No són llaços, són sogues

Apareix en una marquesina una soga groga amb un lema antimonàrquic. (EFE) Autor

S'aproxima el primer aniversari de la insurrecció de la tardor del 17 a Catalunya i es discuteix si la situació del conflicte està, des del punt de vista de l'Estat democràtic, millor o pitjor que fa 12 mesos. Potser calgui ajornar el veredicte fins a veure el resultat de la nova ofensiva dissenyada en Waterloo per als propers mesos.

Estem millor perquè el cop que el 6 de setembre va derogar la Constitució i l'Estatut a Catalunya, va continuar amb el simulacre de referèndum de l'1 d'octubre i va concloure amb la fantasmagòrica declaració d'independència va ser avortat amb l'aplicació fulminant del 155. Catalunya segueix formant part d'Espanya, la república bananera que Puigdemont va proclamar és una entelèquia risible i els responsables del cop que no es van donar a la fuga respondran davant la justícia.

Formalment -encara que no tant materialmente-, la legalitat constitucional s'ha restablert. I no s'espera pròximament un nou intent, encara que sí que el Govern separatista s'instal·li a viure impunement amb un peu fora i un altre dins de la frontera de la legalitat.

Però estem pitjor perquè els secessionistes van recuperar el poder després d'unes eleccions convocades amb precipitació (a Rajoy li cremava a les mans el 155) i l'exerceixen de forma més despòtica que mai, fora màscares. Perquè el camp constitucional, llavors unit i mobilitzat com mai, està ara dividit i atordit com sempre.Perquè es burla i menysprea a Europa a la Justícia espanyola sense que dos successius governs hagin mogut un dit per defensar el seu crèdit. Perquè està en marxa a Catalunya una temible operació totalitària d'assetjament polític i intimidació social, amb els llaços grocs com cordes per obligar els constitucionalistes a tornar a les catacumbes. I perquè a la debilitat del Govern anterior s'afegeix la dependència de l'actual pel que fa als partits independentistes. Torra no necessita els socialistes per governar a Catalunya, però a Madrid té la clau de l'oxigen de Sánchez.

El conflicte dels llaços grocs és qualsevol cosa menys innocu. D'una banda, mostra una nova fase en l'estratègia independentista. Aquesta ja no gira sobre la independència immediata, sinó sobre la utilització dels presos -i posteriorment, del judici en el Suprem- com a instrument d'agitació política, confrontació social, cohesió nacionalista i màxima excitació emocional. En aquesta Diada, la marea de les estelades donarà pas a una de llaços grocs. Puigdemont, que és el major culpable i principal beneficiari que Junqueras i els altres estiguin a la presó, és també qui més els instrumentalitza en el seu profit.

Sota l'aparença d'un reclam de llibertat, el llaç groc s'ha convertit en instrument d'opressió. La seva funció principal és identificar els afectes i els desafectes, assenyalar i estigmatitzar als que no el porten, instal·lar la por a la part de la societat catalana que vol seguir sent espanyola. Lluir el llaç a la Catalunya de Puigdetorra equival al que va ser alçar el braç a l'Espanya de la postguerra, i no fer-ho -no diguem intentar quitarlo- comença a resultar arriscat. Aquest Govern no té oposició, en el sentit democràtic del terme: el que se li enfronta respon més al concepte de resistència.

El pla de Puigdetorra sembla clar. Elevar progressivament la tensió emocional amb els presos com a pretext; sotmetre al seu comandament a tot l'espai nacionalista, acorralant a ERC, i esperar al moment adequat -amb tota seguretat, lligat al judici- per provocar unes eleccions que li donin una majoria incontestable i consagrin com a cabdill a Perón de Waterloo.

Per a això, necessiten mantenir neutralitzat al Govern espanyol i desactivat al bloc constitucional. A Catalunya, incendiaran carrers i reproduiran el clima insurreccional de la tardor passada, però sense repetir l'error que va desencadenar el 155. A Madrid, seguiran sostenint a Sánchez amb respiració assistida per a evitar que aquest es vegi abocat a convocar eleccions generals.

Es va criticar molt a Rajoy, amb raó, per la seva actitud passiu-reactiva, consistent en romandre immòbil, limitant-se a reaccionar davant les successives transgressions del 'Procés'. Això lliurava a l'independentisme el monopoli de la iniciativa, ja que ells triaven sempre el moment i la forma de cada xoc.

La paradoxa és que l'estratègia de Sánchez, aparentment oposada a la de Rajoy, condueix a un escenari similar. Ells modulen a la seva conveniència la relació amb el Govern d'Espanya i la intensitat del conflicte. Decideixen quan i quant s'inflama o es desinflama; si van a les reunions o les boicotegen; si és hora d'exigir -i ser sempre atendidos- o de denunciar, de mostrar-se apaivagats o enfurismats. Marquen el ritme i les condicions, transiten sobre les línies vermelles sabent que, mentre no les superin grollerament, tot els està permès. Administren el seu suport a Sánchez al Parlament de Madrid a canvi de disposar de patent de cors a Catalunya amb el silenci còmplice del PSC. Ells, en definitiva, tornen a monopolitzar la iniciativa.

No és que Sánchez estigui contenint a Torra dins de la legalitat. És que el pla dels independentistes per al curs 2018-2019 és un altre. Ja no passa per una inviable declaració d'independència, sinó per afermar el seu poder absolut i el seu control social, sepultar l'oposició i consolidar per la via de fet Catalunya com un territori d'excepció constitucional. No és Sánchez qui subjecta a Torra, sinó Puigdetorra qui subjecta (en el doble sentit de la paraula) al Govern de Sánchez.

Mentrestant, els partits espanyols es bifurquen. El PSOE i Podem especulen amb la desinflamació, aventando la il·lusió d'una solució negociada que ni de lluny és a la intenció del secessionisme (llevat que la Constitució espanyola s'avingui a autoliquidar). El PP i Ciutadans especulen amb la inflamació, dipositant la seva expectativa de creixement electoral en un nou xoc de trens que legitimi el seu discurs confrontatiu i despulli el del Govern.

Després de l'impostat "dialogar sobretot" que en realitat equival a no poder dialogar sobre gairebé res, impressiona veure el president del Govern d'Espanya exercint de pagafantas del custodi de la Generalitat. I impressiona encara més que el fugitiu de Waterloo es permeti presumir que té, com cantava en Castanyola 70, la paella pel mànec i el mànec també. Però aquest és el preu de conquerir el poder sense prevenir de les companyies.