L'amnistia fiscal col·loca a Montoro en una difícil situació

El Tribunal Constitucional ha declarat aquest dijous de forma unànime la inconstitucionalitat de l'amnistia fiscal aprovada pel govern del Partit Popular al març de 2012. Una mesura transcendental per al futur d'Espanya, ja que determina que no es poden tornar a perdonar els deutes a els defraudadors amb l'únic argument de corregir el dèficit públic. No obstant això, els contribuents que es van acollir a l'amnistia respiren tranquils a partir d'avui, ja que el TC no permet que les seves declaracions siguin "revisades com a conseqüència de la nul·litat de la disposició addicional primera" del Reial Decret pel qual es va articular la regularització.

La sentència suposa una dura crítica al Ministeri d'Hisenda, ja que determina que va trencar la igualtat dels espanyols davant el Fisc ja que va posar als defraudadors "en una situació més favorable" respecte a la resta de contribuents. Una situació que va en contra de la Carta Magna que determina que tots els ciutadans han de contribuir per igual a finançar la despesa pública. També retreu que aquesta amnistia va provocar que l'Estat "abdiqués" de la seva responsabilitat d'obligar a tots els ciutadans a pagar impostos. I, per si fos poc, el TC incideix que el Govern va legitimar "com una opció vàlida la conducta dels que van incomplir el seu deure de tributar".

El recurs, interposat el 2012 pel PSOE (també va presentar un recurs contenciós-administratiu davant l'Audiència Nacional que va ser desestimat a l'octubre d'aquest any), era la principal esperança dels partits de l'oposició per recuperar els diners perdonat als defraudadors 1 vegada que el Govern ha fet cas omís del Congrés quan va sol·licitar per unanimitat (el PP també va votar a favor) fer tributar pel 10% i no el 3% que finalment van pagar. No obstant això, el TC ha preferit no modificar l'amnistia, tal com es va realitzar, per respectar el principi de seguretat jurídica, el que significa que no es investigaran les declaracions, ni es revisarà el tipus efectiu que van pagar els defraudadors, que va ser del només el 3%.

L'amnistia fiscal suposa l'abdicació de l'Estat davant la seva obligació de fer efectiu el deure de tots de sostenir la despesa pública

El Constitucional considera que l'amnistia de Montoro va tenir tres "importants efectes". El primer d'ells és que va permetre la regularització "a un tipus reduït" que es va establir en el 10%, però que finalment va ser del 3% de forma efectiva. El motiu va ser que la Direcció de Tributs va permetre que no s'hagués de pagar pels béns ja prescrits, per la qual cosa es van regularitzar completament gratis. El segon és que "va eximir" als defraudadors del pagament de cap tipus de recàrrecs: ni interessos de demora, ni penalitzacions per frau a Hisenda ni un altre tipus de sancions. Finalment, va convertir en "renda declarada amb caràcter general" tots els béns regularitzats, de manera que els contribuents no van haver de donar cap altra explicació al Fisc.

El resultat és que el Govern "va afectar a l'essència mateixa del deure de contribuir al sosteniment de les despeses públiques" que està reflectit en la Constitució. D'aquesta manera, l'amnistia va suposar "l'abdicació de l'Estat davant la seva obligació de fer efectiu el deure de tots" de pagar impostos. D'aquesta manera, el Govern va permetre "la condonació parcial de l'obligació tributària principal i la condonació total de les eventuals conseqüències accessòries associades a l'incompliment existent fins al moment de la regularització".

L'última amnistia

La sentència del TC no modifica l'amnistia de 2012, perquè fa prevaler el principi de seguretat jurídica per sobre del deure constitucional de contribuir al sosteniment de l'Estat. No obstant això, sí que limita la possibilitat que es repeteixin en el futur actuacions com aquesta. El Tribunal determina que l'argument de "ajustar el dèficit públic per complir amb el principi d'estabilitat pressupostària consagrat en l'article 135 de la Constitució (el que va modificar el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero)" no seria "en cap cas suficient" per contravenir els deures recollits en el títol I de la Carta Magna. D'aquesta manera, qualsevol futur Govern sabrà que una amnistia fiscal atemptarà contra la Constitució i, per tant, no podrà executar-se.

El TC determina que l'objectiu d'assolir l'estabilitat pressupostària ha d'escometre des del conjunt del sistema tributari i no amb una mesura concreta que vulnera la Carta Magna. El. Objectiu d'Hisenda quan va posar en marxa l'amnistia era recaptar 2.500 milions d'euros (al voltant del 3% del PIB) en un moment en què els ingressos de l'Agència Tributària estaven enfonsats i el Govern havia pujat l'IRPF i preparava el increment de l'IVA. No obstant això, els números no van quadrar des del primer moment, de manera que es va permetre regularitzar béns prescrits sense tributar.

Finalment Hisenda va recaptar 1.200 milions, menys de la meitat del que havia previst. Es van acollir 31.000 contribuents que van regularitzar gairebé 40.000 milions d'euros, el que significa que el tipus efectiu que van pagar els defraudadors va ser del 3%. El Partit Popular va acordar amb Ciutadans que obligaria a l'Agència Tributària a recuperar els 2.800 milions que els evasors d'haver pagat si realment el tipus efectiu hagués estat del 10%. No obstant això, fins ara no es coneix cap actuació d'Hisenda per recuperar aquests diners i ja s'han passat els 4 anys de prescripció de les declaracions.

A la regularització fiscal es van acollir personalitats públiques investigades en els tribunals com diversos membres la família Pujol, l'extresorer del PP Luis Bárcenas, l'exsecretari general del PP a Madrid Francisco Granados i el seu exsoci David Marjaliza -tots dos imputats en el cas Púnica-, el exvicepresident del Govern Rodrigo Rato.

Crítiques de l'oposició

La sentència del Constitucional ha aixecat una onada de crítiques a l'oposició contra el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro. El portaveu d'Economia del Grup Socialista al Congrés, Pedro Saura, ha estat el més crític amb el ministre i ha exigit que dimiteixi "avui mateix". Precisament aquesta sentència és la conseqüència del recurs presentat pel PSOE, pel que el partit ha vist confirmades les seves crítiques. "És la mesura més vergonyosa del Govern de Rajoy, portada a terme pel senyor Montoro. Una de les pàgines més negres de la Hisenda Pública espanyola", ha criticat Saura.

El Grup Socialista ha demanat la compareixença urgent de Montoro al Congrés perquè informi de les seves responsabilitats polítiques. També Ciutadans ha demanat la seva presència al Congrés perquè expliqui la seva actuació. "El Govern arrossega els peus molt amb l'amnistia", lamenta Toni Roldán, portaveu d'Economia de Ciutadans, "no és intranscendent que estiguin allà dins [Rodrigo] Rato, [Ignacio] González, a més de la família Pujol i altres". "Es van fer les coses malament durant molt temps", lamenta Roldán, "no es pot pujar els impostos a la classe mitjana i al mateix temps perdonar defraudadors i tramposos".

Per la seva banda, Montoro ha demanat comparèixer a petició pròpia per donar les explicacions oportunes de la seva gestió. Serà la Mesa del Congrés qui determini la data de la seva intervenció en un calendari bastant ajustat, ja que s'està tramitant encara la Llei de Pressupostos Generals de l'Estat i abans de final de mes Hisenda ha d'aprovar el sostre de despesa per a 2018. Un tema tan important com aquest ha de portar a la dimissió de qui va propiciar aquesta amnistia fiscal.

Un Rato cobdiciós

Fins que el diari el Mundo ha publicat les investigacions de la UCO sobre la persona de Rodrigo Rato, jo mantenia l'esperança que qui ha estat una de les persones mes importants de la política d'aquest país i responsable del ressorgir econòmic a finals del passat segle, resultés finalment innocent de les acusacions de corrupció en el cas Bankia, podrien ser un de tants muntatges polítics.

El reportatge del diari ha fet caure la bena dels ulls a molts espanyols que crèiem que l'anterior vicepresident i director de l'FMI no era el que cada ha estat mes evident. Resulta que Rodrigo Rato que ja era ric de família no tenia cap necessitat de transgredir la llei, però és un cobdiciós compulsiu i això li ha perdut.

Ja el 1998 quan era ministre d'Economia ordenava des del seu despatx del Ministeri a les empreses en què participava l'Estat, que contractessin a les societats d'ell i la seva família. D'aquesta manera va aconseguir un benefici personal de mes de cent milions d'Euros que ara es descobreix que tampoc han estat declarades a Hisenda.

«L'any 1998, Cor Comunicació va aconseguir els primers contractes amb algunes de les empreses que havien estat sotmeses a processos de privatització, com ara Telefónica, Endesa o Repsol i en anys posteriors amb Aldeasa, Argentaria / BBVA, Logista i Retevisión, així com Paradores (...). La facturació amb aquestes entitats ha estat el principal negoci de Cor Comunicació, arribant a suposar el 98% de la seva facturació total ». Aquesta és la conclusió de la UCO: «Es dedueix que Cor Comunicació va ser una empresa creada expressament per a la percepció d'abonaments procedents de les empreses privatitzades».

Els 30 milions que van facturar les empreses de la família Rato durant el Govern d'Aznar no van arribar per tasca comercial dels seus gestors, sinó perquè el llavors poderós vicepresident, Rodrigo Rato, va estar actiu a favor seu, segons l'esgarrifós informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil. La xifra total va créixer fins 82 milions de 1998 a 2013, incloent la seva etapa a Washington com a director gerent de l'FMI.

Es tracta d'un informe en el qual indiquen al jutge instructor del cas Rato, Antonio Serrano-Arnal, que, a més dels delictes fiscals que detalla l'Agència Tributària, Rato ha perpetrat blanqueig de capitals possiblement amb ingressos procedents d'empreses privatitzades aprofitant la seva influència en el càrrec. La UCO considera indubtable «la capacitat d'influència de l'investigat sobre les diferents empreses analitzades, més enllà de la mera potencialitat».

La companyia familiar va ingressar així 30 milions d'euros

El que va ser president de Azucarera Ebre el 1999, Vicente del Carrer, ha declarat a la Guàrdia Civil que va ser el mateix Rato des del Ministeri el que li va dir que calia contractar Cor Comunicació, societat de la família Rato llavors. «Preguntat si coneix Cor Comunicació, [De la Calle] manifesta que sí, que li va cridar el ministre Rato i li va dir que per al tema de comunicació de Azucarera s'anava a nomenar una empresa des del Ministeri», s'afirma en el resum de seva declaració com a testimoni. «Ell arran d'aquesta crida, a través del seu director financer, li va dir que havia de venir una empresa de comunicació i que calia pagar-».

La UCO dóna valor al seu testimoni, perquè De la Calle era llavors de la màxima confiança de Rato. L'havia nomenat conseller en una altra empresa de la família, Viatges Ibermar, i li havia imposat com a president d'Azucarera Ebre, malgrat que l'Estat tenia una participació teòricament minoritària. El mateix De la Calle va testificar que era Rato qui li havia designat president tant a ell com al seu successor, José Manuel Fernández Norniella.

Cor Comunicació va aconseguir en aquesta empresa alimentària fins i tot una comissió del 3% en una operació immobiliària que no formava part teòricament de la seva especialitat, centrada en gestionar espais de ràdio per a publicitat. Va cobrar per mitjançar en uns immobles a Saragossa comprats per Azucarera a Vallehermoso una comissió de 104.578 euros, segons la UCO. En l'informe s'assegura que els mateixos directius de les dues empreses reconeixen que «no era necessària» la participació de Cor Comunicació en la transacció. Cor va transferir després els diners a empreses directes dels Rato.

Azucarera va pagar a Cor Comunicació perquè li va cridar el ministre

El cas d'Azucarera s'uneix a altres exdirectius d'empreses participades per l'Estat en l'època que apunten a la influència de l'exministre a l'hora que contractessin a empreses de la seva família. Asseguren que Cor Comunicació no els venia de manera ordinària, sinó sempre a través dels seus presidents, que havien estat nomenats al seu torn per Rato. L'exconseller delegat de Logista, filial de Tabacalera, Juan Rizo, va declarar a la UCO que «Cor Comunicació arriba per Pablo Isla", que era el president de Logista i la seva matriu Altadis (antiga Tabacalera) llavors i és l'actual president d'Inditex . Ris va assegurar que Illa li va demanar que atengués a aquesta societat, fundada pels Rato el 1997, en ple procés privatitzador de l'Estat.

No només Cor, sinó totes les societats de la família facturaven en el grup Altadis, al qual pertanyia Logista. «Inicien la seva facturació quan Rodrigo Rato ostenta un alt càrrec en el Govern i deixen de facturar quan Pablo Isla abandona la companyia». Sota el seu mandat, les empreses de Rato van facturar 4.180.000 amb Altadis / Logista, segons la UCO.

Aquesta unitat dóna importància a la figura d'Illa i li va prendre declaració en la seva condició d'expresident de l'empresa privatitzada i exdirector general de Patrimoni amb Rodrigo Rato, ja que era qui formalment representava al Ministeri en empreses participades per l'Estat.

L'ex gestor de Logista diu que Pablo Isla li va demanar que atengués a Cor

El responsable de màrqueting de l'empresa pública Paradors, Javier Blanco, va testificar a la UCO que ell sol seleccionar els proveïdors en el camp publicitari, però «en el cas de Cor Comunicació no va fer l'elecció, sinó que des de la direcció general o la presidència se li va indicar que convidés a aquest proveïdor ». Finalment «la presidència va optar per elegir Cor perquè, tot i que creativament no eren gens bons, tenien bones relacions amb els mitjans. De fet, portaven la campanya d'Endesa ». La presidenta de Paradors era Ana Isabel Mariño, nomenada per Rato, segons recalca l'informe. Cor ingressar entre 2001 i 2004, amb Mariño al capdavant, 2,1 milions.

Segons la UCO, en Aldeasa, la directora de Màrqueting, Maria Àngels Carsi, «manifesta que a ella la van obligar a facturar amb Cor Comunicació, fet que té denunciat». Testificar que l'empresa era «un compromís del president d'Aldeasa i que havia de contractar amb ells». El president llavors era José Fernández Olano. En el seu mandat, les empreses de Rato van facturar a Aldeasa 1,3 milions.

La UCO recorda que, com a president de Bankia, Rato està acusat de corrupció i d'haver incorregut en «abús de poder» aprofitant-se de contractes publicitaris del banc. Per tant, assenyala que va poder actuar com a «comissionista» prèviament també quan era ministre. El poder de Rato per designar presidents d'empreses privatitzades era determinant, segons la UCO. Posa d'exemple el testimoni del president de la SEPI en l'època, Pedro Ferreras.

