ALFONS LÓPEZ TENA - "Catalunya mai serà independent"

El notari Alfons López Tena, a Barcelona.

BARCELONA | 12 DE SETEMBRE DE 2015

Alfons López Tena (Sagunt, 1957), notari, va militar a CiU en el període 1989-2010 --va ser, al costat de David Madí, l'únic membre del Consell Nacional del partit que s'autodefinia com independentista--. A proposta de CiU, va ser vocal del Consell General del Poder Judicial ens 2001 i 2008. Autor del llibre Catalunya sota Espanya. L'opresió nacional en democràcia (2007), va ser un dels animadors i organitzadors de les consultes municipalistes per la independència, una sèrie de votacions en què centenars d'ajuntaments van participar des de 2009 fins a 2011. En 2010 crea, al costat de Joan Laporta, expresident del FC Barcelona, ​​i Uriel Beltran, el partit independentista Solidaritat Catalana per la Independència, amb el qual accedeix com a diputat al Parlament de Catalunya en la seva novena legislatura --2010-2012--. Avui és un partit extraparlamentari, en què López Tena ha abandonat responsabilitats i militància. La raó: no creu que a la societat catalana hagi un debat seriós per la independència, amb pretensions reals de crear un Estat independent. Ni tan sols, ara, en aquestes eleccions que es presenten com plebiscitàries. "No passarà res", diu. ¿Proves? "La Borsa no ha baixat, la Monarquia no està preocupada, i PP, PSOE i Ciutadans no han fet una llista comuna. No hi ha res pel que preocupar-se. Això serà el de sempre ". En aquesta entrevista parla sobre la versemblança, l'abast i la lògica del Procés Català, des que va ser adoptat per la Generalitat com a política governamental.

El Procés Català té dos trams. Un popular, ciutadà, i un altre, posterior, governamental, iniciat quan el Govern de la Generalitat assumeix la proposta inicial d'una consulta ciutadana. Com s'incorpora vostè al procés inicial nascut després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estat?

La meva trajectòria ve d'abans, i canvia al meu pas pel Consell General del Poder Judicial. Allà vaig comprovar que els plantejaments del catalanisme d'aconseguir més poder i competències dins d'Espanya estaven abocats al fracàs. A partir de llavors és quan em vaig dedicar a una sèrie d'activitats, tendents a substituir i liquidar el catalanisme, per convertir-lo en un moviment a favor de la independència. Seria 2006 o 2007, una cosa així.

¿I què trajecte recorre aquest moviment ciutadà fins al 2012?

La primera qüestió era canviar el plantejament. És a dir, aconseguir una hegemonia intel·lectual. Això s'ha aconseguit. El fet que a Espanya no hi hagi res a fer, i que per tant l'únic objectiu factible i que resol les qüestions és la independència, és una cosa ja estès a Catalunya. Això es va aconseguir en molt poc temps. Caló profundament i hi va haver un moviment popular no controlat pels partits polítics del règim ni, per tant, pels autonomistes, ni pels catalanistes, que va explosionar construint referèndums sobre la independència a tot Catalunya. Les institucions espanyoles com les catalanes, com els partits, tant els espanyols com els catalans, i incloc aquí tant a Convergència com a Esquerra, el bloquejaven, amb l'argument de "no es pot", o "no ens deixen", exactament igual que diuen ara. La decisió va ser, llavors, la d'organitzar pel nostre compte. I organitzar-se al marge de les institucions i amb plena legalitat. Això es va estendre per tot Catalunya. És en aquest moment quan va començar "l'imperi contraataca". És a dir, a partir d'aquí és quan Convergència i Esquerra veuen que poden ser desbordades, i davant d'això el que fan és convertir l'independentisme en un moviment folklòric, sense objectius polítics, sense finalitats polítiques, i basat en una mena de teràpia d'autoajuda , en què la gent es trobi feliç i contenta, que és la fase en què estan, a l'efecte d'aconseguir vots i seguir com sempre. És la queixa respecte a Madrid: "No ens deixen", "són molt dolents", el victimisme de sempre, que produeix els vots suficients per controlar els pressupostos i els nomenaments de càrrecs que dóna una autonomia, o que donen uns ajuntaments. És a dir, estem en el catalanisme de sempre, el catalanisme de Macià, el catalanisme de Companys, el catalanisme de Cambó, el catalanisme de Prat de la Riba, el catalanisme de Pujol. Estem en una continuació d'alguna cosa que segueix sent el mateix, una mena de Partit Regionalista Càntabre.

