L'anterior cap de l'Estat no ha estat exemplar, però la campanya contra ell busca alguna cosa més que la seva sortida d'Espanya: es tracta d'assentar el populisme com a règim absolut.
De manera aparentment voluntària, Joan Carles I ha anunciat a través de la Casa Reial seva imminent marxa d'Espanya, el país de què va ser Cap d'Estat a títol de Rei durant 40 anys crucials en els quals va aconseguir una enorme popularitat i va elevar el prestigi de la institució com pocs.
Amb ell es va enterrar el franquisme, que li havia designat per perllongar després de la mort de l'Dictador. I amb ell, també, va arribar la democràcia i es va consolidar davant l'amenaça involucionista que renegava de la Transició i s'oposava a la voluntat de la societat espanyola.
L'afecte que va aconseguir es deu a tot això, i de la coincidència entre el seu regnat i l'etapa de major progrés i prosperitat experimentada per Espanya en la seva història recent. La seva sortida, acceptada quan no impulsada pel seu fill i successor, enfosqueix sens dubte aquest llegat i posa en primer pla la seva discutible comportament personal.
Una figura simbòlica no pot apel·lar en exclusiva a la llei, que ni l'ha acusat ni de bon tros condemnat per gens bé és cert, per justificar les ombres que plantegen les seves actituds: l'exemplaritat, difícil de definir però senzilla de reconèixer, no ha presidit la seva vida personal d'un temps cap aquí, i en algú de la seva posició tan important és l'ésser com el semblar.
Però no cal ser ingenus. Ni el nivell d'exigència ètica i estètica a Espanya és el mateix que s'ha aplicat a Joan Carles ni, tampoc, l'objectiu de la campanya és en exclusiva ell, utilitzat com a mera excusa dels que, a la calor d'un suposat interès per la pulcritud, en realitat busquen un canvi de règim des de la destrucció de l'creat el 1978.
Veiem-se'n a l'estranger a un servidor públic que ni tan sols està formalment acusat de res; al mateix país encapçalat per un Govern desbordat per escàndols i mentides que començar el seu camí desallotjant el president legítim per "higiene democràtica" i l'ha coronat mentint descaradament sobre les víctimes de l'coronavirus per tapar els seus paoroses negligències en matèria preventiva.
Que Sánchez plagiés la seva tesi o Esglésies es quedés amb la SIM del seu col·laboradora mentre denunciava el seu robatori no han tingut la sanció que, però, se li imposa a l'Rei emèrit i se li s'estén al seu successor ia la institució que tots dos representen, en un clar exercici de filibusterisme polític que només té una explicació: es vol avançar cap a un canvi de règim en el qual populistes i separatistes, bàcul actual de Govern, tinguin més senzill prosperar en els seus fins.
Objectiu acabar amb el 78
La sortida en tromba de Podem denigrant a Joan Carles i presentant la seva marxa com una fugida, malgrat que ha estat i estarà a disposició de la justícia espanyola, és un indici evident de com farà Pablo Iglesias d'aquest assumpte seva bandera més vistosa.
I la reacció de Pere Sánchez, d'indiferència cap a l'antic Rei i de suport tebi i condescendent cap al seu hereu, afegeix gasolina a el foc, especialment amb algú que ha demostrat en incomptables ocasions que el valor de la seva paraula és ínfim: amb la mateixa facilitat amb que va passar de repudiar l'independentisme a deure-li la seva investidura; saltarà de defensar a la Corona a alimentar la seva final si amb això atén millor els seus interessos.
Finalment, queda per aclarir la postura de Felip VI, que d'una banda sembla promotor de l'ocàs del seu pare pel bé de la Monarquia però, d'un altre, mer traductor formal d'una imposició externa. No té fàcil el seu paper, per descomptat, però si posant-se a favor de el populisme de tractament desigual que campeja a Espanya creu que la Corona es salvarà, està profundament equivocat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario