La xacra de l'ocupació il·legal: Espanya supera els 40 casos a el dia
El coronavirus està aguditzant el drama de l'ocupació il·legal, una xacra social que provoca que cada vegada més propietaris decideixin no treure el seu habitatge a l'mercat. Segons les dades de l'Ministeri de l'Interior, durant el primer semestre del l'any es van registrar 7.450 denúncies relacionades amb aquest delicte a Espanya, fet que suposa un 5% més respecte al mateix període de 2019. És a dir, a la primera meitat de l'any es van registrar més de 40 denúncies a el dia a Espanya per ocupacions il·legals.
Gairebé la meitat d'aquests procediments (3.611) es van realitzar a Catalunya. La regió és la més afectada per l'ocupació il·legal, i triplica les dades d'Andalusia, que ocupa la segona posició en aquest particular índex. En l'actualitat, l'okupació constitueix un magnífic negoci. Ho és per a molts que la practiquen i també per a les empreses que reben l'encàrrec d'alliberar els pisos okupats Tanmateix, tot i que existeix des de fa bastants dècades, únicament en els últims anys suposa una font d'ingressos per a les dues anteriors parts.
Històricament, la indicada activitat era gairebé exclusivament desenvolupada pel moviment okupa. Durant l'actual dècada, el perfil dels okupes va canviar. Ja no eren joves rebels d'extrema esquerra, sinó famílies que nombroses vegades tenien fills petits. La passada crisi econòmica va fer que perdessin l'ocupació i fossin desnonades pels bancs. Per evitar viure al carrer, van decidir okupar pisos buits.
Una activitat que abans li semblava reprovable a una majoria de la població, de sobte aquesta la veia amb simpatia o comprensió. Considerava que era reparadora d'una injustícia, ja que ningú vivia en els habitatges ocupats, pertanyien a les entitats financeres i els seus okupants no disposaven de diners necessaris per sufragar un arrendament en el mercat lliure.
L'escàs parc públic d'habitatges de lloguer impedir a les autoritats municipals i autonòmiques reallotjar la totalitat de les famílies desnonades. Per evitar un problema social i polític de major dimensió, els principals partits van consistir l'okupació d'habitatges com mai abans ho havien fet. A el no viure ningú en elles i ser propietat dels bancs, els va semblar un mal menor.
Un dels resultats del seu canvi de criteri van ser les noves instruccions rebudes per la policia. Havien de consentir les okupacions, sempre que no hi hagués un mandat judicial que permetés desallotjar els okupants o aquelles afectessin l'habitatge principal de les famílies. Tot i que el motiu fos molt diferent, havien de dispensar el mateix tracte a totes.
A l'disposar de l'consentiment implícit dels polítics i els agents de l'autoritat, alguns espavilats van veure l'oportunitat de convertir l'okupació en un gran negoci. Una situació a la qual també va contribuir la lentitud dels desnonaments i la seva consideració per part de l'Codi Penal com un delicte lleu d'usurpació, si l'habitatge ocupat no constituïa l'habitual de l'propietari. La condemna imposada implicava el pagament d'una multa irrisòria que generalment els condemnats no procedien a pagar, ja que es declaraven insolvents.
Per les raons anteriorment indicades, l'okupació és en l'actualitat un problema important i va ser-ho encara més en el futur. Per evitar-ho, crec convenient la realització de canvis legislatius que penalitzin en major mesura l'activitat dels okupes, permetin intervenir ràpidament a la policia i atorguin als propietaris una major seguretat jurídica.
En defensa de la propietat privada
No és admissible seguir jugant a demagog, com ha vingut fent bona part de l'esquerra amb el problema de l'ocupació il·legal. La solució ha de ser un reforma legal que faciliti una resposta expeditiva i immediata
El problema de l'ocupació il·legal d'habitatges ha de trobar una resposta definitiva a la legislació i a càrrec dels tribunals. Es tracta d'una il·legalitat en expansió, alimentada durant molt de temps pels prejudicis de l'esquerra contra la propietat privada i sobre una visió paupèrrima d'una Espanya en la qual la «gent» dorm als carrers per no tenir habitatge. No hi ha dubte que hi haurà casos en què hi hagi necessitats familiars reals, però en aquests supòsits, la reacció que cal esperar d'un Estat social i de dret com l'espanyol no és la impunitat davant d'un acte contrari a la llei, sinó una política assistencial.
La majoria dels casos d'ocupació il·legal d'habitatges no hi ha més que una usurpació gratuïta de la propietat privada a càrrec d'individus organitzats en màfies, que converteixen la seva voluntat en llei i, a més, pretenen fer-la respectable. Màfies que, al seu torn, estafen i abusen d'aquells que paguen altíssimes quantitats de diners per un parell de metres quadrats. La propietat privada ha de ser protegida perquè és element essencial de la convivència i el benestar social.
Per aconseguir aquest objectiu la societat no ha de recolzar-se en vies alternatives a la llei i els jutges, però una i altres han de poder respondre amb eficàcia, perquè quan l'Estat no compleix les seves obligacions, el ciutadà buscarà qui ho faci al seu lloc. La solució ha de ser un reforma legal que faciliti una resposta expeditiva i immediata. Expeditiva, perquè l'amo recuperi la propietat amb una actuació policial i dissuadeixi altres assaltants. Immediata, perquè la usurpació no s'aprofiti de la lentitud dels processos judicials.
Una ordre judicial a la Policia, a continuació de la denúncia de l'propietari, perquè procedeixi a l'desallotjament, en l'acte, dels ocupants il·legals: aquesta podria ser la base de la reforma legal, acompanyada de sancions a l'propietari que denunciés en fals per expulsar per les braves als seus legítims inquilins.
No és admissible seguir jugant a demagog, com ha vingut fent bona part de l'esquerra amb aquesta il·legalitat, que s'ha expandit durant el confinament en habitatges de persones que no podien desplaçar-se. I tant és que sigui primera o segona habitatge, perquè la protecció de la propietat privada és una qüestió de principi per a l'Estat de Dret i per al patrimoni dels ciutadans.
No hay comentarios:
Publicar un comentario