L'exgovernador del Banc d'Espanya Miguel Ángel Fernández Ordóñez (MAFO) està aprofitant la presentació del seu llibre "Economistes, polítics i altres animals" en què fa un relat del moment més agut de la crisi financera, el que va portar al rescat d'Espanya per recapitalitzar la banca, oposat al del Govern. per intentar redimir els seus pecats, que no són pocs, a costa de tirar pilotes fora i, el que és encara més greu, culpar els altres dels seus propis errors i negligències al capdavant del supervisor financer.
Entre altres perles, MAFO culpa a l'actual ministre d'Economia, Luis de Guindos, de propiciar la fallida de les caixes d'estalvis i enfonsar la confiança dels inversors internacionals a Espanya, menyspreant així qualsevol tipus de responsabilitat en l'ingent fiasco bancari que va patir el país després de l'esclat de la crisi. Segons Fernández Ordóñez, el Govern de Mariano Rajoy, amb Luis de Guindos com a ministre d'Economia, va cometre l'error de magnificar els problemes del sector bancari espanyol per criticar l'executiu anterior i justificar el "caràcter salvador" del nou Govern. Però el que va aconseguir va ser aterrir als inversors i convertir en inevitable el rescat.
En el moment que el seu cap de partit José Luis Rodríguez Zapatero presumia als Estats Units de tenir el millor sistema bancari del món, la seva funció es va limitar a mirar cap a una altra banda i amagar sota la catifa les immenses pèrdues que acumulaven aquestes entitats amb la vana esperança que la tempesta econòmica seria passatgera i la punxada de la bombolla immobiliària un mer sotrac. El fruit d'aquest fallit diagnòstic van ser les ruïnoses fusions fredes, consistents a unir caixes insolvents, així com l'emissió de preferents i la posterior sortida a borsa d'entitats per tal de cobrir el forat que ocultaven els seus balanços.
En aquell moment en lloc de reconèixer la realitat (fallida) i tallar el problema (rescat privat mitjançant la conversió de deute en accions, lliurant així als seus creditors la propietat d'aquestes entitats), MAFO va optar per la fugida cap endavant, confiant que l'ombra de la crisi s'acabaria esvaint, generant amb això un dany molt més gran.
En primer lloc, perquè l'ocultació de les pèrdues reals que registrava el sector financer es va traduir en una creixent i lògica desconfiança per part dels inversors internacionals, fins al punt de tancar l'aixeta del finançament a tots els bancs, empreses i famílies espanyoles , amb independència del seu major o menor nivell de solvència.
En segon terme, perquè aquesta ocultació, consistent en valorar els actius immobiliaris molt per sobre del seu preu real, va frenar la imprescindible reestructuració del sector de la construcció i va alentir fins a l'extrem el necessari ajust de preus de l'habitatge. Prova d'això és que el preu mitjà dels pisos es va desplomar fins a un 50% als EUA, Irlanda o el Regne Unit en només tres anys, mentre que Espanya ha trigat més de set en arribar a aquesta mateixa correcció, allargant així de forma greu i innecessària l'agonia de la crisi.
I, en tercer lloc, perquè part de la recapitalització que precisaven les caixes es va fer amb els diners de molts estalviadors mitjançant la compra de preferents i accions, aprofitant-se de la seva imprudència, ignorància o bona fe, i la devolució estan sufragant ara tots els espanyols .
El cas de Bankia és paradigmàtic, ja que el Tribunal Suprem acaba de dictaminar que es va cometre frau i engany en la seva sortida a borsa. Si aquesta tesi és correcta, la responsabilitat no pot caure exclusivament en l'anterior cúpula de l'entitat, i encara menys en el sofert butxaca del contribuent, que en cap cas hauria de fer front al cost de la devolució, sinó en tots els agents que, d'una o altra manera, van participar en aquesta operació, ja que la seva sortida a borsa no hauria tingut lloc sense la seva participació. I això inclou a l'anterior direcció del Banc d'Espanya presidida per MAFO al cap que va estar pressionant per la seva ràpida sortida a borsa, teòricament un cop examinats i aprovats els balanços i els fullets que publicitaven l'operació amb el consegüent engany a l'inversor.
La seva visió de que es podia enganyar els mercats ocultant la realitat de les caixes i només desvetllar el problema després resoldre-ho, no sembla d'aquest planeta. "Vaig tenir la dura feina d'ajudar a gestionar un naufragi", afirma ara després de callar en 2008 quan ZP va proclamar que el sector financer espanyol era "el més sòlid del món". Era el seu estil. Tapar. Emmascarar. Chiss. Silenci, que no hi hagi soroll.
La postura de l'ex governador no només és ridícula, sinó profundament indecent i vergonyosa, ja que anteriorment va ser sota el seu mandat on es va llaurar el posterior desastre de les caixes. MAFO no està en disposició de donar lliçons a ningú, ja que la seva credibilitat és nul·la i no té altura moral. L'únic que pot fer és demanar perdó a tots els espanyols i retre comptes per la seva nefasta gestió pública.
No hay comentarios:
Publicar un comentario