Les successives "campanyes" de Yoli

La vicepresidenta segona i líder d'Unidas Podemos al Govern, Yolanda Díaz. | Europa Press

Una situació complicada davant la qual la vicepresidenta segona del Govern no ha tingut més remei que deixar-se veure en els actes de campanya d'Inma Nieto.

Yolanda Díaz irromp a la campanya andalusa demanant el vot "en nom dels represaliats franquistes", Yolanda Díaz ha incrementat la seva presència a la campanya andalusa a la llum d'unes enquestes que no auguren bons resultats per Per Andalusia, la coalició d'extrema esquerra que concorre als comicis i que va néixer amb polèmica entre IU i Podem.

Díaz ha aparegut aquest dissabte a Còrdova amb un discurs en què no només ha carregat contra el bipartidisme, al qual responsabilitza de la situació a Andalusia, també ha implorat el vot antifranquista. La vicepresidenta segona ha tornat a utilitzar el fantasma del franquisme com a reclam electoral com ha fet en repetides ocasions a la Cambra Baixa a preguntes del grup parlamentari Vox.

"Us demano avui aquí, en nom dels represaliats franquistes, de la nostra gent, de la gent que ha conegut les presons franquistes, que exercim un vot clau", ha dit.

Disposada a fer un pas endavant

Un acte de campanya que Yolanda Díaz ha utilitzat també per a la promoció personal. Aprofitant els crits de "presidenta, presidenta" que li proferien els assistents la vicepresidenta segona del Govern contestava amb un significatiu "companys i companyes, a poc a poc ja arribarem" a la setmana en què ha anunciat que el proper 8 de juliol comença un procés d'escolta que durarà sis mesos i que s'espera que desemboqui en el proper projecte polític per optar a la presidència del Govern.

"No em resigno", ha dit Díaz durant la seva intervenció, "si he estat nou mesos al costat de la companya Ione, lluitant per pujar el salari mínim interprofessional 15 euros, no per nosaltres sinó per vosaltres, estic disposada a fer un pas per guanyar Espanya”.

Yolanda Díaz ha rebut l'etiqueta d'estadista en temps rècord. Encara que no estan gaire clars els seus mèrits, la veritat és que Díaz ha aconseguit el que només aconsegueixen uns quants elegits: que qualsevol xorrada que digui o faci es converteixi en notícia de dimensió planetària.

Díaz aprèn ràpid i té al costat el millor dels mestres a l'art de l'engany: Pedro Sánchez. Així que, conscient de l'accelerada decadència del president del Govern, el seu únic objectiu consisteix a succeir-lo com a líder de l'esquerra espanyola. I en això hi és. El problema és que, a banda d'obtenir el poder, no sabem molt bé què és el que vol fer o què pensa, perquè des que va decidir fer un pas endavant l'únic que l'hem vist és posar-se de perfil a la més mínima oportunitat, no fos cas que sortís esquilada.

Aquesta obsessió per no trepitjar tolls que entorpeixin la seva prometedora carrera l'està portant al ridícul: desenes i desenes de discursos en què no hi ha absolutament cap idea i sí moltes frases boniques i somriures profident.

Sumar+...o restar?

L'esquerra radical, que ha quedat molt tocada després de l'hiperlideratge del mascle alfa de Galapagar, s'ha lliurat a Díaz sense cap mena de dubte. No hi ha color: dona, mona i endreçada. És igual el que pensi, l'important és que la imatge és fresca i, en comptes d'esbroncar al personal tota l'estona com feia Pablo Iglesias, la ministra de Treball desprèn un aire molt més alegre i modern.

Tot i el que pugui semblar, la ministra de Treball representa el mateix tipus de polític que Pedro Sánchez: sense principis, sense límits i sense escrúpols. És veritat que estem dejunis de bons líders, però almenys hauríem de buscar gent que no ens tracti com a imbècils. L'esquerra moderada, aquella que sol votar el PSOE, també veu amb esperança Yolanda Díaz. Davant la destrossa que està fent Sánchez i l'absència d'alternatives clares al seu voltant, els vells votants socialistes comencen a intuir a la vicepresidenta una possible solució.

Abocar-se en una persona que és capaç de vendre'ns la moto que ha 'revolucionat' el mercat laboral quan en realitat el que ha fet és afegir-hi tres pegats a la legislació del Partit Popular, no sembla que sigui gaire assenyat. Com tampoc ho és confiar en un polític que treu a passejar Franco als mítings com a únic argument per mobilitzar el vot. És veritat que estem dejunis de bons líders, però almenys hauríem de buscar gent que no ens tracti com a imbècils.