Pablo Iglesias a la recerca de titulars

Pablo Iglesias, en les seves hores baixes, sense haver aconseguit articular un discurs que confereixi certa legitimitat a les recents eleccions i la seva falta d'audiència en les seves últimes intervencions, està donant una de freda i una de calenta en el tema català i ha trobat en la imputació a Artur Mas i se li ha ocorregut denunciar davant la CE que la Fiscalia actuï «com a braç judicial del PP» utilitzant la seva condició de diputat europeu.

La pregunta arriba després que diversos membres dels dos partits, socis en la candidatura Catalunya si que és Pot juntament amb EUiA i Equo, s'hagin vinculat la decisió del TSJC d'imputar a Mas amb el Govern liderat per Mariano Rajoy. Segons va expressar ICV en un comunicat, Iglesias i Urtasun coincideixen que la Fiscalia ha actuat «com el braç judicial del PP» i s'han queixat que això «demostra la manca d'independència del poder judicial». A més, consideren que «posar urnes perquè la gent expressi la seva opinió mai pot ser un delicte».

En el text es refereixen al sindicat Mans Netes - un dels querellants contra Mas, l'exvicepresidenta del Govern Joana Ortega i la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau- com «d'extrema dreta». «No podem mirar a un altre costat i permetre que una organització feixista participi en l'atac a la convivència pacífica dins d'unes normes democràtiques», sostenen.

Per això, en el document els eurodiputats lamenten "l'extrema politització de la justícia espanyola", que al seu parer vulnera els principis democràtics bàsics com la separació de poders. Els diputats coincideixen que els problemes polítics han de tenir resposta política i han criticat que "el Govern del PP espera que els jutges resolguin els problemes que ells estan creant per pur electoralisme".

Els dos eurodiputats ja van registrar una altra pregunta similar davant l'organisme europeu fa una setmana en què acusaven a la banca espanyola de «amenaçar la ciutadania per condicionar el seu vot» a les eleccions catalanes per unes declaracions de les patronals de la banca AEB i CECA en què asseguraven que s'anirien de Catalunya en cas d'independència. Iglesias va assegurar que eren intents de la banca per «influir en el procés electoral».

Sembla que Pau Iglesias ha perdut la noció de la realitat. Saltar-les lleis a la torera malgrat les advertències prèvies del Tribunal Constitucional desafiant l'Estat Espanyol, no és un problema polític és un delicte, especialment si ve del president d'una CCAA.

Inés Arrimadas, el futur

Les eleccions catalanes a banda de les dades negatives de la majoria de les forces polítiques, destaca el gran avanç d'un partit com Ciutadà que ha logrado25 diputats triplicant la seva anterior resultat amb un grat descobriment, la seva bella candidata Inés Arrimadas que amb la seva serenitat i joventut que pot amb la seva pretesa falta d'experiència ha aconseguit que el seu discurs positiu i sensat cali dins la societat catalana Segons vagin les negociacions dels independentistes i vistes les seves dificultats per formar govern fins i tot podria convertir-se en la primera dona president de la Generalitat de Catalunya.

Va decidir afiliar-se a Ciutadans de Catalunya, llavors un partit exclusivament d'àmbit català, després d'acompanyar a una amiga a un míting d'un joveníssim Albert Rivera. En poc temps els dirigents d'aquesta petita formació es van fixar en ella, i no només pel seu indubtable simpatia, sinó per la seva impressionant formació cultural i acadèmica. És llicenciada en Dret i Administració i direcció d'empreses, ha viscut a diversos països i parla quatre idiomes, inclòs per suposat el català (nivell C).

No té padrins polítics ni "endolls" de cap classe, ha sabut llaurar-se un buit per la seva pròpia vàlua, a força de picar pedra en el segon pla de la política. El 2012 els ciutadans de Catalunya van voler donar-li a ella i al seu partit un vot de confiança per ocupar un lloc al Parlament, i ha sabut aprofitar l'oportunitat. Des de llavors l'hem vist en comissions d'investigació, adobant-se en durs debats televisius i rebent tota mena d'atacs per declarar obertament i sense complexos sentir-se catalana i espanyola.

