La qüestió és enredar

El costum dels grans partits de situar polítics en institucions on haurien de ser els tècnics sense cap adscripció política que prenguessin decisions decisions sobre qüestions com els nostres diners com el Banc d'Espanya, la justícia com CGPJ o ara en el cas del Consell de Seguretat Nuclear en el cas del Magatzem Temporal Centralitzat a Villar de Cañas permet que persones sectàries per criteris partidistes puguin carregar-se un projecte necessari la nació.

Tot això fa al cas de la notícia que el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) "lamenta profundament" la publicació, en mitjans de comunicació, del vot particular de la consellera i infausta exministra socialistaCristina Narbona emès durant la votació de l'emplaçament del Magatzem Temporal Centralitzat (ATC) de residus nuclears a Villar de Cañas dilluns passat. En un comunicat de premsa, el president del CSN, Fernando Marti Scharfhausen, lamenta la publicació del contingut del vot particular de la consellera Narbona abans d'haver-se aprovat l'acta de la reunió, i sense haver-se esgotat el termini donat a la resta dels consellers per , si s'escau, poder donar les seves explicacions de vot.

Crida l'atenció que un polític com Emiliamo García Page i un partit com el de Pablo Iglesias, que presumeixen d'un esperit renovador i de ser nova política, prenguin gairebé com a primera mesura una de tan pròpia de la vella política com l'atac a una instal·lació com el ATC, només per portar el cognom "nuclear". I és que ha volgut confondre l'opinió pública amb la publicació del vot de l'exministra com si fos una decisió de tot final del CSN. Conscient que l'argument del pas de les grues per aquí ha volgut revestir-se de informes desfasats per avalar una decisió atrabiliària l'únic motiu seria acontentar els seus socis de Podem.

Quan ja pràcticament ningú seriós qüestiona la seguretat de les centrals nuclears, l'oposició a una instal·lació passiva i absolutament segura com aquest magatzem -mai ha hagut cap incident en cap similar a tot el món- només es pot deure a desfasats motius ideològics més propis dels anys setanta del segle XX que de la segona dècada del XXI.

Però encara pitjor és el fet que per aconseguir els seus objectius García-Page i els seus socis de govern es valguin d'una estratagema que té tota l'aparença d'un frau de llei, un delicte que consisteix, tal com recull el Codi Civil, " un acte o negoci jurídic emparant-se en una norma -la llei de cobertura- amb la finalitat d'assolir certs objectius, que, no sent els propis d'aquesta norma, siguin més contraris a una altra llei -la llei defraudada- ". I això i no cosa sembla aquesta ampliació d'un espai protegit que els seus propis responsables s'han relacionat amb l'MTC i no amb les suposades espècies d'aus a protegir.

El Govern estudia fer ús de l'ordenament en matèria de sòl que li permetria concedir llicències per a dur a terme les obres del Magatzem Temporal Centralitzat de Villar de Cañas tot i la protecció ambiental anunciada pel govern autonòmic de Castella-la Manxa, ha assegurat el ministre de Justícia, Rafael Catalá, en declaracions a Europa Press. "Si s'atempta contra un interès superior, en la nostra legislació està previst que el Govern pugui atorgar llicències que superin les autoritzacions autonòmiques o municipals", ha indicat el ministre que ha precisat que aquest instrument pot aplicar quan l'Executiu considera legítimament que ha d'anteposar el interès general a un interès particular d'un territori.

Catalá ha recordat que aquesta prerrogativa, que permet atorgar llicències que superin les autoritzacions autonòmiques o municipals, ja s'ha exercit en el passat quan es va autoritzar l'edificació d'unes instal·lacions, en concret una piscina, a la central nuclear de Trillo, o quan alguns ajuntaments no donaven llicències per construir comissaries o casernes de la guàrdia civil al País basc.

Pacte en Plaça de Sant Jaume

Artur Mas i Ada Colau s'han reunit aquest dijous per primera vegada, en una trobada al Palau de la Generalitat que ha durat poc més d'una hora. L'alcaldessa ha assegurat que ha sortit "molt contenta" per com han anat les coses.

El president no tenia el partit a favor: era la seva primera reunió des que Colau és alcaldessa, no la va felicitar en el seu dia per la victòria, Podem diu que no està amb els separatistes i tenen els comptes pendents de l'equilibri pressupostari i l'enorme deute de la Generalitat amb el consistori barceloní.

L'emergent Ada Colau, la qual fins ara sorprenia perquè no semblava tenir molt clar el de la independència de Catalunya comença ja a mostrar el seu veritable rostre. Després d'una reunió amb el president de la Generalitat en què no s'esperaven grans gestos de complicitat ni somriures, Mas s'ha trobat amb l'agradable sorpresa d'un amic inesperat en la seva sense nord batalla sobiranista. Podem diu que no està amb els separatistes i tenen els comptes pendents de l'equilibri pressupostari i l'enorme deute de la Generalitat amb el consistori barceloní. Tot i així, l'Ajuntament va a donar tot el seu suport a la manifestació de la Diada el proper 11 de setembre de clar i tendent sentit independentista.

Colau ha estat molt clara a l'hora de decantar-se: "Crec que he d'estar representant la pluralitat de la població i l'ampli sentir a favor del dret a decidir". La nova alcaldessa s'alinea així amb les postures de la Generalitat en el seu afany per independitzar d'Espanya, qüestió aquesta il·legal sens dubte, però que no sembla hagi de suposar problema per a la 'Robin Hood' dels desnonaments que ja va dir sense embuts que si una llei no li agrada no té previst complir-la.

Però és que l'alegria de Mas augmentava per moments quan veia atònit que la podemita Colau gairebé li robava el discurs quan acusava el PP de mantenir una actitud "perillosa" i al president del Govern de "generar tensió". Entenent que tots estem en campanya, encara que faci calor, però resulta pesat haver de assimilar conceptes que associen complir la llei amb generar tensió i acceptar que amenaçar amb una declaració unilateral d'independència no té per què enfurismar a ningú.

Entenent que tots estem en campanya, encara que faci calor, però resulta pesat haver de assimilar conceptes que associen complir la llei amb generar tensió i acceptar que amenaçar amb una declaració unilateral d'independència no té per què enfurismar a ningú.

I és que s'ha mostrat molt satisfeta perquè Mas ha concretat que en les pròximes setmanes es comptabilitzaran uns 20 milions d'euros corresponents a la llei de barris. En aquest sentit, la vicepresidenta i portaveu del Govern, Neus Munté, ha dit que "el pagament serà l'any 2016". Aquests diners s'afegeix als 35 milions de deute ja reconeguts.

I finalment han arribat a la conclusió que el seu únic enemic comú era ... el PP i ser independentista és "per culpa de Rajoy" que "impedeix una cosa tan bàsica com el dret a decidir" o "drets fonamentals com l'autodeterminació que s'han de poder fer efectius "

Les grues de García Page

Després de més de quatre anys buscant el lloc idoni per a albergar l'anomenat Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) per tal d'emmagatzemar els residus radioactius de les centrals espanyoles va començar un procés amb el govern de Zapatero que va crear un concurs per triar el lloc idoni per a unes instal·lacions que en el moment que estiguin en funcionament va a estalviar a les arques públiques 6.000 euros diaris que costa traslladar-los a França,

Finalment va ser triat Villar de Cañas un poble de la província de Conca i va ser acollit amb optimisme pels seus habitants en pensar que això generarà molts llocs de travo i portar la riquesa al poble. Durant prop de dos anys s'han estat construint les infraestructures necessàries per a albergar aquestes instal·lacions que han estat aprovades per la junta de seguretat nuclear.

Després de l'elecció de Villar de Cañas com a ubicació per al magatzem centralitzat de residus nuclears, la seva construcció semblava haver agafat impuls amb l'informe favorable del Consell de Seguretat Nucluear. Però el canvi de govern a Castella-la Manxa després de les eleccions de maig intenta dificultar els plans d'Indústria.

El president de la Junta manxega, Emiliano García Page, ha anunciat una maniobra partidista per intentar aturar la construcció de l'anomenat Magatzem Temporal Centralitzat (ATC). L'estratagema ha consistit en ampliar una zona cep l'espai Xarxa Natura a la Llacuna de la Fita de 1.000 a 25.000 hectàrees al·legant que podia provocar danys en el trànsit anual de grues i altres aus d'emigració a la Llacuna de Fita a 25 quilòmetres del poble. Una mesura que implicava declarar com protegits els terrenys on s'ubicarien les instal·lacions, prohibint la construcció de qualsevol nova edificació com una simple granja agricola ..

Jose Maria Sainz alcalde del PP de Villar de Cañas ha dit que ningú al poble no han vist passar una sola grua de les que habitualment acudeixen a la Llacuna de Fita donant-se la circumstància que el poble i els seus voltants no té les humitats que busquen aquestes aus en el seu trànsit anual i que en el cas d'existir aquestes instal·lacions que serien blocs de ciment totalment estancs, serien menys perillosos per a les aus que els molins vent o torres d'alta tensió que si hi ha a la zona.

La majoria del poble veu en aquest projecte un salvavides econòmic i social, ja que suposa inversions i ocupació per a una zona despoblada i deprimida. La decisió de la Junta, que ha canviat en les últimes eleccions, no ha caigut gens bien.ya que molts d'ells han realitzat inversions al poble davant la perspectiva de la creació de molts llocs de treball a la comarca.

Un bon candidat per al PP català

A la reunió urgent del PP català convocada per Alicia Sánchez Camacho, on Xavier García Albiol ha estat nomenat per ser el candidat pel Partit Popular a la Generalitat. És una decisió lògica i desitjada per molts dels votants que lentament s'han anat desenganxant d'aquest partit.

Encara va disposar de molt poc temps per reconstruir un partit que s'ha anat desanimant i amb prou feines treu el cap en els mitjans, no hi ha dubte que amb la seva forma de no deixar un tema per discutir amb el seu llenguatge clar i directe, serà un enemic a tenir en compte pels nacionalistes que fa només dos mesos li van arrabassar juntament amb altres grups antisistema, sota un pacte de perdedors, l'alcaldia de Badalona tot i haver guanyat les eleccions en aquesta localitat amb un ampli marge sobre qualsevol altra força política de la ciutat.

La mateixa Sánchez-Camacho ha presentat a Albiol com el millor alcalde que ha tingut mai Badalona i al qual només un pacte de covards i perdedors li ha pogut apartar de l'ajuntament. «Alguns diuen que estava cansada. De cansada res. Estic en plena forma. Des de la responsabilitat i generositat faig un pas enrere per recuperar la il·lusió i la confiança », ha dit Camacho, que seguirà sent presidenta del partit a Catalunya fins al congrés del partit de l'any que ve.

La número dos de la llista serà Andrea Levy, recentment nomenada vicesecretària d'estudis i programes del PP, mentre que Enric Millo, portaveu dels populars al Parlament, ocuparia també un càrrec destacat. Jordi Cornet, per la seva banda, serà l'encarregat de dirigir la campanya electoral. Levy, ha dit Camacho, és el complement perfecte com a número dos de Xavier García Albiol. «Un tàndem d'èxit i renovació, de polítics propers que han de tornar la confiança», ha afegit.

Sánchez-Camacho també ha remarcat que la candidatura s'ha decidit i consensuat a Catalunya i que un cop presa la decisió s'ha comunicat a Mariano Rajoy, alguna cosa no molt habitual en aquest partit els líders acostumen a ser nomenats des de la Moncloa. En resum si Xavier Garcia Albiol s'oblida que Ciutadans sigui el seu adversari i aconsegueix que el seu missatge habitual arribi a aquells votants desanimats que des de fa ja temps havien desistit a anar a votar, pot aconseguir remuntar la sangria del partit.

La "Agència Tributària" d'Artur Mas

Diverses associacions independentistes, com Catalunya Diu Prou ​​al costat de ANC, porten diversos anys animant els catalans a que es decideixin a fer el pas de complir les seves obligacions tributàries amb l'agència dependent de la Generalitat i no amb la Hisenda espanyola. Des d'ella i altres estaments independentista s'ha esestado animant els contribuents catalans presenti les seves declaracions d'IRPF a les oficines de l'Agència Tributària Catalana dependent de la Generalitat.

Encara que després l'Agència Tributària Catalana liquida aquests diners amb l'estatal, els independentistes promouen aquesta campanya com a gest que els catalans ja rebutgen a les institucions de l'Estat i prefereixen que sigui la Generalitat qui recapti els seus impostos.

Es pot dir que aquesta iniciativa ha estat un fracàs ja que de tres milions i mig de contribuents només 83 catalans s'han acollit al "independentisme fiscal" i van presentar en aquesta campanya de 2015 la seva declaració de la renda davant l'organisme recaptador d'impostos de la Generalitat . A més d'aquests 83 contribuents, altres 77 particulars i empreses han pagat tributs diferents de l'IRPF en la primera meitat de l'any 2015, el que fa en total 160 declarants que van complir les seves obligacions tributàries amb les autoritats catalanes en comptes de fer-ho amb l'Agència Estatal de Administració Tributària (AEAT).

Aquests resultats diuen molt de la desconfiança dels catalans cap a aquestes organitzacions per li gestió control dels seus diners. Des de Catalunya Diu Prou ​​asseguren que, ara que ja no van de la mà de la poderosa Assemblea Nacional Catalana (ANC), tenen menys publicitat i els costa més convèncer els contribuents particulars perquè vencin els seus temors i comencin a pagar els impostos a la agència de la Generalitat.

La Hisenda pròpia d'Artur Mas

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha assegurat aquest dilluns que Catalunya "està a punt i preparada" per construir una hisenda pròpia en majúscules, ja que compta amb les idees, el talent, el coneixement i les persones necessàries. Pensant que el pas cap a la independència passa per tenir el control dels impostos, ha declarat que crearà quatre nous organismes dedicats a la gestió de recaptació d'impostos.

"No s'ha perdut el temps, s'ha fet molta feina i ara tenim no només una gran oportunitat per davant, sinó també una gran necessitat per part dels 7,5 milions de ciutadans de Catalunya", ha dit Mas a la cloenda la presentació delnuevo model d'Administració Tributària de Catalunya, que la Generalitat va encarregar a un grup d'experts fa dos anys.

"Sense el control de la teva pròpia hisenda, encara que sigui en un marc cooperatiu europeu com volem, no hi ha autogovern, i sense autogovern no hi ha projecte propi de país", ha asseverat Mas, que ha afegit que ara només falten que es donin les condicions socials i polítiques per donar-li cos a aquest model que, segons ha dit, és l'intent més seriós que ha fet Catalunya per tenir una hisenda pròpia en els últims tres segles.

El president de la Generalitat ha fet una retrospectiva dels últims 30 anys i s'ha remuntat a l'Estatut de 1979, quan Catalunya va cometre l'error de no apostar per la hisenda pròpia: "És millor dir-ho amb totes les paraules. El que en aquell moment es va considerar un tema secundari, la hisenda pròpia, va ser un error molt gran, i no només atribuïble a l'actitud de l'Estat, que ha comportat conseqüències molt greus ". Errors del passat.

"Si no tenim hisenda pròpia ha estat per errors propis, i quan s'ha intentant corregir mai s'ha trobat la mínima comprensió de l'Estat perquè Catalunya tingui un sistema de finançament diferenciat i una hisenda pròpia amb majúscules", ha recalcat.

Pujol Corporation 37 - Primer aniversari de la "confessió"

Fa un any Jordi Pujol Soley, el "pater famílies" de Pujol Corporation es confessava com "el gran evasor" de Catalunya que durant 34 anys va estar enganyant a tothom amb la cantarella de "Espanya ENS roba" Durant aquest temps i després de diverses compareixences al costat de la seva prole i estimada esposa en jutjats i davant el Parlament i estant tota la família imputada. Estem en la sospita que cap arribarà a complir les penes de presó que es deriven dels seus comportaments.

Últimament està pràcticament reclòs i només baixa cada dia des del seu habitatge al pis del porter que l'ha llogat com a oficina per escriure les seves memòries on acudeix la seva secretària que li dóna un cop de mà per si de fer alguna gestió o si cal sortir al carrer a fer fotocòpies. Per aquestes dates la parella ja ha tornat a l'estiueig a la casa de Queralbs i aquest any ja no han de patir l'assetjament periodístic del passat. Al contrari del que ha passat recentment a ajuntaments de Catalunya amb la retirada de símbols monàrquics, la seva estàtua encara segueix en peu a l'entrada a Arenys de Munt com a símbol d'aquesta Catalunya rancorosa i oblidadissa.

On som avui? La comissió d'investigació al Parlament dels amics de Pujol no ha servit per a res. Els seus fills milionaris no paren de fer viatges als jutjats per no explicar el que és evident. Ahir mateix queia el clan Sumarroca, cofundadors de CiU i folrats fins a les empentes pels successius governs de Convergència i el jutge ordenava l'entrada a la presó sense fiança del seu padrí, Carlos. Això no ha fet més que començar.

Caldrà veure si algú s'atreveix a complir amb el super treball. L'honrat nacionalista Lluís Bassets ho resumeix bé en el seu llibre La gran vergonya. "L'enfonsament del discurs pujolista, que ha estat el hegemònic en els últims 30 anys i sintetitza el de tot el catalanisme de l'últim mig segle, a qui deixa nu és al propi catalanisme, que pot afrontar una nova derrota just en el moment en que alguns creien que arribarien al cim de la independència ".

¿Escac a la Monarquia?

Els diferents incidents ocorreguts aquests darrers dies en els ajuntaments en perir sense coordinació on la ultraesquerra o nacionalistes han pres el poder, avalen la tesi que hi ha un complot per canviar el sistema constitucional donat pels espanyols en la transició del 78 el primer pas seria desplaçar a la monarquia i instaurant un estat confederal d'acord amb un pla perfectament traçat.

Ahir el desplaçament del bust de l'anterior rei Joan Carles I del saló de plens de l'Ajuntament de Barcelona per part de l'alcaldessa Ada Colau, la suspensió d'un acte al castell de Montjuïc, la suspensió de la missa a les festes de la Mercè o seus continus menyspreus a diverses inauguracions on requeria la seva presència institucional no es poden deure al seu caràcter o la seva ideologia. Fets que no s'haguessin produït si l'alcaldessa no hagués comptat amb un ampli suport polític, no només del partit en el govern sinó fora de l'àmbit de la corporació.

El mateix pot dir-se de l'actitud incomprensible de l'alcalde de La Corunya al suspendre de manera inopinada les curses de braus que ja estaven anunciades per les festes de la ciutat. L'actitud provocadora de l'alcalde de Cadis retirant retrats del rei, o el de Saragossa canviant el nom del pavelló esportiu de Felip VI, o l'alcaldessa de Madrid muntant una pàgina web de desmentits polítics o el de València canviant noms de carrers prenent com a model el que passa en dictadures bolivarianes banda de l'Atlàntic.

La meva sensació és que s'estan provant incidents lleus fins a la data per si hi ha algun tipus de reacció per part de les institucions, cosa que fins al moment no s'ha arribat a produir, a part algunes declaracions aïllades sobre la mala educació i falta de respecte de els edils de la "nova política", alcaldes fins ara inèdits dedicats al postureo o exacerbar els ànims dels qui els van votar que s'estan donant compte que els que han posat al comandament en els ajuntaments no serveixen per dur a terme les iniciatives promeses en favor dels ciutadans ..

ABC ha publicat aquest informe aquesta última setmana. "S'ha conegut que l'extrema esquerra i els independentistes bascos i catalans -sobretot aquests últims- estan en un procés d'acostament per aconseguir la ruptura amb el règim democràtic sorgit el 1978 a Espanya, segons anàlisi dels serveis d'Intel·ligència i Informació a els quals ha tingut accés ABC. Aquests dos sectors polítics coincideixen en l'objectiu de trencar l'Estat per donar pas a un model confederal, per la qual cosa consideren «clau» la fi de la Monarquia, «si és possible amb la celebració d'un referèndum ». A partir de l'enderrocament de Felip VI,« per efecte cadena la resta del règim del 78 trontollarà i cauria », segons el plantejament d'aquests grups.

L'entesa entre els col·lectius antisistema i els partits independentistes ha cridat l'atenció de les fonts d'Intel·ligència consultades per ABC, especialment perquè es produeix quan el nacionalisme català, amb el president de la Generalitat Artur Mas al capdavant, ha convocat per al dia setembre 27 unes eleccions autonòmiques a què vol donar un caràcter plebiscitari. Per preparar aquesta cita, els sobiranistes han comunicat als representants de l'extrema esquerra d'àmbit estatal amb els que mantenen contactes que ara «és més necessari que mai treballar conjuntament».

«Moment històric»

Alguns dels principals dirigents dels col·lectius d'extrema esquerra consideren per part seva que estem en un moment històric «molt interessant» per als seus objectius i consideren que en l'actualitat hi ha un «caldo de cultiu» «més favorable que mai» per aconseguir acabar amb el «règim del 78».

Els edils populars Alberto Fernández, i Àngels Esteller col·locant la fotografíaAsí l'han transmès als seus bases, davant les que argumenten que el desgast de la dreta, la suposada majoria de l'esquerra que es percep en la societat i la pèrdua d'imatge de la Monarquia juguen al seu favor. Reconeixen, però, que dins de l'esquerra encara hi ha «un ampli sector espanyolista». No obstant això, estan convençuts que si aquest sector «continua recolzant-se en projectes que aposten per per la via de la ruptura amb el règim del 1978, com pot ser el de Podem», es pot arribar al seu objectiu de configurar un nou model de Estat de tipus confederal.

Els moviments detectats confirmen que l'estratègia està en marxa. A Catalunya s'han mantingut reunions entre membres destacats d'Amaiur, ERC, la CUP i Iniciativa per Catalunya en què s'han abordat aquests assumptes. Aquests sectors, segons les fonts d'Intel·ligència i Informació consultades, han constatat el «augment important d'influència dels moviments populars, particularment a Catalunya». De fet, l'esquerra radical i independentista basca «està convençuda que serà aquesta comunitat la que primer trencarà amb la resta d'Espanya». Els últims moviments, com la candidatura única per a les eleccions del 27-S promoguda per Artur Mas i Oriol Junqueras, l'objectiu és una Catalunya independent en sis mesos, ratifiquen l'anàlisi.

Tanmateix, ERC, la CUP i Iniciativa consideren clau el paper de Convergència, sobretot del seu sector més afí a l'independentisme, tot i que tenen alguns recels sobre la dreta nacionalista catalana. En aquest sentit, segons l'opinió de l'esquerra radical independentista l'escissió a Unió podria facilitar les coses amb la incorporació al projecte sobiranista del sector democristià liderat per, entre d'altres, Núria de Gispert.

Podem

Però al trio format per ERC, la CUP i Iniciativa caldria unir una part no menor de Podem a Catalunya. Aquesta formació sap que si vol tenir una representació àmplia al Parlament d'aquesta comunitat ha d'abraçar de manera clara l'anomenat «dret a decidir dels pobles». Això sí, sempre movent-se en l'ambigüitat, sense dir clarament que aposten per l'independentisme perquè els seus responsables són molt conscients que una declaració en aquest sentit «tindria un cost, i no menor, per als resultats d'aquesta marca a la resta d'Espanya . I no cal oblidar que el que de debò importa a Pablo Iglesias són les pròximes eleccions generals, previstes per a final d'any », sostenen les anàlisis d'Intel·ligència.

En aquesta estratègia d'acostament entre els independentistes i l'extrema esquerra radical, els primers han traslladat als seus nous companys de viatge algunes peticions. La primera, que els ajudin a «frenar el Govern central, que com és lògic no es quedarà de mans creuades si es passa del simple desafiament a la presa de decisions concretes per aconseguir la separació de Catalunya». Per això, el missatge és que, com expliquen en el seu llenguatge, «Castella i la resta de pobles que conformen l'Estat s'han d'implicar en aquest procés i participar activament».

Crida l'atenció, a més, que els independentistes afirmin ser plenament conscients que «cap poble, tret que es converteixi en un país com Liechtenstein o Mònaco, que ofereixen bona fiscalitat per a inversors, o bé es vengui al millor postor, pot sobreviure només ». Però malgrat tot, els sembla més important que l'Estat es trenqui per «afavorir un acostament de tots els pobles per confederar-o crear un nou model que les noves generacions puguin entendre».

Pujol Connexió 36 - Els Sumarroca, el complement als Pujol

Jordi Sumarroca ha estat detingut al seu domicili de Barcelona per agents de la Guàrdia Civil, en una operació dirigida per la Fiscalia Anticorrupció. Al costat de Jordi Sumarroca han estat arrestats l'exalcalde de Torredembarra (CiU), Daniel Massagué, una de les seves primeres, Susana Sumarroca Dachs, el seu oncle Joaquim Sumarroca Coixet i Mariano Judez Pi.

L'empresari estava imputat des de juliol de l'any passat pel titular del jutjat número 1 del Vendrell, en el context d'una investigació per corrupció a l'Ajuntament de Torredembarra (Tarragona). Durant les indagacions se li va atribuir un delicte contra l'administració pública, però a mesura que van avançar les investigacions es va descobrir el pagament de 581.000 euros des filials de Teyco a dues empreses de qui va ser alcalde convergent de Torredembarra, Daniel Massagué, empresonat l'any passat per corrupció. Uns pagaments que presumptament es van realitzar a canvi de treballs inexistents.

Els Sumarroca són el prototip del clan crescut a l'ombra del poder a Catalunya durant les tres últimes dècades i mitja. El patriarca del clan era íntim amic del patriarca d'un altre clan: Jordi Pujol i Soley. Un en la política i un altre en els negocis, van ser el perfecte exemple de la cohabitació politicoeconòmica de les grans famílies catalanes. De tots els empresaris que van prosperar a l'ombra del poder a Catalunya, Carles Sumarroca i Coixet va ser el més vinculat a Jordi Pujol Soley. Tots dos van portar existències paral·leles: fer negoci a Banca Catalana, van fundar Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i van comprar El Correo Català.

La intensa relació portada fins a finals dels 70 pels dos patriarques dels clans va canviar en els 80. Amb Pujol a la Presidència de la Generalitat, les empreses de Sumarroca van començar a rebre suculentes adjudicacions d'obres públiques. La família operava, preferentment, amb dues companyies: Emte i Teyco, que ara està en el punt de mira dels investigadors pels suposats suborns a l'alcalde de Torredembarra.

En els anys 90, encara que seguien rebent grans contractes d'obra pública, els Sumarroca van ampliar els seus dominis a altres sectors: a través de la companyia General Lab, es van fer amb la totalitat de les adjudicacions de les anàlisis clíniques de les presons catalanes, que depenien de la voluntat política dels responsables de la Generalitat. Era un negoci sense competència i de cobrament assegurat. I en la dècada següent, Sumarroca va ampliar els seus negocis a un altre sector amb possibilitats: el de les noves energies, fins al punt que les seves empreses van ser de les més mimades pels últims governs de Jordi Pujol al concedir els permisos per a nous parcs eòlics.

A mesura que s'obrien possibilitats de negoci, els Sumarroca estaven a primera fila per recollir adjudicacions públiques. En realitat, no se'ls escapava cap dels negocis emergents. Un informe realitzat pel periodista Jesús Badenes i publicat fa uns anys pel Diari de Girona detallava que en els 23 anys de pujolisme les constructores dels Sumarroca van rebre contractes públics per valor de més de 285 milions d'euros. Ja podien ser carreteres, comissaries, presons o centres sanitaris: els Sumarroca podien amb tot

.

"Resulta curiós veure com s'adjudica pel sistema negociat d'urgència la realització dels treballs necessaris per a la posada en marxa d'un hospital", relata el periodista. D'aquesta manera, les obres es trossegen i s'adjudiquen a dit, evitant haver de convocar un concurs públic. De fet, així es solen fer els negocis entre amics.

Més de 500 milions en cinc anys

També una informació elaborada per El Confidencial detallava que només entre 2008 i 2012 els dos grups industrials més mimats pel poder català, Emte i Copisa, es van dur 875 milions en obra pública ,: d'ells, més de 500 milions van anar a parar als butxaques dels membres del clan Sumarroca. I un altre informe de elcritic.cat concloïa que en 2013-2014, amb les brutals retallades del Govern d'Artur Mas, les constructores Emte i Teyco es van dur gairebé 25 milions d'euros en 43 adjudicacions (el segon del rànquing va obtenir 9,3 milions) . I hi havia curiositats per reflexionar: 14 dels 25 contractes de Teyco van ser adjudicats pel procediment de "negociat sense publicitat". I set dels 18 d'Emte, el mateix. Un negoci, doncs, purament digital.

Que els Sumarroca van ser mimats ningú ho dubta. I no només pels Pujol. També per Artur Mas. El 8 de maig de 2002, quan aquest era conseller en cap (conseller en cap), va enviar una carta al conseller de Medi Ambient, Ramon Espadaler. "En les últimes setmanes, he anat insistint en la necessitat d'autoritzar la instal·lació d'alguns parcs eòlics. (...) M'agradaria que em informases el més aviat possible de la situació dels projectes següents: Prat del Compte (parcs eòlics de Carena de la Tossa i Coll Ventós), Ascó (parc eòlic de Barbers), Colldejou (parc eòlic de Les Costos) i Portbou (parc eòlic de Tramuntana) Quines raons impedeixen concedir aquestes autoritzacions? ". Mà de sant. Nou dies més tard, eren aprovats els de Portbou i Ascó i una setmana després els dos de Prat del Comte. Així es recull en el llibre Pujol & Puig Qui li deia que no al conseller en cap?

Els serveis oficials de la conselleria havien informat negativament sobre els parcs i desaconsellaven la seva obertura per raons d'impacte ecològic. Però es donava la circumstància que tres d'ells estaven controlats per Sumarroca (els restants estaven gestionats per un altre dels fundadors de CDC) i les seves declaracions d'impacte ambiental les havien fet empreses d'aquest (on havia emprat a un altre fill de Jordi Pujol) . Per això en una reunió de març d'aquell any, el secretari d'Indústria, Oriol Pujol Ferrusola, va mantenir una cimera a la conselleria i va ordenar donar llum verda al permís de les instal·lacions eòliques. El motiu ?: el president (o sigui, el seu pare) tenia "interès personal" en concedir les llicències.

Interessos creuats

Els Sumarroca acaronaven als Pujol ia Convergència. A la Fundació del partit van arribar a lliurar-li 300.000 euros, una generosa propina. Però la seva veritable debilitat era el clan Pujol. Els llaços entre les dues famílies anaven més enllà: Núria Claverol, esposa de Sumarroca, es va associar amb Marta Ferrusola, dona de Jordi Pujol, per fundar l'empresa Hidroplant, que amb els anys va començar a rebre també suculents contractes de l'Administració i de contractistes de l'Administració. El fill gran de l'expresident, Jordi Pujol Ferrusola, es va convertir aviat en "assessor" dels Sumarroca, pel que va rebre fons que la policia investiga perquè sospita que no eren més que comissions encobertes i que no es corresponien amb cap servei real prestat. L'Audiència Nacional investiga ara aquests pagaments i manté imputats a Carles Sumarroca Coixet ia Carles Sumarroca Claverol, en el sumari que se segueix contra el primogènit dels Pujol.

Hi ha més: Pere Pujol Ferrusola, acabat de llicenciar, va ser nomenat director de la companyia Entorn, propietat de Sumarroca. Pere va començar amb bon peu el seu camí: va començar a facturar milions de pessetes als consells comarcals, una estructura creada per Jordi Pujol per restar poder als ajuntaments, la majoria d'ells en mans socialistes.

Els consells, en canvi, estaven més controlats pels convergents, i això es va notar en les arques d'Entorn, a qui li queien milions per tots els costats. Entre els consells comarcals, algunes conselleries i organismes oficials com les grans empreses públiques Gisa i Regsa (d'obra pública i regadiu), el negoci es va fer més rodó encara. En ocasions, Entorn havia arribat a refer informes que desaconsellaven una instal·lació ... Només entre 2000 i 2001 Gisa i Regsa li van encarregar informes per gairebé 200.000 euros. A partir d'aquestes dates, van començar a multiplicar-se els estudis sobre parcs eòlics i fins i tot se li va encomanar a l'empresa l'informe d'impacte ambiental de la línia 4 del metro de Barcelona.

També va treure profit Josep Pujol Ferrusola, que a través de la seva empresa MT Tahat va comprar accions de General Lab que després va vendre amb importants plusvàlues. I fins i tot Oriol Pujol va encarregar la finalització de les obres del seu xalet al pre-pirineu a Teyco Ç (precisament l'empresa dels Sumarroca que ara està sota sospita a Torredembarra), després que la companyia que les havia iniciat fes fallida.

Pagaments als Pujol per contractes públics

El jutge Pablo Ruz també li va imputar en la causa seguida contra Jordi Pujol Jr, si escau, per presumptament haver pagat comissions al fill de l'expresident per treballs que, tant la Fiscalia com el jutge i la Policia, sospiten que no són reals sinó com pagament per mitjançar en adjudicacions públiques d'administracions governades per CiU.

En l'informe que va realitzar la Unitat de Delictes Econòmics i Fiscals de la Policia (UDEF) per a la causa iniciada per Ruz i seguida ara pel seu substitut José de la Mata, es recull com la família Sumarroca va realitzar pagaments regulars a Pujol Jr durant més de sis anys vinculats a la liquidació de comissions il·legals. Les primeres transferències es van ordenar a partir del 2004 i hi va haver ingressos almenys fins a 2011, segons les noves dades, a raó d'una mitjana de 150.000 euros anuals.

Els investigadors calculen que la xifra lliurada al fill gran dels Pujol s'eleva a 878.000 euros a través de la societat dels Sumarroca, EMTE. La mecànica era, segons la policia, molt similar. Les empreses de Pujol Ferrusola emetien factures per assessorar EMTE, que després el grup abonava a una de les tres instrumentals. Quan Sumarroca Claverol i el seu pare van declarar davant del jutge de l'Audiència Nacional el novembre de l'any passat van assegurar que els treballs del més gran dels Pujol Ferrusola van ser reals i van al·legar que no hi havia cap prova que es beneficiaran de contractes de la Generalitat.

Fa uns mesos van intentar de manera infructuosa que el jutge arxivés el cas: "A la llum dels informes de la UDEF, tot apunta que el simple fet d'haver participat meu mandant en la constitució d'un partit polític fa més de 30 anys amb el senyor Pujol i Soley, podria ser suficient perquè se'ns imputi un retret penal ", afirmava el recurs, en què s'afegia que" no hi ha cap anàlisi, estudi o indagació "amb indicis contra l'empresari, sinó tan sols" la afirmació plana i simple en un informe de la UDEF que l'empresa EMTE (propietat dels Sumarroca) ha obtingut en el passat contractes amb la Generalitat "

Ja en aquest escrit, el seu advocat recordava que Carlos Sumarroca, de 81 anys d'edat, i Jordi Pujol es van conèixer a l'època de la transició, quan el primer va participar en la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya, anys en que els seus fills també es van conèixer "en alguna trobada de cap de setmana entre les famílies". No obstant això, posteriorment el contacte entre ells "es torna molt esporàdic, podent afirmar que durant anys sencers no es relacionen en absolut", amb excepció de dos anys, a finals dels 70, quan la dona de Pujol pare i l'esposa de Carles Sumarroca van posar en marxa una floristeria.

En definitiva, el clan Sumarroca va ser el complement perfecte del clan Pujol: uns en la política i altres en l'economia, es van satisfer de favors mutus i van acabar dissenyant un perillós model de convivència entre poder i negocis amb interessos compartits que, encara que de vegades no traspassaven les línies vermelles de la legalitat, sí que ho feien amb les de l'ètica. La detenció de Sumarroca, doncs, s'ha d'interpretar com una al·legoria de la dels Pujol.

El PP català davant el relleu dels seus dirigents

El PP de Catalunya té un problema per contrarestar en desafiament d'Artur Mas el les eleccions autonòmiques a Catalunya. Alícia Sánchez-Camacho és probable no sigui el cap de llista del seu partit. Les expectatives de vot són desastroses i Mariano Rajoy hauria decidit buscar una altra personalitat com a cap de llista a la Generalitat. Les xifres són contundents. El Partit Popular va perdre en les últimes municipals el 54% dels regidors que havia aconseguit a Catalunya en els comicis de 2011. En concret, va obtenir 130.000 vots menys.

Les enquestes que té el PP i els informes que subministra a Rajoy el seu principal assessor demoscòpic, Pedro Arriola, indiquen que Alícia Sánchez-Camacho es troba "cremada". És a dir, que el seu discurs no cala i que un gran nombre de votants li han donat l'esquena. Aquestes enquestes assenyalen, a més, que el PP serà superat per Ciutadans el proper 27-S, data probable dels comicis.

Mariano Rajoy ha manifestat que no desitja embarcar-se en fer canvis en el Partit Popular català a poc més de dos mesos de les eleccions del 27 de setembre. Però en l'entorn de Rajoy ha començat a filtrar-se que Sánchez-Camacho no serà la candidata del PP a la Generalitat. El president ultima els detalls per a executar un canvi de líder a Catalunya per presentar a les pròximes autonòmiques a un nou rostre. L'alternativa serà col·locar-la com a número u al Congrés en les generals. El dubte és el perfil del candidat, si podria ser una alta personalitat de la política catalana o hauria de ser algú amb tirada popular capaç de remuntar el continu descens d'intenció de vot.

Sobre els possibles substituts de Sánchez-Camacho, al PP parlen de quatre homes: Xavier García Albiol, exalcalde de Badalona; Enric Millo, portaveu al Parlament; Alejandro Fernández, president del partit a Tarragona; i Manuel Reyes, exregidor de Castelldefels i una dona, temuda en les tertúlies catalanes un valor en alça ara a Madrid amb Rajoy, Andrea Levy ..

Empreses de l'Ibex preparant la seva sortida de Catalunya abans de la hipotètica secessió

Cinc empreses catalanes Abertis, Foment de Construccions i Contractes, Gas Natural, Grifols i Banc Sabadell podran traslladar-se a qualsevol punt d'Espanya sense haver de donar comptes davant accionistes, una petició llargament esperada.

Els canvis legals posats en marxa pel Govern perquè les empreses no hagin de convocar la junta general d'accionistes i n'hi ha prou amb una decisió del Consell d'Administració per canviar el seu domicili social tindran impacte en grans grups amb residència a Catalunya. No en va la mesura neix de l'interès i de la tasca de lobby de companyies cotitzades en borsa amb origen i ubicació actual a la comunitat que presideix Artur Mas.

Fins ara ia tenor dels seus estatuts, de les sis societats de l'Ibex amb domicili social a Catalunya, quatre poden canviar la seva seu a qualsevol punt del municipi sense haver d'informar als accionistes ni convocar una junta general, expliquen fonts legals consultades per aquest diari . És el cas d'Abertis, Foment de Construccions i Contractes (FCC), Gas Natural i Grifols. Per la seva banda, Banc Sabadell no fa referència al tema ni especifica quin dels seus òrgans és el competent per modificar el domicili social en cap supòsit.

Per tant, en aquests cinc casos de societats cotitzades amb domicili social a Catalunya, la norma els dóna la possibilitat de canviar de domicili social a qualsevol punt del territori nacional amb un simple acord del consell d'administració. Cas diferent és el de CaixaBank, els estatuts assenyalen que "per procedir al seu trasllat a un terme municipal diferent caldrà l'acord de la junta general d'accionistes". Aquí, en atribuir expressament la competència a la junta, la qüestió és legamente més dubtosa.

 "L'ampliació de les competències dels administradors en aquesta matèria té sentit per a grans societats on convocar una junta és costós", apunta un altre expert del sector. Alhora estima que no hi ha "raons d'urgència" en canviar el domicili social que impedeixin als administradors incloure el trasllat a la junta ordinària. "Segurament hi ha una societat concreta -d'entre les cotitzades- que està darrere de la norma", considera.

Efectes de la retòrica independentista

La veritat és que algunes empreses de l'Ibex fa temps que denuncien que no se senten còmodes en el complex model territorial existent a Espanya, de manera que aquesta modificació legal impulsada pel PP suposaria un canvi important per a elles. Abans, el consell d'administració només podia acordar un trasllat de seu si la nova direcció es mantenia en el mateix terme municipal en el qual estava establerta la signatura.

Això va canviar el passat 27 de maig, data d'entrada en vigor de la nova regulació. Tot just havien transcorregut tres dies des de les últimes eleccions autonòmiques i municipals, els resultats han deixat un mapa polític totalment diferent. La retòrica independentista d'Artur Mas podria afectar les empreses catalanes, preocupades pel seu negoci davant la crida al boicot contra els seus productes des d'alguns punts del país. A mesura que el 27-S s'acosta, la inquietud de les companyies creix.

Qui mana a l'Ajuntament de Madrid?

La polèmica sorgida a l'Ajuntament de Madrid sobre la implantació d'una pagina web de desmentits sobre informacions de la premsa ha encès totes les alarmes. Un tema aparentment de menor calat ha posat en peu de guerra a l'oposició i al col·lectiu de periodistes que al·lega que amb aquesta pàgina s'intenta implantar un règim únic i dictatorial que anul·laria la llibertat d'informació com existeix en països bolivarians.

Resultat d'imatge de carmona maestreEl pols entre l'alcaldessa madrilenya, Manuela Carmena i el seu portaveu municipal, Rita Maestre, ha demostrat una vegada més que el que passa al Palau de Cibeles és un vodevil. L'últim capítol repeteix argument: la polèmica web de rectificacions Versió Original, la voluntat de la regidora per canviar-la i la portaveu negant la major. Igual que va passar divendres passat, el regidor socialista, Antonio Miguel Carmona, que sosté el govern de Ara Madrid, va anunciar que havia arribat a un acord amb l'alcaldessa per modificar la VO i, minuts després, la sectària i intolerant portaveu de Podem , Rita Maestre ("ardereis com en el 36 ...") imputada judicialment per injúries, va contradir a l'alcaldessa i va afirmar que ni parlar, que no hi hauria canvis.

Maestre recomanava llegir atentament la nota municipal que, segons per on es miri, es podia interpretar d'una manera o d'una altra. Així, en els primers paràgrafs, el comunicat del consistori madrileny lamenta no haver sabut comunicar amb precisió l'objectiu de Versió Original, que és un instrument per «conèixer de primera mà els fets objectes d'informació». Per això, es comprometen a «no fer esments a periodistes, ad hóminem o mencions específiques a professionals», cosa que no succeeix en les cinc notícies «rectificades» que apareixen actualment a la pàgina. També afirmen que «es limitaran a emetre informació, publicar notes aclaridores o ampliacions de la mateixa informació», és a dir, com han fet fins ara, per la qual cosa s'entén la insistència de la portaveu en què no es van a realitzar canvis.

Sembla ser que qualsevol decisió política de l'alcaldessa Carmena necessita el vistiplau de Pablo Iglesias i Rita Maestre sembla ser la "comissària política" en matèria d'informació així com els altres intolerants i rancuniosos edils de la formació, com Zapata i Soto ho serien en temes de Cultura i Economia que comptarien amb línia directa amb el líder de Podem.

El paperot de Carmona en el seu paper de cap de l'oposició de l'Ajuntament de Madrid és ja esquizofrènica. El assegura que va obtenir un compromís per escrit de l'alcaldessa Carmena perquè la web imposada pels regidors podemitas seria desactivada, almenys en les seves referències als periodistes i mitjans publicats.

Els regidors del PSOE totalment desorientats ja demanen a Carmona que reprovi a Maestre ja que la portaveu municipal va tornar ahir a desautoritzar el pacte amb Carmena a compte de VO Critiquen el poder de la podemita en dinamitar els acords del PSOE amb l'alcaldessa. Avui es presenta una moció del PP sobre aquesta qüestió que té tota la pinta de ser rebutjada, tot i que l'esvoranc de confiança entre Podem i PSOE, ja està obert.

Cadis pot ser la tomba de Podem a Espanya

El Cadis de Kichi està sent triturat per la picadora de carn del PP, obstinada a assetjar i desprestigiar al nou alcalde. És cert que la ciutat comença a ser un caos i que molts gaditans es penedeixen ja d'haver votat al candidat de Podem, que sembla incapaç de complir les seves promeses i fins de posar en marxa un ajuntament gadità que pateix de paràlisi, confusió i atabalament en el seu lideratge, però no és menys cert que encara és massa aviat per extreure conclusions definitives sobre el nou poder gadità. De moment, la rumorologia fa estralls perquè n'hi ha molts, entre ells alguns funcionaris, que van pels carrers denunciant el caos al govern municipal i provocant que la ciutat estigui inundada de rumors i petits escàndols.

Potser Cadis es converteixi aviat, com pretenen els "trituradors", a la tomba de Podem i en un clar i evident exemple de que aquesta formació política ha promès el que no pot complir i posseeix un perillós dèficit de coherència i de capacitat per fer política. Però també és cert que si Cadis funciona i s'enlaira, el ressò d'aquest èxit en una de les ciutats d'Europa més castigades per la desocupació i l'escassetat de futur, va a donar la volta al món.

Cadis està en plena ressaca, comprovant amargament que les promeses fetes per l'avui alcalde Kichi, quan estava en campanya, eren només això: promeses. I molts gaditans comencen a rumiar el seu error i ja es penedeixen d'haver votat a un fals salvador que venia fum.

Kichi, l'home de Podem elevat fins l'alcaldia pel suport del PSOE, té força mediàtica. El seu aspecte d'intel·lectual rastaflauta estrafolari atrau l'opinió pública fins al punt que, si ell volgués, podria disputar-li al mateix Pablo Iglesias el protagonisme gràfic de Podem. L'alcalde podemita va basar la seva campanya en canviar la ciutat com un mitjó i va sintonitzar amb les moltes víctimes de la crisi, desprotegits, aturats i pobres, als quals va prometre de tot: que hi hauria feina, que els rics pagarien més impostos, que tots tindrien habitatges dignes i ingressos i que els desnonaments cessarien, entre moltes altres coses.

Avui, un mes després de la presa del poder, la ciutat aquesta frustrada i els que abans estaven indignats amb l'alcaldessa Teofila, del PP, a la qual acusaven d'elitisme i d'insensibilitat amb la pobresa i el desemparament, comencen a estar-ho també amb l'alcalde Kichi, aprenent amb frustració i desencís que una cosa és predicar i una altra donar blat.

Si el "messies" Kichi segueix fallant, els gaditans poden despedazarlo en els propers carnavals, tot i que Kichi sigui un conegut chirigotero de la ciutat. Cadis és mestra en gràcia urbana i en crítica corrosiva perquè sap barrejar l'humor amb el sarcasme i la mes exuberant imaginació, un còctel mortífer capaç de destrossar la fama de qualsevol líder fracassat.

Amb l'administració municipal semiparalitzada, la vida de Kichi es torna un infern. Els seus "fans" de fa uns mesos l'esperen ara en el seu domicili per reclamar el que va prometre i les concentracions a les portes de l'ajuntament són gairebé diàries. Alguns dels seus amics diuen que Kichi està desconcertat i que en realitat no sap com posar en marxa la ciutat.

Però la realitat és que té poc temps per demostrar que és un bon alcalde i que ell és conscient que si realitzés una bona tasca seu futur polític, dins el perroflautismo espanyol, podria ser estel·lar.

La vía morta de Artur Mas

Artur Mas ha amenaçat que qui no voti la llista que el ha confeccionat encapçalada per un comunista i flanquejat per dos activistes amb el en quart lloc, va conduir el "procés" cap a una via morta.

El procés ja havia entrat en via morta fa deu mesos, just abans de la mascarada anomenada "referèndum". A partir d'aquell moment i haver-se reunit amb Rajoy i Sánchez, van convèncer que el tren desbocat que estava conduint anava directe a estavellar de manera estrepitosa davant la negativa de la UE de tenir-lo com a soci. El cas és a tots ells els ha interessat retardar el problema fins a l'últim moment que els que puguin venir darrere prenguin la iniciativa. A partir de llavors s'han convertit en socis simplement per guanyar temps i arribar sense massa detriment al moment de les eleccions tant autonòmiques com nacionals.

Artur Mas podia haver saltat del tren en marxa davant la perspectiva que qualsevol dels seus enemics polítics (llegiu Junqueras o Durán) prengués el comandament de la locomotora i va decidir entrar a la via morta al mateix temps i reduint la velocitat mentre pugui amb Junqueras de fogoner. Va prometre fa ja mesos eleccions anticipades o endarrerides, segons es miri, a l'27 de setembre i perquè ningú se li acudeixi deixar-li anar per sobre, ha ideat la llista única.

Estem a dos mesos i una setmana de la data anunciada i ningú sap encara si seran eleccions o bé un plebiscit que pot donar l'entrada a una declaració d'independència. Això és el que anuncia als catalans pera sap que no podrà ser, és conscient que qualsevol pas en aquest sentit va aparellat a una sèrie de processos que ho van a destruir com a polític o com a persona. Per evitar algunes d'aquestes conseqüències i perquè els ciutadans ja identifiquen el seu partit el CDC com la corrupció, vol protegir-amb el número quatre a la llista darrere de diversos comparses. Sembla que Junqueras tampoc vol treure el cap. El que està clar no està disposat a aturar el tren, per evitar el xoc, com va pactar en aquell moment. I es reafirma quan diu que "no votar Mas és votar contra Catalunya"

Per aturar aquest tren desbocat el Govern de Rajoy comptarà al setembre amb un nou recurs legal i operatiu per frenar operacions contra el marc constitucional com la consulta independentista celebrada el passat 9 de novembre a Catalunya o els moviments semblants que pugui impulsar Artur Mas amb motiu de seus "eleccions plebiscitàries" de proper 27-S .. La llei de seguretat nacional permetrà al cap de l'Executiu declarar "situació d'interès per a la seguretat nacional" per tal de garantir "la defensa d'Espanya i els seus principis i valors constitucionals" i així disposar directament de tots els mitjans "materials i humans" per fer front a aquestes amenaces.

Sense recórrer a l'article 155 de la Constitució, que permet (prèvia votació al Senat) intervenir les competències d'una comunitat autònoma que pretengui saltar-se la llei, ni haver de declarar l'estat d'alarma o excepció, el Govern podrà disposar per decret d'aquests mitjans humans i materials, "tant públics com privats" que consideri oportuns per enfrontar-se a les situacions "d'interès per a la seguretat nacional".

La llei que serà aprovada amb els vots de PP i PSOE, crea un Consell de Seguretat Nacional i una Conferència Sectorial per als assumptes que afecten a la Seguretat, on s'integraran representants de les comunitats autònomes, però també deixa clara la jerarquia superior del president del Govern en totes les decisions: des de declarar la "situació d'interès" a la de disposar de tots "els poders i mitjans ordinaris de les diferents administracions públiques" que consideri oportú en cas d'amenaça per a la seguretat nacional. "

El projecte resol la qüestió: "La declaració de situació d'interès per a la Seguretat Nacional suposarà l'obligació de les autoritats competents d'aportar els mitjans humans i necessaris que estiguin sota la seva dependència".

La Constitució enuncia en el seu article 155 la resposta de l'Estat davant d'una institució que vulnera la llei, la intervenció en les seves competències, però no hi ha llei orgànica alguna que estableixi el procediment. En el cas de la llei de Seguretat Nacional, per decret llei de la Presidència del Govern, l'Executiu central podria donar ordres als funcionaris de la Generalitat implicats sense haver de suspendre drets i llibertats com exigeix ​​la declaració d'estat d'excepció i lloc.

Per al que pugui ocórrer a Catalunya amb les "eleccions plebiscitàries" del 27-S i els plans de secessió en 6 mesos pactats entre Mas i Junqueras, el diputat d'ERC Joan Tardà ha presentat al Congrés una esmena a la Llei de Seguretat molt reveladora sobre les seves preocupacions de fons. Consisteix en la següent disposició: "En cap cas el que estableix aquesta llei, i en particular la declaració d'interès per a la Seguretat Nacional, pot ser adoptat com a resposta a les decisions preses pels parlaments autonòmics".

L'avi republicà de Pablo Iglesias

Quan un comença a investigar en els motius ocults que puguin tenir alguns dirigents populistes, per comportar-se amb tant radicalisme i odi cap a aquells que no pensen com ells, resulta que en el seu passat, hi ha mentides embolicada en victimisme que pretén justificar el seu comportament.

Tant Pablo Iglesias com Zapatero tenen avis als quals els han tret molt partit polític davant dels que creure i utilitza els seus discursos una memòria històrica només d'una part dels contendents que van patir la guerra civil que estaria oblidada si no fos per la seva obstinació a seguir tergiversant- constantment, per obtenir rèdits polítics. Es tracta de treure a col·lació només els crims del franquisme, ignorant les brutalitats i crims de certs grups d'esquerra, anteriors a l'entrada del franquisme.

Presumeix que el seu avi havia estat condemnat a mort per la dictadura de Franco encara que fos amnistiat posteriorment. Pablo Iglesias compte només la part que li interessa d'aquesta història que no sortiria a la llum si no fos ell mateix està entestat a treure-com a exemple en els seus mítings. És el costum habitual de .cierta esquerra de convertir botxins en víctimes. Amb aquests arguments pretenen aprofundir en la divisió entre els espanyols.

En el seu últim llibre Disputar la Democràcia, publicat l'octubre passat, Pablo Iglesias parla del seu avi, Manuel esglésies Ramírez, a qui defineix com un "demòcrata espanyol, socialista i creient" i del qual diu que va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada a 30 anys dels quals només va complir cinc. La causa d'aquesta condemna, segons el líder d'Podem, va ser haver presidit un tribunal militar de la República. La veritat és que l'avi de Pablo Iglesias va ser jutjat per fer treus al Madrid republicà. La seva condemna a mort, commutada per 30 anys de presó dels quals només va complir 5, inclou declaracions de testimonis que el situen al passeig al Marquès de Sant Ferran i el seu cunyat.

Gaceta.es ha tingut accés a la documentació del procés penal de l'avi de Pablo Iglesias, que desmenteix aquestes afirmacions i altres similars abocades en el llibre La repressió franquista a Villafranca dels Fangs (1936-1945), escrita a l'empara de la Llei de Memòria Històrica per Francisco Espinosa. S'hi assegura que va ser un represaliat més i conté un currículum vitae de Manuel Iglesias realitzat per ell mateix, en el qual també s'aprofundeix en les mateixes falsedats, usades per justificar l'actuació dels republicans durant la Guerra Civil espanyola.

Saques, repressió i afusellaments

Per molt que digui Pablo Iglesias que el seu avi va ser un demòcrata i que el mateix Manuel Iglesias escrivís que "jo mai, conscientment, he causat mal a cap persona, pensare com pensare", les proves que conté el procés judicial són clares. La seva condemna per participar en una "rebel·lió militar", no es basa exclusivament en la seva pertinença al tribunal anteriorment citat, en el qual va ingressar a l'agost de 1937, sinó precisament per les seves aventures abans d'aquesta data.

Com recull la declaració de Maria Ceballos Zuñiga i Solís, Marquesa vídua de San Fernando, natural de la localitat de Villafranca dels Fangs (Badajoz) igual que Manuel Iglesias, l'avi de Pablo Iglesias era a la partida de milicians que el 7 de novembre de 1936 va detenir el seu marit, Joaquín Daurat i Rodríguez de Campomanes, Marquès de San Fernando, i al seu germà, Pedro Ceballos. Tots dos van ser lliurats a la txeca de milícies situada al carrer Serrano 43 i afusellats en la Prada de San Isidro.

Al costat del avi de Pablo Iglesias estaven, segons refereixen diverses de les declaracions d'implicats i testimonis, Àngel Medel Larrea, Manuel Carreiro "el Chaparro", Jesús Yuste "el Coix dels Molletes", Antonio Delgado "el Hornachego" i altres dos milicians dels quals només es coneix el sobrenom "el Vinagre" i "l'Ull de Perdiu".

L'endemà de la detenció van ser diversos els empleats i veïns de la casa del carrer del Prat nombre 20 els que van anar a demanar explicacions a Manuel Iglesias, al qual coneixien els marquesos per ser de la mateixa localitat. Els testimonis són clars en la seva declaració i expliquen que l'avi del líder d'Podem els va dir que no li molestessin més, que l '"havien afusellat en la Prada del Sant".

Armes, repressió i incendis

Entre les declaracions de la seva activitat a Villafranca dels Fangs, on va estar des de mitjans de juliol de 1936 fins a la presa del poble per la columna de l'exèrcit de Franco el 9 d'agost del mateix any, va ser delegat governatiu, va lliurar 80 fusells, com el mateix reconeix en el seu escrit, a les milícies locals, i participa en la detenció dels agents de la Guàrdia Civil que s'havien fet forts a la caserna. Diversos d'ells serien afusellats després.

L'avi de Pablo Iglesias també assegura que no es va matar a ningú durant el domini republicà del poble, en el qual el va actuar de delegat governatiu. No obstant això, sota el seu mandat es va calar foc a una de les esglésies locals usada com a presó de dretans i catòlics, dels quals van morir diversos i molts van resultar greument ferits.

Una carrera al franquisme

També és falsa l'afirmació que realitza Pablo Iglesias en el seu llibre en què assenyala que el seu avi, després de sortir de la presó, va patir "l'atenta mirada de la dictadura" durant molts anys. El mateix avi ho desmenteix en explicar que, només sortir de presó, va ser col·locat en el Ministeri de Treball, en la divisió d'Assegurança Obligatòria de Malaltia, on va desenvolupar una carrera professional que li va permetre donar estudis universitaris als sis fills que va tenir.

Tot apunta que no va ser una víctima de la repressió continuada del franquisme. Ni per la commutació de la seva pena de mort per la condemna a 30 anys, signada pel mateix Franco, ni la seva excarceració, cinc anys després de la seva condemna, que es va deure a un sobreseïment provisional de la seva causa davant la impossibilitat de continuar amb la instrucció i per xocar amb l '"esperit de les últimes disposicions donades" en el marc de la Justícia Militar.