Llavors, a partir del que vostè assenyala, ¿hem d'entendre que el procés, en el seu tram governamental, no ha existit?

Sí que existeix. El que hi ha és un comunitarisme kumbaià [cançó d'acampada i boy-scouts], que és un bucle. Un bucle que consisteix, permanentment, en estar prometent el mateix i no complint-. La qüestió de fons és la següent: ¿quina és la ideologia del catalanisme, en definitiva? En què consisteix el catalanisme des del seu naixement fins als nostres dies? ¿I en què consisteixen els seus projectes i objectius polítics? Per no fer-ho molt llarg, en tant que la seva revista no és de ciència política, jo diria que consisteix en una mena de comunitarisme, que el seu avatar més modern és una espècie de compromís històric entre Montserrat i el PSUC. És allò que fa que es puguin abraçar Artur Mas (CDC) i David Fernández (CUP), perquè comparteixen la mateixa ideologia i la mateixa concepció del món. Un comunitarisme basat en res de dissidència, res de pensament, res de crítica, sinó tots junts. El que importa és que estiguem junts per no fer res, per no aconseguir res. Simplement per estar junts, per resistir i dir-nos a nosaltres mateixos que som els millors. A partir d'aquí el procés en què consisteix? En això.

No obstant això, la premsa espanyola informa que es viu un desafiament a la legalitat, i la premsa catalana informa d'uns passos sorprenents i inapel·lables cap a un nou marc polític ...

Naturalment. Perquè tots dos es retroalimenten. Succeeix això també amb els partits espanyols i amb la pròpia ideologia espanyola, de la qual no estem parlant, d'altra banda. Allò que constitueix la ideologia de constitució de l'Estat i de la nació espanyola. Es retroalimenten, perquè als uns els interessa dir que existeix i per tant voteu-nos perquè segueixi existint, no per aconseguir res sinó perquè segueixi existint, i als altres, a la part espanyola els interessa dir vull un gran desafiament, voteu-nos, que som els que ho parem, el pararem, i impedirem la ruptura d'Espanya. És a dir, en ambdues parts, per poder jugar a ser sant Jordi, es necessita un drac. Per a Espanya el drac és el Procés, i per als procesistas el drac és Espanya. Tots dos tenen un drac i tots dos es necessiten.

La primera emissió del Procés governamental va finalitzar com el rosari de l'aurora, després d'una consulta simbòlica. Com s'explica que això no suscités cap tipus de ressentiment, de crítica en una societat que volia veritablement un canvi?

Perquè no es vol cap resultat, no es pretén cap resultat. S'està referint vostè suposo a la patochada aquella del procés participatiu. Fa tres anys hi ha uns partits que es presenten a les eleccions, en les que jo estava en aquest moment en el meu partit, Solidaritat, dient que la independència es fa com es fan les independències: d'una manera unilateral i, per tant, amb confrontació. Mai hi haurà acord amb Espanya, en fi, per aconseguir la independència. Davant d'això, hi ha altres partits --Convergència, Esquerra i CUP-- que es van presentar dient: la independència es pot aconseguir amb el diàleg, amb l'acord, amb el somriure i amb l'amor. Quina era la proposta d'aquests partits? Que construirien estructures d'Estat, que farien un referèndum a anys vista. Què és el que en la pràctica han fet? Una tercera via, de la qual mai es parla explícitament: repartir càrrecs, pressupostos, comptes. Què és el que ha passat en aquests tres anys? No han fet cap estructura d'Estat, com és normal, perquè és impossible. És a dir, no pots tenir estructures d'Estat si no ets Estat. No van fer un referèndum i el van convertir en una festa kumbaià, de la qual no sorgeix cap resultat. Però és que la qüestió de fons és que la gent no vol resultats. És a dir, els catalans que es remeten a això no volen resultats, volen sentir-se satisfets, volen sentir-se els bons, i volen per tant ser permanentment frustrats per Espanya, per així poder dir: som els millors. Per això no reaccionen davant d'un engany tan manifest com aquell. Per això ara estan mobilitzats per tornar a votar el mateix. Amb les mateixes promeses. Perquè els tornen a prometre exactament el mateix. Que construiran estructures d'Estat, i que ara prepararan una Constitució dins d'Espanya i que faran un referèndum dins d'Espanya per aprovar aquesta Constitució.