Els seus enemics polítics no deixen de recordar que ella "no és d'aquí", però la veritat és que ella és catalana per decisió pròpia, cosa que probablement tingui més valor que ser-ho simplement per naixement. De totes maneres ella i el seu partit prediquen amb l'exemple. Albert Rivera que sí que ha nascut a Barcelona pretén ser president a Madrid i ella que és de Jerez de la Frontera pretén ser-ho a Barcelona on és el problema? Probablement al cap dels que estan més per dividir que per unir.

Segons Google és el nom de polític més buscat a Espanya, i no és per menys, diuen els que la coneixen que enamora a primera vista, i que fins als seus rivals polítics acaben per donar-li la raó en molts temes.

Artur Mas - L'home de la barbeta de formigó

A Artur Mas l'Astut bevia cava a morro a la nit electoral pensant que havia guanyat, li ha sortit el tret per la culata en aquestes eleccions arreglades per als seus plans. TY el més greu és que fins ara no es dóna per assabentat. O si. Perquè avui ha rebut la citació de l'Audiència Provincial perquè comparegui com a imputat junta a la vicepresidenta i la conseller de cultura per la convocatòria d'aquell fals referèndum del 9 de novembre. el que l'aboca a dues possibilitats: convertir-se en un titella d'ERC i les CUP o rebre un cop de peu al cul que el catapulti directament al Museu d'Història de Catalunya, entre la ploma amb la qual va signar la convocatòria del 9-N i la confessió manuscrita del seu pare polític. Suposo que el notificador judicial cundo deia a casa ho ha enxampat fent les maletes per viatjar al seu retir daurat de Quebeq.

La desaparició electoral d'Unió i l'absorció de Convergència en el magma de republicans i antisistema de Junts pel Sí certifiquen el final d'una era. I el principi d'una era d'inestabilitat que promet allargar-se durant mesos, mentre bancs i empreses ja estan prenent mesures per als mals temps que vénen.

Pujol ja és història, tot i que encara li quedi un rosari de penalitats judicials que veurem com passen de la paràlisi total a un chorreo de condemnes judicials. Del seu partit, de la coalició amb els democristians, del nacionalisme moderat, transversal i hegemònic durant més de tres dècades no treuen el cap més que les restes que encarna un Artur Mas devorat i regurgitat per l'esquerra nacionalista i en mans dels deu diputats d'un grup, les Candidatures d'Unitat Popular, les proclames converteixen els proetarres bascos en una quadrilla de mojigatos que posen com a condició que Mas no repeteixi com honorable.

Ha deixat un bon lio a Catalunya, perquè L'home del mentó de formigó armat és un perdedor nat. El 2012, i després de perdre 12 escons (va passar de 62 a 50 quan aspirava a la majoria absoluta després del primer Onze de Setembre de masses), va amenaçar amb dimitir, però Pujol hi va impedir a la seva manera, amb escarafalls, crits i de mala manera . Ara, la suma de CDC, ERC, l'ANC, Òmnium, Suma't, els castellers de Sant Cugat, TV3%, La Vanguardia i les forces vives de l'episcopat de Solsona és exactament aquesta: 62 diputats. En el 12, convergents i republicans sumaven per separat 71 diputats.

I tot i així, Mas, Romeva i Junqueras botaven com si haguessin guanyat en escons, en vots, a la gran, a parells ia joc, com en el mus. És marca de la casa celebrar les derrotes en pla carnaval-carnaval, però en versió catalanista, al Eugenio i el "Saben aquell que diu ...?", I amb Muriel Casals i Carme Forcadell de reines en el sambòdrom del Born . Tot un espectacle. I la realitat? This is Catalonia.