Aquest va relatar que el ministre d'Indústria llavors, Josep Piqué, volia al capdavant d'Endesa un professional sense perfil polític, però que «el Govern imposa» a Rodolfo Martín-Villa. El grup Rato va facturar des de llavors i al llarg de presidents successius un total de 61,9 milions Endesa. «Aquesta unitat no aconsegueix comprendre com es va arribar a contractar Cor en virtut de la seva experiència i com va ser possible facturar unes quantitats de diners tan allunyades de les que finalment es transferien a les cadenes radiofòniques», afegeix l'informe.

Una neboda de Rato contractava a Aldeasa

En una empresa privatitzada va arribar a haver representants de la família Rato a banda i banda de la contractació. Segons l'informe de la UCO, va ser Aurora Rato, neboda del llavors vicepresident del Govern, la qual va cridar des del seu càrrec en Aldeasa a Cor Comunicació per contractar els seus serveis. Ella havia estat ascendida a cap de l'àrea de Màrqueting en aquesta empresa de botigues d'aeroports amb 27 anys i, dos anys després, va ser promoguda a subdirectora de l'àrea sense passar, segons Aldeasa, «per cap procés de selecció».

La directora de Màrqueting d'Aldeasa, María Ángeles Carsi, va testificar a la UCO que la neboda de Rato «no tenia competències suficients per exercir aquest càrrec i que aquesta deficiència era coneguda per la direcció, sent per això que la cap directa d'Aurora demanar a Maria Àngels que la formés ». Segons el seu testimoni, ni tan sols després del període de formació va aconseguir reunir les competències necessàries, però era «una protegida».

Finalment, Aurora Rato va deixar la companyia al desembre de 2004 en coincidència temporal amb la caiguda del president, José Fernández Olano. Aquest havia estat nomenat per Rato per al càrrec, però després d'arribar el Govern del PSOE, va ser destituït en aquestes dates. En tot cas, la intervenció d'Aurora Rato no va ser decisiva perquè Aldeasa contractés a Cor Comunicació, perquè, segons el testimoni de Carsi, era una decisió de la presidència de l'empresa privatitzada. En sortir Olano, Cor va deixar de facturar.

El comportament de Rato només pot qualifiqui d'infame. Perquè si ja és greu que un càrrec públic caigui en pràctiques il·lícites i reprovables, és encara mes punyent en qui va exercir responsabilitats tan elevades a nivell mundial. Tot això conforma el retrat d'un home que no coneix l'ètica i que ha preferit soscavar el seu prestigi encara a risc de magullar la tasca econòmica del seu partit que el va catapultar a l'escalafó de la política nacional i internacional. Serà difícil caure més baix que Rodrigo Rato.

La destitució de la inspectora en cap de l'ONIF

El Govern farà oficial aquest divendres la destitució de la inspectora cap de l'Oficina Nacional d'Investigació de Frau (ONIF), Margarita García-Valdecasas, el nom s'ha vist esquitxat per la investigació al seu marit, Alejandro Pérez-Calçada, per un presumpte delicte de blanqueig de capitals i que va ser l'encarregada de presentar les acusacions contra Rodrigo Rato.

Margarita García-Valdecasas s'ha vist esquitxada per una investigació per un presumpte delicte de blanqueig de capitals del seu marit, Alejandro Pérez-Calçada. Va ser advertida pel jutge per un delicte de "desobediència" a causa dels continus retards en els informes contra Rodrigo Rato.

De fet, la seva actuació més sonada va ser actuar contra Rodrigo Rato, exvicepresident del Govern, expresident de Bankia i exdirector del Fons Monetari Internacional. García-Valdecasas va acudir a la Fiscalia Anticorrupció per sol·licitar l'obertura d'una investigació Rato pel seu patrimoni personal. Encara que la seva petició va ser rebutjada, l'ONIF va acudir a la Fiscalia de Madrid requerint el registre del seu domicili i provocant la investigació pel seu matrimoni en un jutjat de la capital.

En el marc de la investigació, el titular del Jutjat d'Instrucció número 31 de Madrid, Antonio Serrano-Arnal, va citar a García-Valdecasas com la responsable de l'informe que havia iniciat les indagacions contra Rato. No obstant, la inspectora en cap de l'ONIF va assegurar no haver ratificat l'informe i va assenyalar els dos autors del mateix.

Sigui el que sigui, el seu departament, la unitat d'elit de l'Agència Tributària que actua contra les grans fortunes sospitoses de defraudar, va dirigir l'entrada i registre al domicili de Rato, i va ser el seu equip de Duanes -que treballa per a la Agència- qui va comunicar al ministre en l'època de José María Aznar que estava detingut durant les hores del registre. Alguns diuen que García Valdecasas únicament és una titella del Govern, concretament del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, el seu superior jeràrquic.

Aquells que coneixen i treballen amb la inspectora en cap de l'ONIF coincideixen en el seu fort caràcter. No obstant això, mentre uns la qualifiquen de prepotent en el tracte amb els seus subordinats i altres funcionaris amb els que s'ha de creuar per dur a terme la seva feina, altres entenen que la seva forma d'actuar es deu al fet que li resulta indiferent el que pensin de ella. Els que la defensen insisteixen que actua i treballa segons el seu parer i no es deixa acovardir.

Marga, com es fa dir i fins i tot com a firma, va arribar al capdavant de l'ONIF el 2013, designada per Santiago Menéndez poc després d'arribar aquest a la direcció de l'Agència Tributària després d'una remodelació de Montoro, que va decidir destituir els alts càrrecs de l'AEAT després d'un error en unes dades remeses al jutge de Palma José Castro sobre la infanta Cristina de Borbó.

Un embull familiar

El marit de García-Valdecasas, Alejandro Pérez-Calçada, ha estat assenyalat per un presumpte de delicte de blanqueig de capitals dirigida pel jutge de l'Audiència Nacional José de la Mata i la Fiscalia Anticorrupció. El passat 29 de juny la Guàrdia Civil va irrompre en el domicili familiar a la recerca de documentació relacionada amb comptes a l'HSBC de Ginebra.

Cal recordar que García Valdecasas és la cap de la Unitat d'Hisenda que va analitzar tota la documentació aportada per Hervé Falciani, en una trama en la qual finalment va acabar imputat el seu marit.

Segons El Confidencial, Pérez-Calçada tenia muntat un xiringuito que presumptament operava de la següent manera: els interessats enviaven quantitats de diners des de Suïssa a comptes controlades per ell mateix a Andorra. A partir d'aquí, el marit de Margarita García-Valdecasas treia els diners i el portava a Espanya per lliurar-en mà als seus amos i percebia una suposada comissió. Les transaccions s'haurien realitzat en efectiu per evitar deixar cap rastre que l'oficina que dirigeix ​​la seva dona pogués detectar.

Mafo, es tanca el cercle

L'anunciada inviabilitat de Bankia en la seva sortida a borsa, una ruïna de 22.000 milions d'euros beneïda pel Banc d'Espanya i consentida pel Govern de Rodríguez Zapatero al 2011, en el judici de les Targetes Black ha tornat sortir a les declaracions de els imputats. En aquest judici s'està intentant posar el focus en Rodrigo Rato per tal d'ocultar a qualsevol preu la gestió del Banc d'Espanya que dirigia Miguel Ángel Fernández Ordóñez en aquelles dates.

La Inspecció del Banc d'Espanya veia a BFA-Bankia dels informes de la inspecció del Banc d'Espanya que el tracten com un "un malalt inviable" abans de la sortida a borsa. La inspecció del Banc d'Espanya va alertar que la sortida a borsa de Bankia seria un desastre. Així i tot la cúpula del Banc d'Espanya amb la Fernández Ordóñez al capdavant de la mateixa i després de les fusions fredes, amb altres entitats en situació de fallida li van donar el seu vistiplau a un exercici per amagar amb les fusions el desastre generalitzat en la caixes d'estalvi.

Les proves de càrrec dels inspectors del Banc d'Espanya contra qui era el governador de la institució, Fernández Ordóñez, obren avui cinc dels vuit diaris i conciten tres editorials. El d' 'El Mundo' ( "És urgent depurar la responsabilitat a Bankia del Banc d'Espanya") considera "arribat el moment d'exigir responsabilitats --fins i tot penals-- a Fernández Ordóñez per la seva nefasta gestió durant la fallida de Bankia. (.. .) el fiscal s'ha oposat a investigar-lo, però les revelacions que contenen els correus són causa suficient perquè el jutge Andreu cridi a declarar immediatament a l'exgovernador ".

Quatre informes concloents

En un d'ells, datat el 10 de de maig de 2011, tot just dos mesos abans de la sortida a borsa, el coordinador de la Inspecció en BFA-Bankia, José Antonio Casaus, va avisar al seu superior, l'actual director general adjunt de Supervisió del Banc d'Espanya, Pedro Comín, de la gravetat dels problemes de l'entitat.

En la seva opinió, la situació era de "viabilitat qüestionable per les seves molt greus i creixents problemes de rendibilitat, liquiditat i solvència".

Va criticar la manera en què Rodrigo Rato gestionava l'entitat i va assenyalar que el nou banc era "un malalt". "La solució endògena ideada per Bankia: una sortida a borsa amb l'estructura de doble banc sense fer canvis estructurals no funcionarà i crearà menyscapte al contribuent".

Els correus són quatre en total i arriben al jutjat després que la Confederació Intersindical de Crèdit (CIC), personada en la causa com a acusació popular a través d'Andrés Herzog, ho sol·licités al jutge. El magistrat va lliurar ofici al Banc d'Espanya i al propi Casaus, el passat 3 d'octubre, perquè remetés al jutjat els esmentats documents. El mateix inspector els ha remès al jutge i precisa en una carta aclaridora que quan parla de "grup Bankia" es refereix "al grup BFA-Bankia" i que quan esmenta la inviabilitat es refereix al grup en el seu conjunt i no a Bankia en particular 

La cúpula del Banc d'Espanya va menysprear avisos de la Inspecció que haurien evitat la presumpta estafa de la sortida a borsa de Bankia a 2011 i esmorteït el rescat públic que va rebre un any després, segons els esgarrifosos nous correus interns remesos a l'Audiència Nacional. L'òrgan supervisor va tenir tota la informació necessària dels seus inspectors per saber que Bankia sortia a borsa formant part d'un grup «malalt» i «inviable», segons els correus creuats entre abril i maig de 2011.

En el seu escrit al jutge, el mateix Casaus assegura al jutge instructor que ell i el seu equip van qualificar d ' "inviable el grup BFA-Bankia", que és el compost per la matriu BFA i Bankia, que era la filial teòricament sanejada amb la qual Rato pensava que atrauria més inversors que si sortia directament al parquet amb tot el grup. De fet, en un correu anterior, datat el 14 d'abril, aquest inspector coordinador va avisar Comín que "això no tira i va a pitjor", després d'analitzar els comptes del primer trimestre del grup Bankia. "Aquest grup NO ÉS VIABLE [el va posar en majúscules] sense un canvi de control que possibiliti una dràstica reducció dels costos de finançament (...) i una tisorada als costos de personal". Si això no es produïa "s'acabarà malvenent el banc cotitzat i el Frob haurà de fer-se càrrec del banc no cotitzat [BFA], de l'altra, amb un cost per al contribuent de al voltant de 15.000 milions, davant l'opció de cost zero parell el contribuent que suposaria que el grup fos comprat avui per una entitat potent i solvent ".

L'equip del llavors governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, va acabar donant suport a la continuïtat de Rato i la sortida a borsa. Per què no es va intentar vendre, encara que fos a cost zero, com proposava Casaus? Ell mateix dóna una raó en un altre correu datat el 8 d'abril: "La presa de control per part del grup d'un banc (si pot ser estranger) amb capacitat financera suficient (....) seria la solució definitiva i òptima (. ..) i crec que és possible una altra cosa, és quelos polítics que gestionen Bankia no vulguin explorar aquesta via per no perdre les seves poltrones ni la seva eina de finançament ".

Per la seva banda, el Banc d'Espanya ha refusat fer declaracions en relació als esmentats correus. Tot i això, fonts coneixedores de la investigació que se segueix en el Jutjat Central d'Instrucció número 4 de l'Audiència Nacional que els documents aportats per l'inspector no parlen de manipulació dels comptes de Bankia, ni posen en dubte que l'entitat no tingués provisions .

En aquest sentit, recorren a un dels correus remesos pel mateix Casaus -en concret, el datat el 10 de maig de 2010-, en el qual l'inspector adverteix que "hi ha fons genèrics i fons específics sense assignar per més de 3.000 milions d'euros ".

Els enigmes del cas Rato

L'escàndol polític i mediàtic al voltant del cas Rato roman deu dies després del registre de la casa de l'exvicepresident del Govern. Una sèrie de fets i informacions sobre la manera que es va efectuar el registre de la casa i oficina de Rodrigo Rato i la posterior rebaixa d'una fiança a 34 milions d'euros per la taula de penal de l'Audiència sobre l'anterior fixada pel jutge Andreu que el va fixar en principi a 800 milions a dividir entre els sis imputats principals pel cas Bankia, a mesura que passen les hores s'estan obrint nous enigmes.

Com és que una fiança fixada en 800 milions es rebaixa sense existir causes que la modifiquin, és rebaixada a vint vegades el seu import inicial? ¿Es va equivocar el jutge Andreu o bé ho fa ara la taula Penal constituïda per cinc magistrats? Hi hauria intentat Rodrigo Rato un alçament de béns, espantat per l'elevada quantia de la fiança sense que hi hagi fins ara algú que pot demostrar el contrari pertanyen al seu patrimoni familiar, no han estat sostrets ni a Bankia ni a pressupost públic, tot el mes ho que hi ha una possible defraudació a la Hisenda Pública i per a això hi ha un procediment establert que comença per comunicar al presumpte defraudador l'existència del frau? ¿Com és que passats deu dies no hi ha hagut més accions judicials cautelars contra Rato?

A això s'afegeix la informació publicada ahir a ABC sobre l'afiliació política del funcionari que va coordinar el registre i la detenció per uns minuts de Rodrigo Rato, Jesús Asenjo Salcedo, que va estar dirigint físicament el registre i intent de detenció, va provocar una successió de reaccions en àmbits polítics i tècnics. El fet és que Asenjo forma part de les llistes del PSOE a l'Ajuntament de Madrid, en concret ocupa el número 29, cosa que el candidat del PSOE de Madrid Antonio Miguel Carmona diu que està «molt orgullós» de comptar amb Asenjo en la seva llista electoral.

