Fins a 35 sigles diferents, moltes d'elles antisistema o independentistes, componen les forces que donen suport a Sánchez amb més diputats que els del mateix PSOE.
És ingenu pensar que si Pedro Sánchez aspira a mantenir el poder fins a 2020 no va a fer concessions al separatisme. En aquest sentit, caldrà prestar molta atenció a qui sigui designat fiscal general de l'Estat, perquè comença a percebre una certa inquietud pel futur de les imputacions judicials als dirigents del procés separatista.
Separatistes, filoetarres i extremistes antisistema tenen la sensació que amb Sánchez tot els resultarà més suportable i compten amb un poderosa raó per pensar així: Espanya té un president de Govern el suport es limita a 85 de 350 diputats. L'esquerra està acostumada a ser jutjada pel que diu i pel que plora, no pel que fa realment amb el poder, que sol consistir en una mala gestió dels interessos generals.
En diuen 'Govern Frankenstein' per la miríada d'extremitats i òrgans que componen un cos cosit a retalls. I no ls falta raó. Fins a 35 sigles diferents conformen la sopa ideològica que dóna suport a Pere Sánchez, el probable setè president de la democràcia i l'únic que no ha guanyat mai les Eleccions i intenta dirigir Espanya en aquestes condicions.
Com res és gratis i el poder té el seu preu, per molt que es disfressi per mitjà de "peatges a l'ombra», els destrets majors de Sánchez no provindran d'un enrabiat PP o encorajinado Cs. Més aviat de les seves hipoteques altament oneroses contrets amb els independentistes que voldran legalitzar el seu cop d'Estat de l'1-O a Catalunya i indultar els seus artífexs, així com del revisionisme històric de Podem i de la seva posada del revés de les reformes del PP que han possibilitat la recuperació econòmica i la creació d'ocupació, el que portaria amb si malsons com la grega.
Aquesta és la radiografia d'això.
Menys diputats que els seus 'socis'
Sánchez té 53 diputats menys que el PP, la diferència més gran ha hagut entre el guanyador d'unes eleccions i el segon classificat. Utilitzant un símil futbolístic, el del líder del PSOE és com si el campió de la Lliga fora el Llevant, en lloc del Barça, en ajuntar aquell els seus punts amb els de deu equips.
Aritmèticament, una altra dada reflecteix la insòlita situació: Sánchez no només estarà en minoria al Congrés, també en la seva pròpia 'coalició': els seus 'socis' ajunten més diputats que el seu propi grup parlamentari, una altra situació inèdita en democràcia. Els 85 escons propis, sumant el de Nova Canària, contrasten amb els 95 que sumen els partits que han secundat la seva moció de censura.
Sánchez vol governar sol, tot i els suggeriments de Podem de fer-ho en coalició, però la companyia que tindrà serà aclaparadora. Fins a 35 sigles diferents formen part de les coalicions que li han donat suport en el seu accés a la Moncloa. Podem, Unitat Popular o Compromís no són partits a l'ús, sinó la marca que reuneix un popurri de sigles diferents que ara es sentiran propietàries d'una porció de la Moncloa, amb alguna raó.
Només En Marea, el Podem gallec, hi ha fins a set partits o moviments diferents. Compromís reuneix a tres i Unitat Popular, vinculada igualment a la formació de Pablo Iglesias, arriba a la desena. La xifra podria pujar encara més si s'incloguessin les diferents sensibilitats que conformen ERC, Eh Bildu o fins i tot el PdeCat.
El batut ideològic també és notable. La presidència ha depès d'un partit de dretes i molt religiós, com el PNB, de semblant al que en temps va ser Convergència, germen inspirador de PdeCat. A més, hi ha partits independentistes com ERC i Bildu, altres antisistema i algun més directament comunista.
Al crit de «¡Sí, es pot!», Esglésies ja li va manifestar des del minut un que és un president amb peus de fang i aviat, mitjançant samarretes i altres instruments a l'ús, mostraran les seves pintures de guerra.
La mitat delPSOE, al marge
La dificultat de Sánchez també és interna. Encara que de portes enfora la unitat és aparent, cap a dins les ferides segueix obertes i el seu 'assalt' a l'executiu les mantindrà fresques i a l'espera d'una nova oportunitat per exhibir-se. Sánchez no va guanyar les Eleccions per dues vegades en mig any i va fracturar al seu propi partit, convertint-se en el secretari general i candidat que menys suports ha aconseguit tant entre la militància com entre els electors. Res d'això li ha impedit fer-se amb els comandaments del partit i del Govern, però reflecteix la seva feblesa estructural. "Andalusia aporta 20 diputats a Sánchez al Congrés, i sense el seu vot el globus punxa"
On vaig dir dic ...
Acceptar els pressupostos del PP després considerar propis d'una dreta austericida, és el penúltim tirabuixó de Sánchez, que adapta el seu discurs als seus interessos en lloc de als seus principis. L'hemeroteca està plena d'exemples: fa només quatre mesos va rebutjar la possibilitat de posar una moció de censura que prosperés amb els separatistes, i ara ha pactat amb ells després de qualificar de "Le Pen" el substitut de Puigdemont a la Generalitat i defensar fins i tot un 155 més dur.
Amb el líder socialista, no hi ha forma de saber què va a defensar exactament i per quant de temps. No és nou: a Podem li ha titllat de populisme veneçolà o de soci preferent i li ha assenyalat com a enemic a batre cinc minuts abans de pactar amb Iglesias governs municipals, autonòmics i ara el nacional.Si Sánchez s'entesta a governar amb els que l'han portat a la presidència, corre el risc de ser confós i, en última instància, devorat per ells. Si convoca eleccions i aprofita aquest temps per exposar el perfil d'un centreesquerra reformista i modern, justament en contrast amb els que l'han ovacionat aquesta setmana, encara pot haver-hi una oportunitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario