Manuel Castells, l'invisible ministre d'Universitats, dimiteix per "motius personals" Sense res per aportar. Surt del Govern com va entrar: en silenci. Durant els gairebé dos anys que ha exercit de ministre, no ha aprovat cap norma i el seu últim intent de crear una nova llei d'Universitats s'ha acabat aquesta mateixa setmana amb un sonor cop de porta de rectors i estudiants. Tampoc agradava als socis del Govern, com ERC, que demanaven més competències per a les autonomies. Els seus únics titulars Les seves sortides de to van ser siderals com quan va advertir en to apocalíptic: "Aquest món s'acabarà".
Tot i la seva retòrica pobrista, la poca política que ha fet Castells, que fins aquest dijous era el ministre amb més patrimoni en un Consell de Ministres ple de grans patrimonis, ha estat per defensar els seus: els rics… i els ganduls. Només hi ha una cosa tan evident com la sagnant incompetència de Castells: que no té cap sentit l'existència de la seva cartera. Tots dos, ministre i ministeri, han tingut la finalitat exclusiva d'ajustar el repartiment del poder entre socialistes i comunistes al Govern de coalició PSOE-Podem.
Colau decideix el nou ministre
Basats en la política de quotes des de l'entrada d'aquest govern de Pedro Sánchez, s'ha nomenat com a nou ministre d'Universitats Juan Subirats exregidor de l'Ajuntament de Barcelona i el mentor d'Ada Colau a la seva erràtica política municipal, No és un desconegut a Barcelona.
L'arribada del catedràtic a l'Ajuntament de Barcelona el 2018 va despertar certes esperances al castigat sector cultural de la ciutat pel prestigi acadèmic, les bones maneres i el tarannà moderat. Tot i això, quan l'estiu passat va decidir abandonar el càrrec al fer els 70 anys, coincidint amb la seva jubilació com a catedràtic, molt pocs van plorar la pèrdua, ni van lamentar el seu adéu.
Actuant des del 2014 com a ideòleg a l'ombra i maître penseur d'Ada Colau, a qui dirigeix de la mà fins a l'alcaldia de Barcelona, Joan Subirats personifica aquesta esquerra caviar catalana, germana petita de la gauche divine que va combatre les raneres del franquisme a Bocaccio i el Flash-Flash, que amb el pas del temps va anar acomodant el seu marxisme de saló al maragallisme il·lustrat del PSC i, després del fracassat projecte tripartit, al sobiranisme institucional.
Entre les decisions més qüestionades de Subirats al consistori de Barcelona destaquen la seva sectària política de "neteja de noms" de qualsevol referència a la monarquia espanyola de la guia de carrers de la ciutat comtal o el rebuig al projecte de la construcció d'una seu del museu Hermitage. També la despesa de 290.000 euros en l'anomenada "primavera republicana", una sèrie d'actes per commemorar el 90è aniversari de la proclamació de la II República Espanyola, i el malbaratament en un monument consistent en sis pedres de grans dimensions al barri de Les Corts, que simbolitzaven els murs d'una antiga presó del 1936.
Defensor del dret d'autodeterminació de Catalunya, va acudir a votar el referèndum il·legal de l'1-O, aquest catedràtic jubilat de Ciències Polítiques per l'Universitat Autònoma de Barcelona assenyalava el mes d'agost passat, en una entrevista a Catalunya Plural, la necessitat que el Govern del PSOE "tingui un reconeixement més clar de l'Espanya perifèrica i avançar cap a una estructura més federal. És inevitable. Si resoldrà o no el problema del reconeixement de Catalunya és un altre tema".
No hay comentarios:
Publicar un comentario