La veritat és que ni l'Audiència Nacional que porta el cas Bankia ni l'Agència Tributària sabien res del registre que va ser ordenat per un jutjat ordinari i que no havien passat quatre hores, ha hagut de deixar la seva instrucció a favor de la fiscalia anticorrupció i de l'AN, les úniques competent donada la complexitat del cas.

El cas és que Asenjo, que està adscrit a Vigilància Duanera i que ocupa el càrrec de cap de la Unitat de Suport a l'Oficina Nacional d'Investigació del Frau, és l'encarregat de trucar al cap d'Operacions Terrestres de la primera per traslladar-li les necessitats , propostes o instruccions, si escau, del jutge o del fiscal, o les peticions concretes de l'ONIF. Després, el cap d'Operacions és qui dóna les ordres a la Brigada Mòbil Central, que és la que actua, i en cas de dubte el que decideix és el subdirector general d'Operacions amb el seu equip, amb la consulta prèvia, quan la transcendència del cas ho requereix, amb el director adjunt de Vigilància Duanera.

La impressió és que la foto de la introducció de Rato al cotxe policial, era el que majorment es pretenia realment per perjudicar en plena campanya electoral al PP i que ell PSOE té molt a explicar al respecte per a això la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, ja va advertir, el dia anterior, que totes les persones que tenen accés a informació subjecta al principi de confidencialitat haurien de respectar aquest principi i complir els procediments, tot i que és una tasca que no sempre es pot controlar. «Assistim a filtracions d'aquest tipus amb força assiduïtat», va lamentar, tot i que no es pot descartar l'interès per donar la culpa de la corrupció actual a membres de la vella guàrdia del PP, davant un possible fracàs electoral de Rajoy a les municipals i Rato costat de Bárcenas o el mateix Aznar serien alguns d'ells ..

Altres fonts del Govern, visiblement molestes per la vinculació del funcionari que va coordinar l'operatiu sobre Rato amb el PSOE, han subratllat que els socialistes, i en concret el seu candidat Carmona, ha de donar explicacions sobre les filtracions judicials com més aviat i aclarir si comptaven amb informació privilegiada o no i quin ús han fet d'ella. És curiós que estant instruint alhora el de Catalunya Cayxa i la imputació de Narcís Serra per la defraudació d'una xifra encara més important que Bankia i les televisions no hagin dit ni piu sobre això. Per això el Govern exigirà explicacions AKL PSOE per l'ús d'informació privilegiada.

La desmesurada campanya mediàtica contra Rato com si el fos el principal culpable del buidament de Bankia quat aquesta entitat ja estava trencada quan li van erigir en el salvador, contrasta amb la sordina sobre múltiples actuacions contra els altres dirigents polítics de les caixes d'estalvi culpables de la pràctica desaparició de la majoria d'elles. La fusió a corre-cuita de Caja Madrid i la sortida a borsa forçada des del govern de Zapatero a través del Banc d'Espanya amb Fernandez Ordoñez al capdavant, juntament amb altres fusions encaminat a diluir les responsabilitats d'un munt de polítics de tots els colors amagats en els seus consells d'administració etc. etc. Hi ha massa secrets per desvetllar i poc interès, crec jo, per part de la justícia.

La confessió de Javier de la Rosa al "Petit Nicolas"

A través del diari La Gaceta.es ha tingut accés aquesta setmana a la gravació d'una conversa mantinguda entre el financer Javier de la Rosa i Francisco Nicolás Gómez Iglesias. Hi l'empresari tira de la manta i aboca importants acusacions contra personalitats del món polític català i dels diferents governs centrals, contra empresaris i contra alguns membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat que no per repetides deixen de tenir actualitat.

Es reprodueixen diverses fases de la conversa entre el financer Javier de la Rosa i el petit Nicolás que conté acusacions de finançament il·legal i de pagaments en diner negre que afecten polítics i empresaris. Encara que pot posar-se en dubte la veracitat de part d'aquestes afirmacions altres són totalment certes i no són més del va explicant des de fa temps a qui li vulgui escoltar. L'enregistrament integra d'aquesta conversa està integrada en l'exemplar de la Gaseta del passat dijous 16 d 'abril.

A continuació, Francisco Nicolás li pregunta: "Tens vídeos d'això?", Al que Javier de la Rosa respon: "Suposo que els han picat, no m'he quedat amb cap". I segueix: "Igual Rato que Felipe González a través de Sarasola ... igual tot el que vaig veure. El que passa és que ho ficava tot perquè jo pensava que era ser lleial. Perquè no aparegués el rei i no apareguessin aquests en els seus comptes, el ficava en un compte a nom meu, al nom de la meva dona, per si jo em moria, i allà el enviava al minut a aquests llocs i no em quedava res. Però van agafar aquest compte i van dir: "Això no ens interessa".

"I a l'Audiència Nacional em van fer a mi responsable per desviació de fons, és a dir, apropiació indeguda per desviació de fons de 400 o 500 milions de l'època, que va ser el que paguem aquí durant la guerra de Kuwait, a la gent de aquí, als partits. Però bé ", acaba dient.

L'empresari i advocat Javier de la Rosa està condemnat per diversos casos de corrupció. Un dels més sonats va ser el cas KIO, en què, segons la condemna, es va apropiar de forma irregular d'uns 500 milions de dòlars mentre era l'administrador a Espanya dels inversors del grup KIO (Kuwait Investments Office).

De la Rosa tira de la manta

El finançament de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el partit de l'actual president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, és una de les acusacions més dures que conté l'àudio de gairebé tres quarts d'hora. De la Rosa assegura que el finançament de Convergència la pagava ell i la xifra en "4.500 milions de pessetes" entre els anys 1980 i 1994. Assegura que era uns diners que donaven diverses entitats financeres -cita Banesto, el Banc Central o el Grup Kio - per evitar el desenvolupament de l'independentisme català. Assegura que "jo portava els diners a la nit al seu despatx".

De les dures declaracions del financer, un dels que pitjor parat surt és l'advocat, i ex tresorer de CDC, Miquel Roca. Concretament assegura que després de la negativa de Pujol a nomenar Roca successor, aquest es va reunir amb l'ex ministre socialista d'Interior José Luis Rodríguez Corcuera i li va explicar les irregularitats administratives de les que s'estava beneficiant Jordi Pujol fill. Però Corcuera va optar per explicar-ho a Pujol pare que immediatament va trucar a Roca.

En la conversa, l'advocat va acceptar no ser el successor de Pujol, però a canvi li informava que tenia pensat muntar un bufet d'advocats i volia que, per guardar silenci, tots els ajuntaments governats per Convergència fossin seus clients. Una manera d'actuar que el financer no dubta a qualificar com "un xantatge". De Roca també diu que "jo el portava diners a Suïssa", i ho justifica dient que era una basa contra l'independentisme.

La família Pujol també és una altra de les que surten malparades de les declaracions de De la Rosa. Del patriarca, l'expresident de la Generalitat, assegura que va rebre 2.400 milions de pessetes i que "jo mateix li vaig reclamar els diners que li havia donat que eren 2.400 milions", se les va reclamar, per a més senyes, a casa de Javier Trias, actual alcalde de Barcelona. En les seves declaracions calcula que la família Pujol maneja un efectiu d'uns 20 milions d'euros.

L'actual ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, també és víctima de dures acusacions. D'ell diu que va anar un mantingut que cobrava dels Pujol. De la Rosa assegura que "ha viscut dels Pujol durant molt temps" i denuncia que li donaven diners tots els mesos fins que Rajoy va rescatar per al seu Govern. Però no és l'única acusació, també assegura que "es va parlar de Jorge Fernández, que va pegar a la seva dona, de les bogeries de Jorge Fernández".

