La Diputació de Guipuzkoa, amb Bildu en la seva titularitat, ha anunciat que, a partir d'octubre de l'any vinent, totes les autovies i autopistes són de pagament. No només les vies dependents de la seva competència, sinó totes les que travessen la província, inclosa la NI. La Diputació ha previst que els ciutadans empadronats a la província estiguin exempts del pagament d'aquests peatges i que els ciutadans d'Àlaba, Biscaia i Navarra gaudeixin d'una reducció en l'import.
Estem en un país de bojos, en un regne de taifes, on cada Ajuntament, Diputació o comunitat autònoma pren decisions per compte propi, sense la menor consideració cap al bé comú o sense el menor sentit comú, si és que hi ha alguna cosa de comú en els sentits. Fa pocs dies comentàvem com l'ajuntament de Bàscara havia tallat el pas de la carretera Nacional II de sense que ni les administracions central o autonòmica ho hagin impedit.
Ara li toca el torn a una altra carretera nacional. Què curiós que en tots dos casos es tracti d'actuacions a pocs quilòmetres de les fronteres amb Europa. Visca el aïllacionisme vuitcentista.
En principi, veiem que hi ha dificultats tècniques per aplicar aquest peatge, que desconeixem com van a solucionar-se. La Diputació vol implantar un sistema d'arcs o pòrtics electrònics, que possibilitaria el pagament "sense que cap vehicle hagi de detenir-se en la via", diuen. I com ho cobren: directament al compte del propietari del vehicle mitjançant el reconeixement de la matrícula? En una carretera fronterera per la qual circulen diàriament desenes de milers de cotxes amb matrícula estrangera? I amb tres tarifes diferents, en funció de la localitat en què s'ha matriculat el cotxe? Molt optimisme em sembla. Si s'implanta i volen que pagui tot vehicle que circuli, hauran de instal · lar cabines i això va a significar col · lapsar la frontera amb embussos quilomètrics. El mateix responsable de carreteres de la Diputació, preguntat per aquests extrems declarar: "No entrarem ara a explicar aquests detalls específics".
Això des del punt de vista tècnic. Perquè des del sentit comú la cosa és molt més greu.
Les competències en les carreteres estan transferides a les comunitats, però la Llei de Carreteres 25/1988 en el seu article 5 és ben clara: "Els plans i programes de carreteres de l'Estat, de les comunitats autònomes i de les entitats locals s'han de coordinar entre si pel que fa a les seves mútues incidències, per garantir la unitat del sistema de comunicacions i harmonitzar els interessos públics afectats, utilitzant a l'efecte els procediments legalment establerts ".
Si cada Diputació decideix establir un peatge en el seu territori, viatjar no és que sigui un problema: és que simplement s'impossibilita. En aquesta mateixa NI, entre Madrid i la frontera francesa, es travessen les províncies de Madrid, Segòvia, Burgos, Àlaba, una altra vegada Burgos, una altra vegada Àlaba i Guipuzkoa. Cinc províncies-set peatges. I estem parlant d'una autovia de titularitat pública i no d'una via de peatge de finançament privat. Per descomptat, d'harmonitzar els interessos públics afectats, res de res.
Per si fos poc, aquesta decisió de la Diputació guipuscoana també va en contra de les normatives europees, que prohibeixen una discriminació per territoris, que també és una cosa prou ambigu com perquè tots els partits i dirigents es donin per satisfets. Però, insistim, per sobre de les normes i regulacions sempre complexes, està el sentit comú i no hi ha res més llunyà a aquest sentit de començar a instal · lar peatges provincials. Perquè per les mateixes raons que la Diputació de Guipuzkoa té per no cobrar als seus residents, té la de Burgos per cobrar només als d'aquesta província per circular pel seu tram de via. Un do ut des terrorífic.
Els Estats gasten centenars de milions en construir vies ràpides, ponts i túnels per eliminar barreres geogràfiques i vénen uns polítics (alguns més que altres) i per recaptar 38 milions d'euros (que és el que estimen recaptar els diputats de Guipuzkoa) tiren per terra aquests centenars de milions d'inversió. Tornem a l'època dels camins de carro, els senders fronterers, els barquers per creuar el Bidasoa i les casetes de burots, que sembla ser és el que enyoren alguns.José María Cernuda
Estem en un país de bojos, en un regne de taifes, on cada Ajuntament, Diputació o comunitat autònoma pren decisions per compte propi, sense la menor consideració cap al bé comú o sense el menor sentit comú, si és que hi ha alguna cosa de comú en els sentits. Fa pocs dies comentàvem com l'ajuntament de Bàscara havia tallat el pas de la carretera Nacional II de sense que ni les administracions central o autonòmica ho hagin impedit.
Ara li toca el torn a una altra carretera nacional. Què curiós que en tots dos casos es tracti d'actuacions a pocs quilòmetres de les fronteres amb Europa. Visca el aïllacionisme vuitcentista.
En principi, veiem que hi ha dificultats tècniques per aplicar aquest peatge, que desconeixem com van a solucionar-se. La Diputació vol implantar un sistema d'arcs o pòrtics electrònics, que possibilitaria el pagament "sense que cap vehicle hagi de detenir-se en la via", diuen. I com ho cobren: directament al compte del propietari del vehicle mitjançant el reconeixement de la matrícula? En una carretera fronterera per la qual circulen diàriament desenes de milers de cotxes amb matrícula estrangera? I amb tres tarifes diferents, en funció de la localitat en què s'ha matriculat el cotxe? Molt optimisme em sembla. Si s'implanta i volen que pagui tot vehicle que circuli, hauran de instal · lar cabines i això va a significar col · lapsar la frontera amb embussos quilomètrics. El mateix responsable de carreteres de la Diputació, preguntat per aquests extrems declarar: "No entrarem ara a explicar aquests detalls específics".
Això des del punt de vista tècnic. Perquè des del sentit comú la cosa és molt més greu.
Les competències en les carreteres estan transferides a les comunitats, però la Llei de Carreteres 25/1988 en el seu article 5 és ben clara: "Els plans i programes de carreteres de l'Estat, de les comunitats autònomes i de les entitats locals s'han de coordinar entre si pel que fa a les seves mútues incidències, per garantir la unitat del sistema de comunicacions i harmonitzar els interessos públics afectats, utilitzant a l'efecte els procediments legalment establerts ".
Si cada Diputació decideix establir un peatge en el seu territori, viatjar no és que sigui un problema: és que simplement s'impossibilita. En aquesta mateixa NI, entre Madrid i la frontera francesa, es travessen les províncies de Madrid, Segòvia, Burgos, Àlaba, una altra vegada Burgos, una altra vegada Àlaba i Guipuzkoa. Cinc províncies-set peatges. I estem parlant d'una autovia de titularitat pública i no d'una via de peatge de finançament privat. Per descomptat, d'harmonitzar els interessos públics afectats, res de res.
Per si fos poc, aquesta decisió de la Diputació guipuscoana també va en contra de les normatives europees, que prohibeixen una discriminació per territoris, que també és una cosa prou ambigu com perquè tots els partits i dirigents es donin per satisfets. Però, insistim, per sobre de les normes i regulacions sempre complexes, està el sentit comú i no hi ha res més llunyà a aquest sentit de començar a instal · lar peatges provincials. Perquè per les mateixes raons que la Diputació de Guipuzkoa té per no cobrar als seus residents, té la de Burgos per cobrar només als d'aquesta província per circular pel seu tram de via. Un do ut des terrorífic.
Els Estats gasten centenars de milions en construir vies ràpides, ponts i túnels per eliminar barreres geogràfiques i vénen uns polítics (alguns més que altres) i per recaptar 38 milions d'euros (que és el que estimen recaptar els diputats de Guipuzkoa) tiren per terra aquests centenars de milions d'inversió. Tornem a l'època dels camins de carro, els senders fronterers, els barquers per creuar el Bidasoa i les casetes de burots, que sembla ser és el que enyoren alguns.José María Cernuda
No hay comentarios:
Publicar un comentario