipal podrà elaborar un pla econòmic financer amb què convèncer a Hisenda que pot recuperar la competència que va perdre. I si ha perdut totes les competències, ja que el mateix per al conjunt dels serveis. Això sí, per molt que vulgui, no pot avançar el termini.

- ¿I les competències no obligatòries?: Si un municipi perd allò al que està obligat per llei, perquè no ha sabut gestionar bé, no podrà seguir fent res més. És a dir, haurà de deixar els serveis extra.  Amb aquesta disposició, s'evita que els alcaldes deixin anar a propòsit a les diputacions els serveis obligatoris, que poden ser molt molestos, i mantinguin despeses supèrflues.

 - Qui paga i qui cobra?: Com sempre, en qualsevol Llei sobre competències al final tot es redueix a qui posa els diners i qui el gestiona. El que paga és el contribuent, és clar, i ho farà a través dels tributs municipals. És a dir, l'ajuntament no perd la capacitat d'imposar taxes o impostos. Això sí, si perd competències, perdrà també els ingressos corresponents a aquestes.

Per exemple, si té una taxa d'escombraries i aquest servei per a prestar la diputació, serà aquesta la que es porti els diners corresponents.
 Aquí és on comencen a sorgir els principals dubtes de com s'aplicarà la llei. No tots els serveis tenen associada una taxa, pel que no sempre serà tan clar com i quant ha de pagar l'ajuntament a la diputació per la competència transferida.

 D'altra banda, podria existir la temptació de reduir al mínim els impostos, fins i tot encara no cobreixin els costos. Al cap ia la fi, per a què recaptar més, si el servei ho fa la diputació, poden pensar alguns alcaldes. Al Ministeri asseguren que hi ha eines per evitar-ho. Segons el Govern, cada municipi (els seus ciutadans) pagaran pels serveis que reben. I si la transferència d'impostos de l'ajuntament a la diputació no és suficient, aquest organisme podrà cobrar noves taxes o incrementar les existents per cobrir el desfasament.

- Una llei "municipalista": malgrat el que pugui semblar, al Ministeri asseguren que aquesta llei és "municipalista", és a dir, que servirà per ajudar els ajuntaments, no per perjudicar-los. D'una banda, recorden que "el problema més gran que té el conjunt dels ajuntaments són els 15.000 milions d'euros de competències impròpies que s'estan gestionant, encara que corresponen a les autonomies". Des de l'aprovació d'aquesta Llei, les regions estan "subjectes a un conveni comú" i hauran de pagar "el 100% del cost del servei" als municipis. I ho faran sí o sí, perquè l'Estat es reserva la possibilitat d'abonar la quantitat deguda de la part dels pressupostos destinats a les comunitats. És a dir, que si un govern autonòmic no paga, ho farà el Central en el seu nom i després descomptar aquesta quantitat a l'hora del repartiment del sistema de finançament.

Però a més, al Govern estan convençuts que les xifres d'ajuntaments que perdin competències seran molt menors de les que ara es manegen. D'una banda, asseguren que han mantingut "centenars de reunions" amb corporacions locals, que estan fent forts ajustos, per adaptar-se als nous límits. De l'altra, apunten que en moltes ocasions el traspàs serà voluntari, perquè molts alcaldes veuran que és més sensat i eficient que determinats serveis es facin a través de la diputació corresponent.