Els temps demanen de l?Administració una austeritat que amb Sánchez no es produeix. Al contrari, com més es buiden les butxaques dels ciutadans, més creix la llista de 'endollats' a costa dels diners públics.
Aquest, si més no, és el cas d'Espanya. La macroestructura de 22 ministeris il·luminada pel pacte de govern entre el PSOE i Unides Podem es va convertir des del seu mateix naixement en la més costosa de la història i la tempesta perfecta que ha sobrevingut després, amb una pandèmia que ha forçat fins al límit les costures del pressupost públic i una crisi energètica que també està comportant costos elevats per a les arques de l'Estat, no ha impedit que tant la mida com el cost hagin continuat augmentant sense fre.
La fi de l'austeritat, o de l''austericidi' com es prefereix dir des del Govern, no només ha portat menys miraments a l'hora d'estirar despesa pública per solucionar qualsevol problema o una menor preocupació per la reacció dels mercats davant d'eventuals desviacions del dèficit o el deute, també ha trencat les amarres que durant més d'una dècada han guiat pel camí de la contenció els governs a l'hora de conformar la factura que la seva estructura suposa per a les arques de l'Estat.
En només quatre anys, la despesa de l'estructura del Govern de Pedro Sánchez s'ha incrementat gairebé en un 30% respecte al que passava en els governs anteriors, quan tant l'augment de la plantilla d'alts funcionaris i assessors com els seus salaris van quedar paralitzats, quan no suspesos, entre el 2010 i el 2017. Són anys que es corresponen amb l'última etapa d'Executius de José Luis Rodríguez Zapatero, i després, de Mariano Rajoy pràcticament fins al 2018, quan va ser apartat del Govern per la moció de censura. Aquest cost en l'estructura del Govern inclou tant la despesa en les nòmines d'alts càrrecs, moltes superiors als 80.000 euros anuals, com la inversió de confiança, creant sovint places d'ocupació pública artificials o 'ad hoc' per donar cobertura a autèntics 'dadazos' als ministeris.
De fet, el que ha passat durant el mandat de Sánchez, incrementant aquesta despesa exponencialment, ha aconseguit xifres rècord mai vistes a la nostra Administració. Si el 2011, per exemple, la despesa en alts càrrecs (ministres, secretaris d'Estat, subsecretaris…) era de 110 milions, i Rajoy ho va arribar a reduir fins a 98, actualment amb Sánchez és de més de 140 milions anuals. En els seus anys de legislatura i des del 2018, Sánchez ha gastat successivament 114, 123, 130 i ara aquests 140 abans esmentats. No hi ha límit per crear un aparell d'assessors interminable i mastodòntic. I, per cert, sembla que innecessari perquè tant la deriva política com l'econòmica d'aquest Govern desmenteixen que aquest exèrcit d'alts càrrecs estiguin, almenys, fent la seva feina amb un mínim d'eficàcia. La despesa realitzada en la contractació d'assessors, 'personal de confiança' i 'endollats' ha augmentat prop d'un 60%.
En realitat, no és una pràctica il·legal. O sí, com quan el Tribunal Suprem va anul·lar mesos enrere diversos nomenaments al Ministeri d'Igualtat perquè aquests alts càrrecs no complien els requisits necessaris per ocupar aquestes places. No obstant, la nòmina continua augmentant. I tot això, en un context econòmic inèdit en els darrers quaranta anys, amb una inflació propera al 10 per cent, amb un pressupost públic constrenyit per l'exigència d'ajudes derivades de la pandèmia, de la nevada Filomena, del volcà de La Palma o del xoc energètic, i sobretot, amb un dèficit que ja supera també el 10% i un deute públic per sobre del 120%.
La quantitat de 140 milions d'euros pot semblar irrellevant si es compara amb el total del pressupost espanyol. Pot semblar el que col·loquialment s'anomena la xocolata del lloro, i hi ha la temptació de pensar que 140 milions amunt o avall són peccata minuta. Però podent tenir un gest simbòlic cap a l'opinió pública rebaixant el pes dels sous públics als ciutadans, La Moncloa i tot el seu aparell de propaganda ministerial no només hi persisteixen, sinó que els augmenten. Per això prenen sentit iniciatives com ara la proposició no de llei presentada pel PP que reclama incrementar el control a la despesa pública i reduir l'estructura del Govern com a senyal d'una contenció que també exigeix Brussel·les –i no només els països frugals–, sinó també altres organismes com l'Airef o el Banc d'Espanya.
Els temps demanen de l‟Administració una austeritat exemplaritzant que no es produeix. Ben al contrari, com més es buiden les butxaques dels ciutadans, més creix la llista de 'endollats' a costa dels diners públics.
No hay comentarios:
Publicar un comentario