Els articles que va escriure el nou president de la Generalitat, Quim Torra, estan fent córrer rius de tinta a Catalunya. Inés Acostades ha insistit aquest dilluns en aquesta qüestió i ha recuperat un lamentable article de l'antic president d'Òmnium Cultural en el qual compara els catalans que no parlen català amb «bèsties» amb errors genètics. A continuació reproduïm la integritat de l'article, publicat originalment al diari «El Món».
La llengua i les bèsties, de Quim Torra
A casa els pares corria un vell exemplar d'un llibre que tots els germans havíem llegit: «De quan les bèsties parlaven», de Manuel Folch i Torres. El pare era inflexible i, com «La rosa i l'anell» de Thackeray i en «Bolavà» de Josep Maria Folch, considerava que un no podia fer-se gran sense haver-los llegit. Era un llibre deliciós on òlibes, óssos, elefants, cérvols i borinots parlaven, una col·lecció de faules destinades a l'educació dels infants.
Ara mires al teu país i tornes a veure parlar les bèsties. Però són d'un altre tipus. Carronyers, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana, però, que beuen odi. Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb floridura, contra tot el que representa la llengua. Ells són aquí entre nosaltres. Els repugna qualsevol expressió de catalanitat. És una fòbia malaltissa. Hi ha alguna cosa freudiana en aquestes bèsties. O un petit sotrac en la seva cadena d'ADN. Pobres individus! Viuen en un país del qual ho desconeixen tot: la seva cultura, les seves tradicions, la seva història. Es passegen impermeables a qualsevol esdeveniment que representi el fet català. Els crea urticària. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà.
Tenen nom i cognoms, les bèsties. Tots coneixem alguna. Abunden, les bèsties. Viuen, moren i es multipliquen. Una d'elles va protagonitzar l'altre dia un incident que no ha arribat a Catalunya i mereix ser explicat, com un exemple extraordinari de la bestialitat d'aquests éssers. Pobres bèsties, no poden fer més. Una de les escasses companyies aèries que vénen acceptant amb normalitat el català és Swiss. Si han agafat algun dels seus vols a la vella Confederació, han constatat com es ve utilitzant la nostra llengua a l'hora d'enlairar o aterrar l'aparell. Una excepció, ja que, malauradament, amb la resta de companyies venim sent tractats exactament com el que som, l'última colònia en terres d'Europa.
Doncs bé, fa un parell de setmanes viatjava en un vol de Swiss d'aquestes bèsties. En arribar a la destinació, es va anunciar en català les típiques observacions prèvies a l'aterratge. La bèstia, automàticament, va segregar la seva boca aigua rabiosa. Una pudor de claveguera sortia del seu seient. Es removia, inquieta, desesperada, horroritzada per que sentir quatre paraules en català. No tenia escapatòria. Una suor mucosa, com de gripau refredat, li rajava de les aixelles. Cal imaginar-se-la, a la bèstia, després de tant de temps!, Elles que poden viure en el seu món espanyol sense cap problema, escoltant quatre paraules en una llengua que odia. Indignada, va decidir escriure una carta a un diari alemany de Zuric, queixant-se del tracte rebut ja que «es violaven els seus drets» en ser el castellà la «primer» llengua oficial d'Espanya. I, a tota plana, la queixa de la bèstia va sortir publicada.
Gràcies a Déu, els bons amics del Casal Català de Zuric han replicat i han deixat les coses clares (tantes ambaixades i consultats de Mar i, mira tu, un petit Casal Català és qui ha mobilitzat gràcies a la decència i dignitat dels seus membres) . Però per què cal mobilitzar-se cada vegada? Quan acabaran els atacs de les bèsties? Com podem en 2008 aguantar tanta vexació, tanta humiliació i tant menyspreu?
Quim Torra
No hay comentarios:
Publicar un comentario