Sánchez tindrà lloc aquesta setmana un bany d'autocomplaença amb motiu de la cimera de l'OTAN a Madrid. Es farà la foto tan desitjada amb Biden a la Moncloa i igualment posarà amb altres líders mundials. Però això s'acaba dijous. I després què. Després continuarà la seva lenta però imparable decadència política. Seguirà sense poder trepitjar el carrer per por que l'increpin. Una gran part de la societat ja està farta d'aquest president, de les seves obsessions i dels socis en què es recolza per romandre al poder.
La patacada patida per Pedro Sánchez i el que queda del seu partit a les eleccions andaluses del 19-J ha provocat una reacció immediata en el president, que, so capa de voler donar un impuls polític al Govern, no ha parat en barres a la hora de prendre o impulsar algunes decisions molt qüestionables i polèmiques.
Si algú tenia dubtes sobre el que va passar a l'interior del PSOE el 2016, ja no en pot tenir. Deurien haver-se adonat quan es va descobrir Pedro Sánchez votant en una urna fraudulenta per aconseguir imposar la seva voluntat a una organització. Però quan va recuperar el control del partit gràcies a la candidesa i la indolència de Susana Díaz i els barons, ja era tard. El PSOE havia caigut en mans d'un paio sense escrúpols que per ser president del Govern espanyol es recolzaria en tots els ximples útils i en qualsevol saltejador dels camins d'Espanya, ETA inclosa. El PSOE ha desaparegut –encara no ho sap–, i també una possibilitat de reconstitució. Queda Pedro Sánchez i la seva quadrilla, comunistes i separatistes fins i tot, que ja no són partits sinó bandes, que aguantaran el que puguin per obtenir màxims beneficis.
Semblava que la Constitució del 1978 posaria fre a comportaments així, però no. Pels seus buits, s'ha colat el bandolerisme separatista i terrorista, el bandolerisme de la corrupció i ara, el bandolerisme amoral d'un subjecte que ha assumit les maneres i maneres del règim socialista andalús, sortosament derrotat, esperem que per sempre, a les urnes fa una setmana. La cara de pal i de profund cabreig que tenia Sánchez a l'Executiva del PSOE celebrada l'endemà de les andaluses era tot un símptoma de com havia assimilat la garrotada patida en un territori en què els socialistes havien governat la barbaritat de trenta i set anys i que sempre havia estat el seu graner de vots més important.
Aquests anys s'ha vist molt i amb claredat. Des de la seva manipulació del poder judicial i els mitjans de comunicació públics i privats, el CNI, l'INE, control bancari, al control directe d'empreses cotitzades a borsa com Indra que puguin arribar a contradir l'autòcrata. Des de la seva mentidera i insensible actuació al començament de la covid a l'ús descontrolat d'uns diners públics que incrementa el deute públic nacional. Des de les venjances personals, de socis i fidels, al nepotisme familiar evident. Des de la interpretació personal de la diplomàcia i la política exterior a l'enfonsament de l'economia dels més pobres d'Espanya amb una inflació que ell mateix situa en un 15%, passat l'estiu.
Però res és comparable al que va passar aquesta setmana a l'assalt d'immigrants a la frontera de Melilla. Més de 2.000. 37 assaltants morts i desenes de gendarmes i guàrdies civils ferits. Però sentiu, ja no és el Marroc qui incita els subsaharians retinguts com va fer amb milers de joves a Ceuta quan el cas Ghali va escollir a Rabat. Ara, diu el bandoler polític que ens té a les mans, tot és obra de les màfies que el govern marroquí ha deixat de controlar miraculosament. Ara, el Marroc ha complert el seu deure contra la immigració irregular. Quina pornografia política i moral.
Sánchez sap perfectament que el seu temps al capdavant del Govern té data de caducitat: les properes eleccions generals, que seran, si no les avança, a finals de l'any que ve. Però mentrestant seguirà traspassant els límits que siguin necessaris, en un intent a la desesperada de salvar-se ell i només ell de la desfeta que totes les enquestes prediuen: triomf del PP i majoria absoluta folgada per al centredreta, sumant els escons dels populars i els de Vox.
No hay comentarios:
Publicar un comentario