Dins d'Espanya?

Sí, dins d'Espanya. Sense una independència prèvia. Miri el programa. És el que proposen. Ho han fet públic. Tant la coalició Convergència-Esquerra, com la CUP. Proposen exactament el mateix, és a dir el mateix que fa tres anys, i arribaran al mateix resultat, al no-res. Perquè n'hi ha prou que Espanya digui que no, que dirà que no, i davant aquí és el bucle perpetu. Però és el mateix bucle en què van estar abans cent i escaig anys per aconseguir l'autonomia. Exactament el mateix.

¿El final d'aquest episodi pot ser una reforma constitucional espanyola, que admeti certa plurinacionalitat, i cert, i poc sexy, federalisme ?.

No. Per a què? Espanya els té presa la mida. ¿Per què? Espanya només ha fet concessions, que van ser una autonomia de chicha i nap, l'any 31, amb el canvi de règim. I una altra autonomia de chicha i nap en l'any 75-76, amb el canvi de règim. Això és tot. Per tant, per a què han de fer cap concessió, si saben de sobres que això és de riure, que això va de broma. I que l'únic que es tracta és de tant en tant fer una mobilització, una mena de processó també kumbaià, amb la base de l'alegria i de la festa. És com si em diguessis que ara va a fer-se una reforma de la Constitució espanyola perquè es fa una processó en els pobles el dia de la santa patrona o del sant patró. I que per tant s'ha de declarar Espanya confessional, catòlica, perquè aquestes processons indiquen que hi ha una gran demanda política de confessionalisme. És el mateix. Això ve d'antic. El fet de l'acabar-se les concessions, les transferències, etcètera, etcètera, va succeir amb Felipe González, no amb Aznar. Aznar va fer les mínimes per a la investidura, de chicha i nap, i des d'aleshores no hi ha hagut absolutament res més. Ni amb Zapatero, ni amb Rajoy, ni per la part catalana, ni amb un tripartit d'esquerres, ni amb el PSC, ni amb Convergència, ni amb el procés, ni amb res. Perquè no cal. No cal perquè ja s'han adonat d'una cosa fa temps. I això és el que jo vaig veure a Madrid. Això és el que vaig veure al Consell General del Poder Judicial. Per això vaig pensar que calia canviar. S'han adonat d'una cosa: que els catalans estan encantats amb no aconseguir res perquè això els reafirma, que això és el bo.

En ocasions, ha deixat anar alguna interpretació de tot això relacionada amb la psicoanàlisi.

Vaig donar una conferència una vegada, una taula rodona, en realitat, fa un parell d'anys, a Girona. No obstant això, no és tant de psicoanàlisi com una qüestió d'anàlisi política, si prenem una línia diguem moderna. Molt basada en Zizek, en Laclau, en aquest tipus de plantejaments. Que sí que beuen molt de plantejaments lacanians.

¿Defensa, per tant, que això no és tant una lluita per un canvi, com una lluita per tenir raó?

No, és una lluita per tenir la satisfacció de ser els bons. La raó ja la hi donen a si mateixos. Jo crec que tenen la raó, d'altra banda, en el sentit que la independència és necessària. Però la diferència és que no estan disposats a fer res per aconseguir-la. El que volen és sentir-se permanentment frustrats, perquè així tenen la satisfacció de ser els bons. És un narcisisme davant el pare castrador. I per tant és un narcisisme que requereix de pare castrador, que li mana el pare castrador i que desitja el pare castrador.

