Poc més de tres mesos a la Moncloa des de la moció de censura que va desallotjar a Mariano Rajoy i que han permès al líder socialista visualitzar un "canvi d'època" i remuntar en els sondejos. Reforçar interna i externament. Quinze setmanes travessades per mesures de tall social, gestos simbòlics, cascada de decrets, la distensió (?) Amb Catalunya, l'exhumació (encara no completada) de Francisco Franco o el engreixament de les relacions amb Pablo Iglesias.
Cent dies de Govern de Pedro Sánchez que ja reconeix obertament en privat que no esgotarà la legislatura i s'edita un vídeo on s'auto enalteix ... Complim el que prometem ... El que no se sap és si compleix quan anuncia les mesures o quan es veu obligat a rectificar. Això de la tomba de Franco, els immigrants primer rebuts amb honors i als pocs dies són expulsats sense garanties, mesures econòmiques que són suspeses gens mes anunciar-les són mers exemples de l'erràtic rumb d'un govern que no té possibilitats. L'única cosa evident que aquest país va millor per a Sánchez, els seus ministres i la rècula de endollats amb sous que mai haguessin somiat. Als altres que ens donin.
La seva ministres amb bons currículums professionals individuals i trajectòries acreditades, la seva acció conjunta és però molt criticada. «No hi ha simfonia, cadascun va pel seu costat», diuen les mateixes fonts dels homes i dones que conformen l'equip del president. La minsa majoria parlamentària impedeix que els ministres puguin emprendre reformes de calat i es vegin forçats a recórrer al decret llei. "Aquest Govern desafina". Així opinen veterans dirigents socialistes, alguns d'ells ministres amb Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, sobre els seus actuals successors ara amb Pedro Sánchez al complir-se els cent dies al capdavant de l'Executiu.
Malgrat aquesta situació de fragilitat, hi ha ministres que treballen seriosament i són valorats en els seus respectius sectors. És el cas de Josep Borrell, titular d'Afers Exteriors, la solvència intel·lectual ningú posa en dubte. Furibund antinacionalista, el seu discurs en el conflicte català és clarament defensor de la unitat d'Espanya.
Nadia Calviño, desapareguda per desig propi. Molt discreta, procedent de Brussel·les, ha fet una excepció amb unes recents declaracions sobre l'impost a les transaccions financeres per adequar el model fiscal a la nova economia digital. En aquest litigi impositiu hi ha la de Transició Energètica,
Una ministra molt valorada és Margarita Robles, magistrada, sòlida on les hi hagi i treballadora incansable. Titular d'un ministeri d'Estat com Defensa s'ha guanyat el respecte de les Forces Armades, la cúpula ha mantingut.
Als ministres d'Interior, Fernando Grande-Marlaska, i de Política Territorial, Meritxell Batet, se'ls critica la seva tebiesa en el conflicte català. El primer ha rectificat la política d'immigració davant la imparable onada d'aquest estiu i dipositat confiança en els Mossos d'Esquadra en els agitats dies d'exaltació separatista que s'acosten. Encara que alguns qualifiquen la seva tasca com a «decebedora», els seus defensors destaquen que ha netejat importants «clavegueres» en el ministeri. La catalana Batet, molt recolzada pel PSC, s'esforça a mantenir el diàleg amb els nacionalistes, encara amb escàs resultat.
En el pol oposat se situen altres ministres i ministres cremats o desapareguts. Entre els primers destaquen la vicepresidenta Carmen Calvo, una històrica del socialisme andalús, on va ser consellera de Cultura amb Manuel Chaves, per ser després ministra amb Rodríguez Zapatero i pronunciar la famosa frase: «Els diners públics no és de ningú». Ara assumeix la branca més política del Govern com l'exhumació de Franco i un discurs molt radical a favor de la igualtat i contra la violència de gènere. Les seves declaracions, fins i tot modificant el llenguatge, l'han fet guanyar crítiques per part de la RAE i altres sectors que censuren la seva «desmesurat feminisme».
La pitjor valorada és, sens dubte, la ministra de Justícia, Dolors Delgado, a qui en el món judicial anomenen «la garzonita» per la seva estreta relació amb l'ex jutge Baltasar Garzón. «És qui de veritat mana al ministeri», denuncien membres de la Judicatura. Els anuncis sobre la Memòria Històrica, amb una Comissió de la Veritat, i sobretot les seves ficades de pota contra el jutge Llarena han posat en un compromís al Govern, fins al punt que jutges i fiscals van amenaçar amb un motí, una plantada en tota regla al Rei i al president del Govern durant l'obertura de l'any judicial. Això va provocar el canvi de Sánchez de «cas particular» a «tema d'estat» i el primer gran cisma dins el mateix Govern.
No hay comentarios:
Publicar un comentario