El comissari José Manuel Villarejo, que recentment ha acaparat portades, també és un altre dels objectius de l'empresari català. D'ell diu que no és de fiar. Que "ha traït a tots". També li assenyala com algú que s'ha beneficiat de la seva posició de policia per muntar empreses de seguretat i detectius.

La família Rubalcaba també rep la seva part de tan suculenta gravació. Segons la informació que diu tenir de la Rosa, la fundadora de Método 3, la polèmica empresa de detectius que s'ha vist esquitxada en nombroses polèmiques en els últims anys, és la "núvia del germà de Rubalcaba". Assegura que Alejandro Pérez Rubalcaba i ella viuen junts a Madrid i que és el germà de l'ex secretari general socialista i ex ministre de l'Interior durant el Govern de Rodríguez Zapatero qui li va obrir les portes del CNI a l'empresa de la seva parella i qui va aconseguir que Alícia Sánchez Camacho participés en l'enregistrament de la Camarga.

L'actual ministre de l'Interior no és l'única personalitat del PP esquitxada per les declaracions de l'advocat i financer català. També ha assegurat que Rodrigo Rato i l'expresident José María Aznar també cobraven diners en efectiu i ho feien retirant efectiu d'una sucursal de Seguribank: "anaven a les 08:30 Rato, el seu germà i Aznar a agafar maletes en efectiu ". Assegura que d'això va arribar a tenir enregistraments en vídeo, però que les va esborrar totes.

La Casa Reial també s'ha vist esquitxada per aquest enregistrament. Assegura que hi ha diverses persones que tenen fins a 300 milions d'euros en comptes corrents que realment pertanyen al senyor Joan Carles.

Assetjament i espectacle per Rato

El de Rodrigo Rato no arribo a entendre si no és que tot aquest enrenou s'hagi provocat per amagar alguna cosa molt més greu que desconec i no interessa que surti a la llum. L'exvicepresident del Govern amb Aznar, president del Fons Monetari Internacional (amb rang de cap d'Estat) i ex mandarí de Bankia disposa o disposava d'un entramat societari digne d'Onassis, amb empreses fins a Sualizandia, que està entre Sud-àfrica i Moçambic. Qui havia estat gairebé Déu anys enrere, ara es veu assetjat a la vegada per enemics i excompanys de partit casualment ara que no disposa de la immunitat política.

A El Mundo informen "L'expresident de Bankia, exvicepresident del Govern i expresident del Fons Monetari Internacional, Rodrigo Rato, és sospitós d'intentar alçar béns i evitar embargaments per la seva responsabilitat en l'escàndol de Bankia mitjançant un complex entramat societari en diversos països, inclosos paradisos fiscals. A les empreses sota investigació figuren com a titulars membres de la seva família, inclosos els fills fruit del seu matrimoni amb la seva exdona María Ángeles Alarcó, actual presidenta de l'empresa pública Paradores. També s'analitzen empreses vinculades a la seva germana Àngels i una neboda.

¿Escarment o escàndol? Rato rubrica la tesi que a Espanya o s'està a dalt oa la lona, ​​a costa d'una justícia implacable en les formes però que fa aigües en el tràmit dels sumaris. Aposto que aquest procediment va ser anul·lat per falta de garanties processals. Ni tan sols s'han pres les mininas precaucions, ni tan sols estava present el seu advocat. Avui han continuat el registre a la seva oficina sense estar el present si més no, fa pensar.

Sabia que anaven a per ell i l'han trobat. Rato després de quedar reflectit en les portades de la premsa mundial, va quedar ahir a la nit en llibertat per ordre del jutge d'Instrucció número 35 de Madrid conseqüència de la denúncia que en el matí d'aquest dijous va interposar contra ell i altres persones encara no identificades la Fiscalia de Madrid, que va iniciar una investigació fa diversos dies a instàncies de l'Agència Tributària per possibles delictes de frau, blanqueig de capitals i aixecament de béns i que roman secreta. Després d'haver conclòs els registres realitzats pels agents de Duanes i de l'Agència Tributària en el domicili i despatx de l'ex banquer. Comenten tècnics d'Hisenda que la denúncia pot tenir poc recorregut per la manera que s'ha desenvolupat. Se l'acusa que ha estat maniobrant per posar fora de perill la seva fortuna fora de perill davant un possible embargament milionari pel cas Bankia. Així que s'ha ordenat l'embargament de tots els seus comptes a Espanya.

Després va Montoro i ens diu que queden més de 700 defraudadors que són investigats per l'Agència Tributària en la mateixa situació que Rodrigo Rato. Qui són? En aquest cas s'ha violat el secret obligatori. Vol donar-nos amb ell una lliçó d'eficiència o vol que pròximes les eleccions el Partit Popular es porti la gran bufetada? O és que algú vol convèncer de l'eficàcia del PP en la seva lluita contra la corrupció? Això de Rato és diners privats. Els diners públics no importa tant, perquè ... ¿Què passa amb els Pujol? Amb Urdangarín? I amb Chaves, Griñán i la ventrada sociata andalusa? Em sorprèn que la seva presència al Suprem només hi hagi convocat uns quants fotògrafs i curiosos educats, molt al contrari de la "detenció" de Rato amb el carrer col·lapsada davant de casa per centenars d'indignats ¿professionals? amb una cridòria ensordidora. Això si l'entrada de Rato al vehicle policial presumptament detingut ha donat la volta al món.

Una altra de Caja Madrid

2014 va acabar tal com va començar, amb una altra història de corrupció a les que ha anat apareixent durant l'any, que ve a incrementar la ruïna de Caja Madrid el rescat ja va pels 24.000 milions d'euros. Els saquejadors, els mateixos gairebé, l'alta direcció de Caja Madrid. Sembla que com el forat ha estat tan descomunal, que el que s'ha descobert ens ho van servint en petites dosis, potser tement la reacció del personal.

Ara ens informa el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) acaba de denunciar a la Fiscalia que un de cada cinc euros d'aquesta retribució es va cobrar de manera irregular fins a sumar un "sobresou" de 14,8 milions d'euros que els directius de la caixa d'estalvis no haurien d'haver cobrat.

Aquesta quantitat han estat qualificada com fraudulenta per un informe de comptabilitat forense elaborat per Pricewaterhouse Coopers que analitza any rere any la retribució que els directius de l'entitat van percebre i que llança una mitjana de 18 milions d'euros de pagament anuals per 17 alts càrrecs, entre els quals destaquen Miguel Blesa i Rodrigo Rato, presidents de Caja Madrid, i Ildefonso Sánchez-Barcoj, el seu número dos.

L'expedient remés a la Fiscalia pel Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) versa sobre matèria retributiva i de previsió social de l'alta direcció de Caja Madrid, amb un perjudici econòmic estimat per a l'entitat de 14,8 milions d'euros. Aquestes possibles irregularitats es refereixen fonamentalment al període comprès entre 2007 i 2010. Aquestes irregularitats són addicionals a la percepció de sobresous irregulars mitjançant les famoses targetes black.

