La guerra interna de Podem

El partit revelació de les Europees, Podem, viu una pugna interna entre els partidaris del radicalisme d'Esquerra Anticapitalista i el nucli dels universitaris, partidaris de consensuar. La destitució de Juan Carlos Monedero sembla haver aconseguit una certa treva dins de la formació Podem, ja que han tornat a endolcir les seves postures almenys de cara a unes eleccions a vint dies vista dissimulant la divisió existent entre els anticapitalistes que dirigeix ​​Miguel Urban i el sector oficialista de Pablo Iglesias després de la desaparició de numero 3 de la formació.

Les eleccions primàries que ve desenvolupant Podem des de fa uns mesos ha estat l'escenari de la dura pugna que hi ha dins de la formació. En elles s'està enfrontant, com ha estat publicat en diverses ocasions, el denominat genèricament com a sector crític amb diferents sensibilitats dins la formació i els representants "oficials" de la línia que defensen Pablo Iglesias, Íñigo Errejón, Carolina Bescansa i fins ara Juan Carlos moneder, que poc a poc han anat suavitzant les seves postures radicals. L'evident retrocés en les enquestes electorals han obligat a reagrupar una formació que ha passat en molt poc temps de ser la renovació a constituir-se en una cosa semblant a l'Esquerra Unida a la qual ha fagocitat en moltes zones del país.

S'ha pogut saber que aquesta anomenada corrent crítica està sent controlada pels membres de l'antiga Esquerra Anticapitalista (IA). Entre ells es troben diversos dels derrotats en les eleccions primàries de Podem, com Miguel Urbán, eurodiputat després de la sortida del parlament europeu de Teresa Rodríguez que va guanyar les primàries andaluses. Aquesta també prové d'IA, una formació que es va dissoldre el 2015 per integrar-se en Podem i que ha estat, des del principi, el corrent més radical i menys possibilista dins del partit de Pablo Iglesias.

Enfront de la dolça derrota de Madrid, la línia d'IA ha tingut dues victòries més que sonades. En les primàries d'Andalusia la candidata, Teresa Rodríguez, també prové d'IA, es va imposar a les altres dues candidatures oficials recolzades per Iglesias: la de la secretària general de Sevilla, Begoña Gutiérrez, i la de Lucía Ayala, membre del Consell Ciutadà estatal . A més, en aquesta comunitat la majoria en les primàries va ser aclaparador -gairebé el 81% de - ja que Rodríguez, amb un fort suport de la Candidatura Unitària de Treballadors (CUT) del polèmic alcalde de Marinaleda, Juan Manuel Sánchez Gordillo.

Però aquest no ha estat l'única batalla interna guanyada pels crítics. A Aragó, Pablo Echenique es va imposar a la candidatura oficial de Chema Herrera ia l'alternativa de Violeta Barba, després d'obtenir el 72% dels sufragis. Si bé Echenique no prové d'IA, sí que va recolzar la revolta de Rodríguez quan tots dos eren eurodiputats i s'enfrontaven a la manera de gestionar i plantejar els processos electorals que s'estaven imposant des dels òrgans oficials del partit.

Recordem que un dels més ferms defensors de Podem en la seva presentació davant la societat en els mesos previs a les eleccions europees de maig de 2014 va ser Willy Toledo. L'actor s'havia vinculat a IA en 2011, quan el canvi de la normativa electoral obligava a presentar avals per presentar les candidatures. Llavors, Toledo es va centrar en aconseguir aquests avals. Després ha trencat amb Podem i ha criticat durament als seus dirigents del corrent oficial. Així, va arribar a dir que "si em surt un fill de Podem li dono dues hòsties" o que els seus dirigents, referint-se als oficialistes, són uns "cínics".

La principal batalla lliurada entre uns i altres van ser les primàries a Madrid. En elles es va imposar Luis Alegre, candidat d'Esglésies, amb un 49.8% dels vots, enfront del 44.4% que va obtenir Urbán i la línia radical d'IA. És curiós veure com el soci i un dels millors amics de Willy Toledo, Alberto San Juan, concorria a la llista de Urbán. I ho és més saber que va ser el candidat individual que més vots va treure a les eleccions, superant fins i tot a Alegre. La relació entre Sant Joan i Toledo transcendeix del personal ja que tots dos són socis, des de 2011, en la companyia teatral Animalario, segons dades que consten al Registre Mercantil.

La relació de Sant Joan amb la línia radical dins Podem, i la seva vinculació a Toledo, mostren com la ruptura de l'actor, conegut pel seu suport a règims totalitaris com el cubà o el veneçolà, és solament amb la "cínica" línia oficial.