Només li queda una petita escletxa que es va a aclarir en les pròximes hores. Dels 62 diputats independentistes contra 63que no ho són es queden sense poder ni ni tan sols maniobrar. Encara Junts pel Sí que té l'esperança gairebé impossible aconseguir el seu escó número 63 a falta de realitzar l'escrutini dels més de 21.000 vots dels catalans residents de manera permanent a l'estranger i robar-los un diputat per Barcelona. La coalició independentista necessitaria demanar el suport de 15.000 dels 16.402 vots procedents de l'estranger. Encara matemàticament és possible, des de Junts pel Sí veuen molt difícil que això passi perquè tradicionalment la composició del vot exterior no dista molt del vot presencial.

Això de l'Audiència és només l'inici d'un rosari d'imputacions que té preparades el Govern de Rajoy contra qui ha traït no només a Espanya, sinó als catalans i al seu propi partit.

L'avís d'Aznar a Rajoy

José María Aznar ha esmenat el full de ruta de Mariano Rajoy a Catalunya i ha trencat gairebé de forma definitiva els últims ponts amb el qual va ser el seu dofí polític. En un duríssim comunicat, poc després de la declaració del president ia menys d'una hora de la reunió del Comitè Executiu, el que va ser president va observar després del 27S "el pitjor escenari possible" per al PP.

Tres fracassos electorals seguits (Andaluses, Municipals, i Catalanes) a Mariano Rajoy han de passar-li factura. Tots hem estat preguntant que passa al si del PP que està en caiguda lliure. Davant l'alarma dels militants del PP avui José María Aznar li ha enviat un avís on censura la posició del seu partit respecte al desafiament de Mas i tem un daltabaix en les generals.

"El teu rival de l'esquerra queda enfortit, el teu espai queda minvat, els secessionistes van a continuar el procés. La teva posició està seriosament compromesa", va descriure el líder de la Fundació FAES, en tota una crítica a Rajoy.

Aznar va focalitzar en l'actual cap del Govern tota la responsabilitat. "És perquè alguns pensin seriosament per què el partit del Govern no ha estat capaç de representar la majoria de les forces constitucionalistes a Catalunya". I encara afegeix: "Ja va el cinquè avís i no es pot desatendre".

En ell, explica que el que ha passat ha de fer que «alguns pensin seriosament perquè el partit del govern" no ha estat capaç de representar la majoria de les forces constitucionals a Catalunya.

A ulls de l'expresident, l'escenari es presenta molt fosc. "El procés secessionista va a continuar continuarà més radicalitzats perquè els radicals tenen més força", ha argumentat. I d'aquí que instés a un cop de comandament. "Cal reafirmar l'ordre constitucional", ha sentenciat per escrit, no sense recordar que "el constitucionalisme té espai a Catalunya sempre que els que defensen els principis constitucionalistes es dediquin a això i no a fer extravagàncies".

Un breu comunicat amb què Aznar ha censurat, ras i curt, l'acció del Govern i el PP a Catalunya en aquesta legislatura. Però, a més, amb el qual ve a exigir a Rajoy, una vegada més, que vire el rumb a les portes de les eleccions generals.

Y ara qué?

"Junts per l'Si" s'ha donat el gran patacada, tot que ha guanyat les eleccions, no ha aconseguit obtenir la majoria que deia fa uns dies era imprescindible per seguir amb el full de ruta per a la declaració de la independència. Els milions gastats en la mobilització, plataformes, ambaixades, propaganda, ajudes econòmiques a la premsa amiga i els esforços adoctrinadors en escoles han resultat ser un malbaratament inútil i els secessionistes no han pogut doblegar una Constitució que és la garantia perquè no es produeixi el desmembrament d'Espanya.

Per molt que presumeixin els independentistes, aquesta postura no ha fet més que baixar per molt que Artur Mas digui el contrari, d'una majoria de 68 escons, el 2012 ERC i CiU junts van obtenir 71 i amb la CUP ara mateix obtenen 72 quant els 3 llavors van obtenir 74. Amb el 48% dels vots d'independentistes i el 52% en contra de la independendencia quin tipus de política va a desenvolupar aquest nou govern, si arriba a constituir-se.

El panorama presenta un Parlament ingovernable amb sis partits totalment irreconciliables. Junts X% només pot pactar en el tema secessionistes amb les CUP un partit radical anti europeu i proetarra, que ha dit per activa i per passiva que no va a admetre negociar mentre Mas sigui el candidat. Acusat seu partits de casos de corrupció ia l'espera de noves imputacions ho tindrà difícil amb Ciutadans davant triplicant els seus vots a cada elecció, va ser el primer partit d'oposició dels independentistes s'hauran de guardar molt bé en els pròxims passos a donar.

Si la majoria de vots en contra del desmembrament d'Espanya, Serà Artur Mas President de la Generalitat ¿Es va a atrevir Artur Mas seguir endavant amb aquesta bogeria? Perquè resulta que amb el com capità no es va enlloc. L'únic dubte és si es s'ho van a berenar l'amanida de radicals d'esquerra que ha tingut per companys de viatge o el que potser no caldria que enviar la guàrdia civil, o mes bé estaria pensant en els loqueros.

El saqueig català

El cost de les ambaixades i de la resta de l'acció exterior de la Generalitat

L'obertura de "ambaixades" de la Generalitat a l'exterior suscita una forta polèmica cada vegada que s'anuncia una nova o es coneixen les despeses anuals de les ja existents. En aquest article posem ordre a l'acció exterior de la Generalitat i expliquem en què consisteix i el seu cost aproximat.

1- AMBAIXADES

La principal missió de les ambaixades és la "difusió sense intermediaris del procés sobiranista català als governs estrangers". No ho diem nosaltres, ho diu la mateixa Generalitat. A això cal afegir-li altres funcions com internacionalització de l'economia, projecció de la llengua catalana o la promoció del turisme.

Catalunya compta amb 7 ambaixades. A la de Brussel·les (Bèlgica), Nova York (Estats Units), Paris (França), Berlín (Alemanya) i Londres (Regne Unit) se'ls han unit aquest 2015 les d'Àustria i Itàlia.

La Generalitat té previst inaugurar 50 més en els propers mesos i anys. Aquestes representacions a l'exterior costen uns 4 milions d'euros anuals, que arribarien a superar els 40 si la Generalitat segueix amb els seus plans.

La seu més luxosa, la de París compta amb 578 metres quadrats i al capdavant hi ha una persona sense experiència diplomàtica. La delegació alemanya l'encapçala Mar Ortega el nomenament va ser molt polèmic perquè no sabia parlar alemany.

2- RESTA D'ACCIÓ EXTERIOR OFICIAL

L'acció exterior de la Generalitat, no consta només de les 7 ambaixades conegudes. A més cal sumar

· 34 oficines d'ACC1Ó per promoure la internacionalització de les empreses catalanes.

· 4 delegats de l'Institut Ramon Llull per projectar la llengua i la cultura catalanes a l'exterior.

· 4 representants en el terreny de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) per implementar els projectes de cooperació al desenvolupament.

· 10 Centres de promoció turística a l'exterior per atreure turistes estrangers a Catalunya.

· 5 oficines de l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) per promoure la producció cultural catalana a l'estranger.

Aquesta infraestructura costaria una mica més de 15 milions d'euros. En els pressupostos d'aquest any el cost total de l'acció exterior és de 19'7 milions d'euros, comptant les ambaixades i aquestes oficines descrites en aquest apartat. El cost de l'ambaixada belga, d'aproximadament 1 milió d'euros figura en una partida a part.

3- CASALS CATALANS I ESTUDI DEL CATALÀ EN UNIVERSITATS

Cal no oblidar altres organismes menys oficials però que depenen de la Generalitat gairebé íntegrament. Els 130 casals catalans arreu del món reben ajudes de la Generalitat com expliquem en aquest article.

També cal tenir en compte que s'ensenya el català a 165 universitats. L'Institut Ramon Llull finança part d'aquests estudis. El 31 de juliol es van anunciar subvencions per valor de gairebé 1 milió d'euros a diferents universitats que van servir a més per col·locar a unes 20 persones.

Què passaria amb el deute si Catalunya s'independitza?