Després de la revisió d'aquestes operacions, el FROB va encarregar un estudi 'forensic' a tercers independents (PwC) per analitzar eventuals responsabilitats d'administradors i directius de l'entitat. El gruix d'aquesta etapa investigada ser sota la presidència de Miguel Blesa, qui va cedir el testimoni a Rodrigo Rato al gener de 2010. Els directius que van percebre retribucions irregulars segons l'informe, són els citats Blesa i Rato, Enrique de la Torre, Ramon Ferraz , Juan Astorqui, Carlos Vela, Rafael Spottorno, Matías Amat, Ramon Martínez, Ildefons Sánchez-Barcoj, Jesús Rodrigo, Mariano Pérez Claver, Ricardo Morat, Miguel Crespo (encara secretari del consell de Bankia en l'actualitat), María Carmen Contreras, Luis Maldonado i Carlos María Martínez. La majoria estan implicats també en les targetes black (les excepcions són Rodrigo, Crespo i Maldonado).

Durant la major part de l'etapa investigada Miguel Blesa va ser el president de Caja Madrid fins que al gener de 2010 va ser substituït per Rodrigo Rato.

L'actuació concertada entre aquests directius, entre els quals es troben també Matías Amat i Mariano Pérez Claver, va portar fins i tot a pactar una pujada salarial el 2008 de fins al 26% aprofitant el cessament d'un dels membres de l'òrgan de direcció de Caja Madrid.

El Frob assenyala que es va prendre com a referència per a aquest increment una massa salarial més gran que la realment existent en aquest moment. És a dir, «l'augment global es va repartir entre un menor nombre de membres de la direcció». Aquest increment va poder causar un perjudici econòmic per a la caixa d'una mica més de dos milions d'euros.

A partir d'aquesta pujada salarial irregular la resta de compensacions a les que tenien dret els màxims directius quedar immediatament inflada. La retribució variable, per exemple, anava en part vinculada als emoluments fixos de cada membre del comitè. «Això, unit a l'absència de documentació que suporti la fixació d'objectius i el grau de compliment dels mateixos en el període 2008-2010, suposa un possible ajust per excés de percepcions de 1,8 milions d'euros».

Engreixats artificialment els dos components del salari anual, la indemnització per cessament o acomiadament d'alguns d'aquests directius també va ser major del que es deu. En aquest capítol és on l'informe encarregat pel Frob detecta un major trencament en els comptes de l'entitat, de 9,1 milions d'euros només en els anys 2009 i 2010.

Els directius assenyalats pel Frob són alguns dels 86 membres de l'entitat que van tenir a la seva disposició una targeta B per finançar despeses personals. El 2007, el primer any investigat, a 12 persones componien el comitè de direcció, que va repartir un total de 18 milions d'euros en retribucions. Durant el 2008, exercici en el qual es va aplicar la desorbitada pujada de sou, els principals directius del banc eren, a més de Blesa, el director general, Ildefonso Sánchez Barcoj; el director de Negoci, Matías Amat; i el conseller executiu Ramon Ferraz Ricarte.

L'intent del FROB que els tribunals investiguin les voluminoses nòmines de ls directius de l'entitat serà el segon perquè l'advocat Andrés Herzog, en nom d'UPyD, ja va presentar una querella per aquestes mateixes retribucions el passat dia 20 de març de 2013. Entre les quanties denunciades llavors, també s'incloïen les de 2011, de manera que les retribucions de la cúpula de Caja Madrid superaven el llindar dels 71 milions d'euros. La Fiscalia no va donar suport aquesta querella i el cas va ser arxivat quatre mesos després pels tribunals, que finalment li van donar carpetada el 22 de juliol d'aquell any. Mentrestant, tant Blesa com Rato segueixen en llibertat sense que ni tan sols des del jutjat se'ls hagi retirat el passaport. Igual Blesa s'ha deixat anar de nou a caçar Sud-àfrica. A Rato li agrada més Suïssa.

La meva sospita és que des del Banc d'Espanya, Mercat de Valors i Fiscalia va existir un acord per silenciar el que va passar a les caixes d'estalvis durant els anys més violents de la crisi. Ara comencem a assabentar-nos del que va poder passar a Bankia, però queden la majoria de caixes d'estalvi ara nacionalitzades, on pel que sembla es realitzaven les mateixes pràctiques, mentre el Banc d'Espanya estaven comptant ovelletes.

La "Gran Estafa" de Bankia

El Banc d'Espanya ha donat a la llum un informe on es descriu en 400 pàgines la ruïnosa operació d'entrada a la Borsa Al queda clar que la mateixa entitat va ocultar de forma deliberada aquesta penosa situació en la seva sortida a borsa. Els accionistes van ser enganyats a gran escala: es va manipular el preu de les accions i es van falsejar els estats financers. S'acusa com a responsable de tot això a Rodrigo Rato qui va manipular les xifres del risc immobiliari i creditici de l'entitat, Queda clar que la mateixa entitat va ocultar de forma deliberada aquesta penosa situació en la seva sortida a borsa. Els accionistes van ser enganyats a gran escala: es va manipular el preu de les accions i es van falsejar els estats financers.

En les seves conclusions assenyala que en els comptes anuals de 2011, individuals i consolidats, de Bankia i BFA, que es van formular en 28 de març de 2012, "no expressaven la imatge fidel d'aquestes entitats causa de l'existència d'ajustos d'importància material no comptabilitzats ".La documentació analitzada posa en relleu la" pèssima qualitat "del seguiment del risc de crèdit, ja que bona part dels expedients no tenien estats financers dels acreditats i d'informació actualitzada sobre les garanties. "Això explica en part el deteriorament de la inversió creditícia, en perjudici d'accionistes i creditors". Parlant en plata, una gran estafa.

I tot això el va cometre Rato el sol? No estaven els comptes auditats? Per descomptat Deloite s'encarregava tots els anys d'aquesta qüestió i en cap ocasió havia fet esment de cap irregularitat ...

I els organismes reguladors? Com permetre l'CNMV l'entrada en borsa d'una suma d'entitats trencades i saquejades, causant la ruïna a milers d'inversors que van creure a ulls clucs que estaven davant d'un sistema seriós i sanejat? Ara ve el Banc d'Espanya amb aquest informe demolidor que simplement s'ha endarrerit dos anys i ha provocat que els espanyols, tots, haguéssim de rescatar l'entitat amb 20.000 milions d'euros. On era llavors el Banc d'Espanya? A Rodrigo Rato de li està presentant un futur bastant fosc. D'un a sis anys podria passar a la presó.

En les més de 400 fulles dels dos documents, amb prou feines apareix una sola crítica ni a la tasca del supervisor bancari (el propi BdE) ni a la dels respectius governs centrals (els ministres Salgado i De Guindos, entre d'altres) i autonòmics. A mi em crida especialment l'atenció, ja que són les dues institucions públiques amb més poder en el sector financer, especialment després de la creació del Fons de Reestructuració Ordenada Bancari (FROB).

Banc d'Espanya

Especialment cridanera és l'absència de tota crítica explícita a la tasca d'inspecció i tutela duta a terme pel Banc d'Espanya, ja que la institució governada llavors per Miguel Ángel Fernández Ordóñez (MAFO) tenia una presència constant tant a Bankia com en el seu matriu (BFA), així com en les antigues set caixes que van donar com a resultat en aquesta entitat. I és que la inclusió de Bancaixa al SIP que va resultar en BFA (i que, segons detallen els perits, és la font dels principals pèrdues comptables per la seva sobreexposició immobiliària) va ser una decisió impulsada activament pel BdE i amb el vistiplau de la Direcció General de Supervisió, Tant que el mateix subgovernador, Francisco Javier Aríztegui, va posar el seu despatx a disposició dels dos presidents (Rodrigo Rato i José Luis Olivas) perquè arribessin allà mateix a un acord preliminar per fusionar-se.

Però és que la implicació directa del Banc d'Espanya no s'acaba aquí. I és que entre març de 2009 i setembre de 2010 el supervisor bancari va dur a terme inspeccions específiques a Caja Madrid, i entre setembre de 2009 i abril de 2010 a Bancaixa, per tal de portar un control exhaustiu de les pèrdues, els sanejaments, el control del riscos, els refinançaments, la morositat i les pèrdues esperades de les entitats. A aquestes revisions específiques de la Direcció General de Supervisió del BdE cal sumar, a més, la plantilla d'inspectors encastats en les pròpies caixes, amb accés a totes les carteres creditícies ia tota la informació.

Aquestes visites d'inspecció van donar com a resultat sengles cartes remeses Rato i Olivas (ia les que ha tingut accés aquest periodista) en què el Banc d'Espanya no només autoritza la fusió de les dues entitats, sinó que condiciona la seva viabilitat a la sol·licitud d'una ajuda de 4.465 milions d'euros al FROB (ajuda que es donaria en forma de participacions preferents que s'haurien de pagar a un 8% d'interès). Amb aquesta injecció pública, i segons els càlculs del BdE, Caja Madrid faria un sanejament dels seus balanços de 3.613.000 d'euros, "xifra que absorbeix tant els deterioraments pendents xifrats en l'última inspecció com la pèrdua esperada de 2.641 milions d'euros avaluada en el Pla d'Integració en un escenari temporal de dos anys ". És a dir, que el supervisor, després d'un procés d'anàlisi específica, validava els comptes i la viabilitat de BFA per als propers dos anys.

El mateix va fer el Banc d'Espanya després de la seva inspecció a Bancaixa. En una carta enviada al seu president el 14 de desembre de 2010, la Direcció General d'Inspecció constata els problemes de la caixa ("elevada morositat, amb probabilitat d'incrementar per la concentració en el sector promotor-immobiliari, desequilibrada estructura financera i importants necessitats de sanejaments addicionals ... "), però també els delimita: Després de revisar dos de cada deu actius en poder de la caixa valenciana, es calculen unes pèrdues esperades en els propers dos anys de fins a 3.249.000 d'euros, i es quantifiquen els ajustos pendents en el grup immobiliari en 195 milions d'euros Bona part d'aquestes pèrdues es cobririen amb els fons públics procedents del FROB i amb les sinergies i ajustos sorgits arran de la integració de les set caixes en BFA-Bankia.

La fallida de Caja Madrid -i després de Bankia- no va ser un accident financer, conseqüència de la crisi financera internacional. El saqueig estructural es troba en el disseny de Caja Madrid, Bankia i les altres caixes. Va ser planificat, dissenyat i executat minuciosament per aquesta barreja de polítics, sindicalistes, financers i funcionaris que porta trenta anys vivint a costa dels ciutadans.

Trencar Caja Madrid un cop i van idear la venda massiva de preferents perquè els iaios tapessin els forats i paguessin la gresca. Van pensar que n'hi hauria prou amb saquejar als seus clients de més edat, però no va resultar suficient. Van decidir ampliar el cercle a potencials compradors d'accions, als quals van estafar a la sortida a borsa. Aquests van ser els dos rescats privats de Caja Madrid-Bankia. Com tampoc els va arribar, van dur a terme l'ampliació definitiva: el rescat públic de més de 20.000 milions, amb el que vam ser estafats tots els ciutadans.

Les Black Card de Caja Madrid

Sembla que alguna cosa està canviant en aquest país. Ja no es veu com uns espavilats afortunats sense cap responsabilitat fins ahir, que hagin estat en els consells d'administració de les caixes d'estalvis i que s'han enriquit molts d'ells només assistint als seus consells d'administració sense fer pràcticament res, només aprovaven tot el que s'hi proposava. Peperos engominats i sociates ja sense pana, sindicalistes de boca grollera i mà llarga, banquers de còmic comunista, no només la casta dirigent, sinó tota l'oposició estaven pringats fins a la sofraja.

Les targetes negres de Caja Madrid en el poc temps que porten han canviat la perspectiva i han provocat més dimissions de polítics i sindicalistes corruptes, que el llarg període anterior on s'anaven descobrint chorizadas i no passava res. I aquesta és només una de les caixes d'estalvi que han arrossegat en la seva ruïna a tot un país. Aviat sabrem de coses semblants a Cataluya Caixa i Nova Banca Galícia i hi haurà bastants més.

De moment El jutge Andreu ha imputat als expresidents de Bankia i Caja Madrid Miguel Blesa i Rodrigo Rato i el número dos de Blesa, Ildefonso Sánchez-Barcoj, per l'existència de delicte societari i d'apropiació indeguda. Van caient en un degoteig constant per aquesta causa insignes polítics que han marcat el passat d'aquest país de pandereta on un safari a l'Àfrica o una luxosa mansió al Carib o Marroc on aparcar a la mateixa mentre es muntaven festes en luxosos clubs de la capital , era la úniques aspiracions d'aquests caballeretes

Una de les preguntes sense resoldre tot és: I què estaven fent el Banc d'Espanya i els Consell Reguladors, mentre això estava passant? Doncs pel que sembla també participaven de la festa. Ara s'ha descobert que un tal Cipriano Muñoz, recentment mort va ser l'inspector d'Hisenda que va tolerar les targetes VIP segons ara confessen els titulars, el llavors cap de l'equip d'inspecció de Caja Madrid, coneixia l'existència de les targetes però que va acceptar la proposta de l'entitat de ser sancionada per un altre concepte en una quantia similar.

Segons la versió d'alguns dels beneficiats per aquestes prebendes, Cipriano Muñoz (ja mort) va tenir coneixement de l'existència d'aquestes targetes però va negociar amb la cúpula de Caja Madrid la forma de "arreglar". L'entitat li va demanar que no li obrís acta per les retencions no practicades en les targetes opaques, sinó per un altre concepte (despeses no deduïbles) en una quantia similar a la suposadament defraudada amb elles, i ella signava l'acta de conformitat.

D'aquesta manera, tothom sortia content: els titulars no es veien implicats per no haver declarat aquestes quantitats, Hisenda cobrava el que se li devia, l'inspector aixecava la seva acta (si és el més computava el nombre d'actes cobrades) i l'entitat mantenia el sistema de sobresous.

No obstant això, des del departament de Cristóbal Montoro repliquen que era impossible detectar aquests cobraments ja que cap de les dues parts els declarava. La participació de Cipriano posa en dubte aquest desconeixement, tot i que, si arribava a acords per aixecar actes per altres conceptes, és possible que l'Agència Tributària no arribés a tenir constància d'aquest entramat.

"A Hisenda se l'informa amb un model normalitzat, no per algú que explica una cosa informalment", assenyala una de les fonts de l'Agència Tributària consultades. En qualsevol cas, Montoro està molt enfadat amb aquest assumpte perquè afecta al seu antic company de Govern Rodrigo Rato, al seu antic subordinat Estanislao Rodríguez-Ponga, al cap de gabinet del seu número dos actual, etc Per aquest motiu Montoro vulgui "sanejar" totalment aquesta història i que hagi anunciat una investigació a tots els beneficiaris ia possibles pràctiques similars en altres empreses.

Tot això no ha fet més que començar.