Mentre tanquen desenes de milers d'empreses i l'atur es dispara, la indústria política no fa cap retallada i segueix malbaratant en si mateixa: és inadmissible.
Cap dels estralls econòmics generats per la pandèmia ha afectat ni a la classe política ni a l'administració pública en el seu conjunt, en un contrast sagnant que es resumeix amb un exemple: quan els diputats van deixar d'acudir a Congrés durant el confinament, van seguir cobrant seus salaris i, en molts casos, els variats complements i dietes per funcions que no van exercir o desplaçaments que no van fer.
En canvi, quan a un hostaler li tanquen el seu negoci, assenyalant-li com a responsable de contagis que les estadístiques oficials de Sanitat desmenteixen després (tot just provoquen el 2.3% de les infeccions); es queda sense suport vital, no deixa de pagar tributs, no té ajudes i perd els seus ingressos per complet.
Amb 100.000 empreses tancades i una aturada camí de l'20%; la reforma de l'Administració és ja una urgència. A Espanya, comparativament amb els països de l'entorn, en general els polítics no estan tan ben pagats com pugui semblar. Molt més perjudicial resulta el polititzada que està a la selecció dels alts càrrecs, perquè és aquí on hi ha les xarxes clientelars. El major problema és la inflació de càrrecs polítics posats a dit pel governant de torn en l'administració o en Empreses públiques, sense descartar els milers de xiringuitos inútils llocs només per finançar a polítics sense responsabilitats reals.
El deteriorament de la classe política és percebut pels espanyols com un dels grans problemes de país. És un greuge aclaparador que es va aguditzar aquest dimarts a l'saber-se que la pròpia classe política anava a beneficiar-se de la pujada salarial de l'0,9% aplicada en tota l'Administració Pública, afegida a el 2% ja aprovada fa mesos, abans de la pandèmia. Només l'escàndol suscitat a l'conèixer-se les intencions va suspendre aquest repunt, aprovat per PSOE i Podem a la Mesa de Congrés, rebutjat per PP o VOX i finalment anul·lat per a tothom.
El penós episodi, però, reclama una reflexió sobre com es reparteix l'esforç a Espanya, qui assumeix els sacrificis i, per contra, qui queden a l'marge d'aquests esforços. En mitja Europa la crisi econòmica ha anat acompanyada d'una bateria de reformes per reduir la "indústria política", l'únic sector que mai pateix els rigors del que ella mateixa provoca o es mostra incapaç de frenar.
Ni baixar ni pujar els sous arreglaria el problema. Ajudaria molt més acabar amb els dedazos de l'polític de torn. Un sistema de selecció d'uns servidors públics realment independents milloraria al seu torn la qualitat dels propis polítics. Si els alts càrrecs no depenguessin tant de les seves relacions personals com del seu talent, exercirien el control necessari sobre els representants electes a les urnes.
Però a Espanya es manté el Benestar de l'Estat sigui com sigui; es perpetua una despesa supèrflua que tots els economistes seriosos situen en una forquilla d'entre 20.000 i 45.000 milions d'euros; s'augmenta la pressió fiscal per mantenir aquest despropòsit i es desvencija l'economia productiva o familiar per finançar aquest malbaratament.
L'intent de pujada salarial dels polítics només és la indecent punta de l'iceberg d'un problema molt més gran, que amb emergència sanitària i econòmica o sense, ja era intolerable i ara és a més insuportable. Quan en un país tants llocs depenen de qui guanya les eleccions, no ens hauria d'estranyar que acabin sent servidors d'un partit, que és qui els posa el sou.
A Espanya han tancat en el que va d'any prop de 100.000 empreses i les previsions de superar el 20% d'atur estan a l'ordre del dia. Ajustar a aquest panorama a la pròpia administració pública no només és una qüestió de decència, que també: ho és ja de mera supervivència. I no fer-ho, un abús inadmissible que la societat ni pot pagar ni pot ja digerir per més temps.
No hay comentarios:
Publicar un comentario