I la castració.

Sí. Per això, mira aquests últims anys, no han rebut més que pals. I a cada pal cada vegada més contents.

Aquesta segona edició del procés s'inicia amb una Convergència i una Esquerra unides. Són una mateixa cultura? ¿Això pot ser durador? Què és? És una Gran Coalició?

Són la mateixa cultura, la cultura del catalanisme. Per això, en honor a la veritat, acaben decidint el mateix, acaben fent el mateix i acaben abraçant-se. Perquè són exactament el mateix, de la mateixa manera que podries dir que els partits espanyols responen a una cultura política conjunta. Després d'això ja vindrà la lluita interna per l'hegemonia, i pels càrrecs, i per la pasta, per dir-ho d'una manera menys fina i menys elegant que l'hegemonia. I aquí sí. Però, és clar, quan aquesta hegemonia, o aquests càrrecs i aquesta pasta, estan en risc, és quan s'abracen com si fossin boxejadors sonats que se sostenen en el ring abraçant-se. Que és el que han fet ara Convergència i Esquerra. Perquè miri un petit detall que no s'està percebent. Convergència i Esquerra sempre havien tingut, des de l'any 84, majoria absoluta al Parlament de Catalunya. En aquestes eleccions per primera vegada la perdran. Si s'haguessin presentat per separat també la perdien. Simplement és que, davant d'una situació de pèrdua de suports i de vots, el que han fet ha estat anar junts per dissimular-ho. Els dos. Perquè la pèrdua era dels dos i la dissimulació és dels dos. I els dos junts tindran menys que el que han tingut en els últims 31 anys.

Com s'ha organitzat l'assignació de llocs en la llista?

Com sempre, a dit. I com s'ha fet l'assignació de llocs en la llista de la CUP? Exactament igual, a dit. Es reuneixen uns quants en una habitació i en aquesta habitació decideixen doncs tu el primer, tu el segon, tu el tercer, tu el quart, tu el cinquè. Avui la Llei Electoral obliga que hi hagi unes dones allà, una cosa rara, unes dones, un momentet, que anem a posar-les, i ja està. I després això, en el cas tradicional es sotmetia a una ratificació. Això és el que feien abans Convergència, Esquerra i han fet ara les CUP. I en el cas de la llista de Convergència i Esquerra, ni tan sols. Com es fan les llistes electorals? Mira la de la CUP com ha estat. Per què hi ha el senyor Banys de número u? I el número dos, i el número tres? D'on han sortit? D'una decisió de la direcció, que va decidir: tu un, tu dues, tu 03:00. I davant d'això ja, a les bases se'ls sotmet. Esteu d'acord amb això, si o no? El 80, 90 o 99% voten que sí, i marxant, com sempre. Ara ja, si entrem en els detallets de per què aquest ... Doncs perquè aquest li va dir a l'altre no sé què. Però, en fi, no té més història.

No obstant això, és estranyíssim que el candidat presidencial sigui el número quatre. ¿Això té algun tipus de precedent o il·lustra alguna idiosincràsia local?

Això respon a una cosa. En aquesta petita lluita, com deia, pels càrrecs i per la pasta pública, entre Convergència i Esquerra, Esquerra portava un any resistint-se al fet d'anar en coalició amb Convergència perquè podia superar a Convergència. Però això es trenca en una famosa reunió entre CDC, Esquerra, Òmnium i ANC (Assemblea Nacional de Catalunya), en la qual Junqueras fa rendició incondicional. Després Junqueras ha anat plorant per les cantonades, com el caracteritza, dient que és que no va poder resistir la pressió de Convergència. I cal aquí un parèntesi, qui no és capaç de resistir la pressió de Convergència, ¿serà capaç de resistir la pressió d'Espanya? Tanquem parèntesi. Llavors, al no resistir la pressió de Convergència, i haver de donar-li a tot això una aparença de moviment popular, cosa que no és més que una coalició electoral de tota la vida, aquí va venir primer la recerca de qui seria el número u. Van fer ofertes a varis.

A qui, per exemple?

Doncs, mira, que jo sàpiga, a Josep Carreras, a Carles Viver Pi-Sunyer, o algun més estrambòtic, que ara no recordo, de l'estil de Lluís Llach, cap de llista per Girona, del tipus posi un famós a la seva taula. Tots aquests van ser dient que no, per raons i motius diversos, i llavors al final doncs va quedar Raül Romeva. Després, estava clar, per imperatiu legal, que havia d'haver dues dones, amb la qual cosa ja les tenien, que eren les de ANC i Òmnium, que tan fidelment s'havien sotmès a tots els mandats i estratègies que Mas havia ordenat en els últims quatre anys. I de cara a això, tant li donava a Mas anar de número dos, tenint en compte que no podia anar de número u. És clar, aquí igual hi ha un altre element, que vostè coneix, però que a Espanya no solen conèixer-lo, i és que a Catalunya això de fer oposició és de mal gust i no es pot fer. Pel mateix, guanyar també és lleig. Amb la qual cosa, qui guanya, ho ha de dissimular. Cal ser humil, cal ser modest i tal. Per tot això, Mas va de número quatre. Forma part d'aquesta cultura kumbaià, en la qual els valors són els valors dels perdedors. Per això mai guanyen la independència, i per això mai faran un Estat independent. Són valors de perdedors. Són els valors de la modèstia, la humilitat, la senzillesa.

¿Valors protestants?

No. Són valors franciscans. En absolut són valors protestants. Ni tan sols són valors catòlics. Són valors franciscans. Per això algú havia definit amb molt d'encert a la CUP com l'avatar franciscà del pujolisme.

Bé, l'última. Ha abandonat l'independentisme, si no estic equivocat, o la seva militància en ell?

No. He abandonat Catalunya. I no, no milito. He abandonat la militància, però és un abandonament molt més profund. Els catalans mai aconseguiran aquests objectius. Jo per això no tinc res a veure amb aquesta mentalitat, amb aquesta manera de fer les coses. Em resulta repugnant. Una Catalunya i uns catalans com una província espanyola, que es dedica a romandre, no m'interessa. M'interessa com un Estat. I m'interessa per aconseguir un Estat independent. Un Estat que és poder. No una cultura kumbaià de manifestacions i processons. I per tant el que he fet ha estat deixar la vida pública catalana, no la vida política, sinó qualsevol tipus d'activitat pública en la nació catalana. No m'interessa. El que he deixat ha estat Catalunya.

Creu que això serà etern? Aquest procés de processons ...

Sí, mentre duri el catalanisme. El catalanisme és això.

I ¿no li veu final?

No, el catalanisme és això. Porten més d'un segle fent això, i seguiran fent-ho. Després hi haurà comportaments electorals diferents. Anem a veure, llevat que passi alguna cosa. Però una situació d'una certa estabilitat, un marc europeu, una democràcia de baixa qualitat, el que és Espanya, i tal i qual, això dura indefinidament. Si el que passa ja és un canvi de règim, una guerra i coses d'aquest estil, ja que això reparteix de nou les cartes.

Una invasió de zombis?

Sí, una invasió dels ultracossos, coses així. Bé, hi havia una frase d'aquestes de les que se sol dir per aquí: mai hi ha un vent favorable si no se sap on es vol anar. I és el que els passa a aquests. ¿Què han fet al llarg del Procés? Amb moltíssim menys s'han fet independències en altres països d'Europa i del món. Què és el que van fer quan es va enfonsar el règim de la Restauració i quan el Rei va sortir fugint? La independència? No. Per res. Una autonomia de chicha i nap. Què és el que van fer l'any 36 quan el poder era al carrer? La independència? Res en absolut. Què és el que van fer en el 75 o 76? La independència, com el que van fer a la Unió Soviètica? En absolut. I, per què? Perquè volen Espanya, volen Espanya. I volen Espanya perquè és el que els justifica, el que els alimenta i el que els dóna satisfacció moral. I per tant seguiran sent-ho sempre. Volen ser-ho.