Pujol Corporation - Jordi Pujol, en el seu nou llibre de memòries, proposa tornar a l'Estatut de 2006

Jordi Pujol Soley / EFE

"Sempre he procurat actuar amb criteris ètics, i considero que ho he fet" assegura l'expresident català en un nou llibre de memòries

En la llarga entrevista realitzada per Vicenç Villatoro Pujol dóna per derrotat el procés independentista, però adverteix que l'independentisme segueix sent suficient fort per desestabilitzar el sistema polític espanyol. I proposa «trobar un clima de diàleg. I precisar el punt en el qual les relacions es van espatllar ». Un punt que «en cap cas podria quedar per sota de l'Estatut que va aprovar el Parlament i va ratificar el Congrés». És a dir, la versió prèvia a la sentència de Tribunal Constitucional.

Jordi Pujol reivindica el seu llegat polític i proposa el retorn a l'Estatut de 2006 com a punt de trobada per sortir de la crisi política catalana. «Entre el dolor i l'esperança» una entrevista presentada com un epíleg de les seves memòries, l'expresident catalana torna una i altra vegada sobre la «expiació de la culpa» pels diners d'Andorra però nega rotundament que aquests diners tingués origen en comportaments corruptes. No és tan clar amb les causes obertes per corrupció contra els seus fills.

I ara què, tornada a l'autonomisme

Una solució que exigeix, al seu parer, l'excarceració dels condemnats per l'1-O. Reconeix les dificultats, però adverteix que la més interessada en sortir de l'embolic és Catalunya. «Ara Catalunya és una casa desordenada, i amb perill de ser hipotecada en males condicions». En una situació així, afegeix Jordi Pujol amb un símil militar, «cal que l'Estat Major ordeni reagrupar-se, fer pinya. No una retirada general, però sí potser abandonar alguna posició molt avançada ».

Recepta diàleg. Però adverteix que per «dialogar de veritat, cal assumir la realitat». Realitat que passa, en el cas català, per acceptar que «no té al seu abast aconseguir la independència». I en el d'Espanya, que la mobilització independentista «pot esdevenir un factor de crisi política seriosa per al conjunt de l'estat».

I conclou que els catalans «hem d'estar oberts a fórmules no independentistes que, seriosament i amb garanties, assegurin la identitat, i el desenvolupament social, econòmic i institucional». I posa com a referents el Quebec o el País Basc. «S'ha comprovat que l'independentisme no és prou fort per per aconseguir la independència, però sí per crear un problema molt seriós a Espanya»

No sóc independentista

Al llarg de tot el volum, el fundador de Convergència i pare de el nacionalisme català de l'Espanya democràtica es desentén de l'Procés independentista. Assegura que ell es va acomiadar de la Generalitat advocant per l'enfortiment de la identitat catalana però sempre aportant estabilitat a Espanya. I assenyala que en els inicis de l'Procés advertir que aconseguir la independència no seria fàcil, ni tenia l'èxit assegurat, com defensaven els seus promotors.

Negant, per exemple, possibles paral·lelismes amb els processos d'independència de les repúbliques bàltiques o exiugoslaves. «Potser hauria d'haver refredat més aquell optimisme», conclou com a única assumpció de responsabilitat. Ell és nacionalista, no independentista, repeteix. El seu objectiu, assegura, era «la pervivència de la nació» i per això va reivindicar el poder polític necessari. Però això que, segons ell té garantit el País Basc, no ho té Catalunya, i d'aquí l'esclat nacionalista.

Hostilitat cap a Catalunya

Tot i això, Pujol recull el discurs oficial de l'independentisme sobre la ruptura fonamental que suposa la sentència de Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, el 2010. I assenyala un trencament prèvia, amb el Govern de José María Aznar a majoria absoluta, després que Aznar li proposés formalment en una trobada «discret» en Muntanyes de Toledo que CiU acceptés tenir amb el PP una relació a la bavaresa.

Després de la sentència de l'Estatut, destaca la involució autonòmica que segons la seva opinió va imposar el Govern de Mariano Rajoy, i apunta especialment a la llei Wert, que va qüestionar per primera vegada la immersió lingüística. Però no oblida la queixa d'incomprensió habitual des d'una suposada nació castellana cap al català. «El clima pot ser més o menys hostil (a Catalunya) però hi ha un factor previ, el que anomenem el massís de la raça, que és anterior a qualsevol clima. Es pot modular, però sempre hi serà »assegura.

L'herència andorrana

El to, però, és especialment angoixat quan parla de les conseqüències de la seva confessió sobre l'evasió fiscal i l'impacte d'aquesta confessió en el seu llegat polític. «Ara, l'opinió que es pugui tenir de la meva està tacada, però més de quaranta anys de contribució a el desenvolupament de Catalunya com a nació, com a societat, com a economia, com a projecte col·lectiu no poden ser simplement menyspreats» argumenta. «Demano perdó, que no és indulgència a qui em pugui tigar ». I defineix el procés des que va fer pública la fortuna a Andorra com una època de «penitència».

Repeteix «el pes de l'error i la transgressió» quan parla de la confessió sobre l'herència a Andorra, feta pública el 25 de juliol de 2014. Però només admet aquesta irregularitat, i s'escuda en la «policia patriòtica» i les confessions de el comissari Villarejo per destacar que tot i la «sistemàtica demolició» a la qual se sent sotmès «no m'han pogut atribuir personalment un cas de corrupció».

Sempre he procurat actuar amb criteris ètics, i considero que ho he fet

En aquest context, defensa que «sempre he procurat actuar amb criteris ètics, i considero que ho he fet» assegura. I afegeix que des que va entrar en política, el 1974, el seu patrimoni personal no ha crescut «més aviat ha decrescut, i bastant».

«Bona part de la crítica aferrissada que ara es em fa ni és justa ni respon a la realitat». Aquesta crítica respon, afegeix, a una certa voluntat de «passar comptes», tot i que no concreta de qui.

L'expresident català, no explica, però, els casos de corrupció que afecten els seus fills. Insisteix en la tesi que la seva dedicació política li va impedir exercir la paternitat amb suficient atenció; «No he estat un bon pare» argumenta. I explica a continuació que un amic li va dir que «m'havia volgut carregar els problemes dels meus fills i això no té sentit». Però, afegeix «en tot el que ens ha passat he de tenir alguna responsabilitat moral»

La monarquia i la transició

Sí defensa la transició democràtica de 1978, procés que ell va protagonitzar en primera persona. Torna a defensar com a referents polítics a Adolfo Suárez, Santiago Carrillo i Felipe González, tan criticat pels seus hereus polítics. Un reconeixement que estén a Joan Carles I i la institució monàrquica, convertida en bèstia negra de l'independentisme.

En un atac de sinceritat reconeix que en els últims anys no hi ha hagut «un Azaña» que reconduís la relació de Catalunya amb el conjunt d'Espanya. «Però si hi hagués hagut algun, es ho hauríem posat molt difícil entre tots, allà i també aquí».

Els meus fills ja s'ho faran

Pot ser que a un pare de família normal li preocupi la possibilitat que els seus fills vagin a acabar entre reixes, però a Jordi Pujol el que realment li té en un no viure és el que pensarà la Història (així, amb majúscules) d'ell. Per això ha mantingut una trentena de converses amb el seu fidel Vicenç Villatoro, les ha reunit en un llibre que els ha editat Ramoneda, les ha promocionat a TV3 sense necessitat de donar la cara i pot ser que fins i tot es tregui uns eurets amb les vendes de l'volum , que ja imagino encapçalant la llista de no ficció en català de la Vanguardia.

Als 91 anys, amb la seva dona malalta d'Alzheimer i els seus fills posats en fila per entrar a la garjola, el que més preocupa el senyor Pujol és salvaguardar la seva malmesa imatge, que s'ha anat podrint des del de La deixa de l'avi Florenci i ara dóna més pena que una altra cosa. O fàstic, en el cas de molts (entre els quals m'incloc). Pujol reconeix no haver estat un bon pare, i cal donar-li la raó i felicitar-lo per la seva sinceritat quan el veiem més interessat en passar a la Història com un cabdill providencial (encara que amb algunes fragilitats morals) que a la possibilitat que al seu primogènit li caiguin quinze anys a l'ombra per les seves (presumptes) mangancias. Observem, doncs, que ni en el crepuscle de la seva existència deixa Pujol de pensar en si mateix. Pot ser que estigui amb un peu a l'altre barri, però vol abandonar Catalunya sentint-se comprès, estimat, perdonat i, en definitiva, admirat pels seus súbdits, als quals va fer l'honor de considerar compatriotes.

Com aquests estudiants que surten d'un examen en el qual han donat sobrades mostres de la seva ignorància, però diuen que s'atorguen un notable alt, Pujol té una idea elevadíssima de si mateix i de la seva gestió a l'capdavant de les destinacions de la pàtria (noia ). Els seus possibles corrupteles? Res greu, petits pecats insignificants, errors disculpables en algú que dedica el millor del seu temps a salvar els seus conciutadans de si mateixos. ¿La seva responsabilitat en la deriva separatista que ha convertit Catalunya en un vodevil cutre i una tabarra monumental? ¡Cap! Primer paciència i després independència ... Llàstima que els seus successors hagin estat una colla de sapastres que no han sabut estar a la seva altura i als quals els ha faltat aquesta subtilesa, aquesta finezza, que a ell li sobrava i li permetia ser l'espanyol de l' any i el separatista català de segle.

A hores d'ara, Jordi Pujol només té una prioritat en el que li queda de vida: aconseguir el perdó, però no un perdó qualsevol, sinó un perdó que condueixi a la desaparició de la culpabilitat i, de passada, a la beatificació. ¿La seva única excusa? Que tot ho va fer per Catalunya. ¿Inclòs dirigir una família que la justícia ha definit com una estructura criminal? Probablement: no dubtem que, si ens va robar, el tigar ». I defineix el procés des que va fer pública la fortuna a Andorra com una època de «penitència».

Pel que fa a tu, Junior, apáñate com puguis, que el pare té coses més importants que fer que tirar-te una mà.