La marxa de Messi, un còp a l'supremacismo

Amb la deserció de Messi, el Barça completa la seva decadència i arrossega en la seva caiguda a la ficció supremacista de l'independentisme, aixecada en bona mesura sobre els èxits esportius de club de el règim. No és una frivolitat. S'havia anat Guardiola com a símbol tel·lúric entre el gol i la nació, el seu president Laporta identificava directament força esportiva i independència, i Messi perdia per desgast de materials als seus escuders més preuats, Pujol, Eto'o, Xavi, Iniesta, Busquets ... El mateix Guardiola ha canviat el seu amor incondicional per Catalunya, pel seu propi menjadora.

L'entusiasme emocional col·lectiu que va produir el Barça de Messi i Guardiola al catalanisme, va portar a identificar la superioritat esportiva amb el supremacismo nacional (no oblidem que el Barça és l'autèntica selecció de Catalunya). O per ser més exactes, el transvasament emocional de la superioritat esportiva de l'Barça ha tingut una importància cabdal en la supèrbia supremacista de l'nacional-catalanisme.

Antonio Robles ha escrit una trilogia sobre la correspondència entre aquest supremacismo esportiu de l'Barça i el envalentiment secessionista de l'Procés. Cada article presenta els símptomes decadents que tota ficció pateix en la seva fregament amb la realitat. En l'últim text d'agost de 2017 (La decadència de l'Barça), la deriva ja era irreversible. Els vímets amb els quals es va teixir aquesta plenitud havien perdut la seva elasticitat.

Amb els principals instigadors de l'cop secessionista a la presó, amb el fanàtic Torra a l'capdavant d'una institució prostituïda, i el pispa Puigdemont fent tot tipus d'extravagàncies per treure la carena en els mitjans com a fora, el cop de Messi ha convertit el 2- 8 de el Bayern en l'antítesi d'aquella exuberància esportiva.

Més que mai, la claveguera intel·lectual, moral i política dels dirigents de l'Procés, menyspreen i ignoren tot el que s'oposa al seu deliri. En la seva fugida irreversible a la decadència, no els queda ni tan sols la crossa d'un Barça i el seu Déu pagà connectats directament amb "l'eternitat". L'equip està tan esfilagarsat com el Procés, i el seu déu abandona el Muradal amb la mateixa covardia que Puigdemont va fugir dels seus comptes amb la Justícia, sense pagar la seva rescissió de contracte. I enmig de l'cigarral, desolació.

I aquest any, els fabricants de gènere de punt de Maresme, sense Diada ni Messi, s'han quedat sense comandes de casmisetas ....