Les rates al poder

De les últimes eleccions municipals i autonòmiques hem vist amb sorpresa l'aparició a les institucions d'una sèrie de personatges que ningú s'imaginava que existissin. La majoria d'ells de la ramaderia de Podem o de les innombrables franquícies amb diferents noms que han envaït les institucions el país.

Aquests personatges han existit sempre. Des del començament mateix de la democràcia eren allà. Van sempre en esbarts. De nit pegaven cartells sinistres en alguns carrers del centre de les ciutats. Pintarrajeaban en racons foscos la criminal A dels anarquistes. Pintaven parets amb segells estrambòtics o en aquestes pintades marcaven a determinats polítics. Es manifestaven en nombre de desenes i adés i anaven a alguna antiga base militar nord-americana. Boicotejaven actes universitaris. Profanaven capelles on s'estaven practicant cultes religiosos. Amenaçaven de mort a polítics per internet. Ningú els feia ni cas. No perquè fossin pocs o ridículs, sinó perquè eren indesitjables. Per antidemocràtics, per amics de la violència i per nostàlgics del crim polític, tots els partits seriosos es cuidaven molt de no que se'ls acostessin.

És el cas a Madrid de la facultat de Ciències Polítiques de la Complutense on Pablo Iglesias, Moneder i les seves hosts han campat durant anys pels seus respectes amenaçant a alumnes que hi anaven per estudiar, ocupant soterranis, aules buides i tot allò que els successius rectors els permetien. Són gent que van aparèixer acampats a Sol el 15-M o ocupant edificis buits encara que aquests tinguessin amo reconegut. A Barcelona el cas ha estat semblant amb el de Can Brians on diversos okupes s'han convertit en okupes de l'Ajuntament.

Resultat d'imatge de podemosAhora molts d'ells s'han convertit en respectables regidors als quals els fa riure l'Holocaust, alcaldes que juren en nom del Manifest Comunista de Marx i Engels, tipus pintorescos que creuen redimir els humils si les mares es posen a fregar els sòls dels col·legis. Molts d'ells sense arribar a governar, ja apareixen assenyalats per la justícia, sense haver treballat en la seva vida ja estan aquí dient que van a lluitar contra la casta governant quan el que han estat buscant ocupar els escons i seguir vivint del conte, amb el exemple de l'obra de Maduro en la seva ment.

I la gent es pregunta: ¿d'on han sortit? Pablo Iglesias va sortir tocant la flauta per places i carrers com el Hamelín del conte i ha aconseguit treure l'odi i el ressentiment de les clavegueres de les ciutats. La sorpresa és que aquí ha estat Pedro Sánchez de PSOE per obrir-los les trapes de les clavegueres sense caure en el compte que el seu partit serà la primera víctima d'aquests ressentits que a poc a poc seguiran a Iglesias que funciona com una secta veient en això la solució a la seva desgràcia.

A Espanya i en el que coneixíem com el món lliure s'ha perdut el costum de combatre l'extremisme revolucionari lliberticida. L'extremisme que ataca la llibertat, envaeix la propietat, i finalment encadena a l'individu, obligant-lo a ser part indiferenciada d'un col·lectiu. Crèiem que Lenin, Pol Pot o Mao eren història, però ara veiem que està governant gent que els té com a model. Molts segueixen creient que són dèries. No ho són, ia mesura que s'assentin al poder ho aniran demostrant. Aquesta gent ja han dit per activa i per passiva que vol conduir pel camí de Grècia.

El demostraran si no troben resistència. El que ara Espanya té davant és una confrontació d'idees. Idees que han de ser superades per altres idees. Defugir el pacífic combat ideològic és el pitjor dels camins, perquè condueix a la derrota amb certesa i sense dignitat.