Un dels temes més recurrents en una hipotètica independència de Catalunya és el del deute Els independentistes creuen que Espanya haurà de negociar. Res més lluny de la realitat. Si es posessin xulos serien ells els màxims perjudicats. Vegem-ho.

Què deute té l'Estat i quin deute té Catalunya com a comunitat autònoma?

El deute públic espanyol és de 1.053.000 milions d'euros, el que representa gairebé el 98% del PIB espanyol. Entre 750.000 i 800.000 correspondrien al govern central. La resta es repartiria entre comunitats autònomes i ajuntaments. En el cas de Catalunya el deute supera els 60.000 milions.

La inviabilitat de Catalunya en cas d'un repartiment acceptat per l'Estat

En un exercici de política ficció podem establir que l'Estat accepta la independència de Catalunya i se sent a negociar el repartiment de deute. No hi ha cap dubte que l'actual deute de la Generalitat seguiria sent deute de Catalunya. El problema vindria a determinar quin percentatge del deute de l'Estat correspon a Catalunya. Un criteri seria el de població i l'altre el de percentatge del PIB. El més lògic és aquest últim.

Catalunya representa un 19% del PIB espanyol. Si el deute de l'Estat és d'uns 800.000 milions d'euros a Catalunya els correspondrien uns 150.000. Sumat, és clar als 60.000 milions que deu el govern autonòmic. A això caldria sumar el deute dels ajuntaments amb el que Catalunya començaria el seu camí independent amb més d'un 100% de percentatge de deute sobre el PIB i amb poca capacitat per fer front a aquest deute. Els venciments de deute haurien de ser finançats amb deute nou i és aquí on ve el problema. Qui prestaria a Catalunya? A quin percentatge d'interès?

Les conseqüències d'un impagament dels compromisos catalans amb els seus creditors

Els independentistes amenacen de no pagar a l'Estat els més de 30.000 milions de deute català que aquest posseeix després d'haver finançat a Catalunya amb el Fons de Liquiditat Autonòmica. En el supòsit remot d'una DUI, això no seria una mesura de pressió factible per a Espanya.

En primer lloc perquè l'Estat té els mecanismes suficients per evitar que Catalunya exerceixi potestats pròpies d'un Estat.

En segon lloc perquè Catalunya necessita d'aquest finançament a cost 0 per seguir endavant. Es calcula que gràcies al FLA Catalunya ha estalviat uns 8.000 milions d'euros en interès, cosa que financerament és clau.

I en tercer lloc perquè un incompliment dels compromisos de pagament posaria a Catalunya en el punt de mira dels mercats, la qual s'assimilaria a un país poc seriós i implicaria que l'interès del finançament es dispararia a límits insospitats.

Conclusió

En el millor dels casos- poc probable perquè res fer pensar que Espanya acceptarà la independència de Catalunya- la Generalitat tindria greus problemes per finançar-se i per afrontar el deute.

En el segon dels casos, el preferit pels independentistes, la situació seria un caos. La unilateralitat i l'incompliment de la llei i de la seguretat jurídica, perjudiquen molt en els mercats internacionals i Catalunya no tindria reconeixement suficient per accedir als mercats internacionals de deute a un interès no inferior al 15 o 20%.

Els comptes de l'ANC (I) El negoci de l'independentisme multat per no declarar IVA

Fa uns dies vam publicar una entrada en la qual explicàvem que alcaldes i regidors d'ajuntaments que havien decidit pagar els impostos de l'ens municipal a l'Agència Tributària Catalana no feien el mateix amb els seus personals.

Passa el mateix amb l'ANC. Amb un marcat caràcter de confrontació de paraula, no actuen de la mateixa manera quan han de passar als fets. En concret han abonat 172.000 a l'Agència Tributària en concepte d'IVA no declarat més una multa de 43.000 euros, reconeixent d'aquesta manera la comissió d'irregularitats. Aquests fets els explica el diari ABC, que al seu dia ja havia advertit de l'obertura d'una investigació per part de l'Agència Tributària.

A què correspon l'impagament de l'IVA?

Segons les actes d'Hisenda l'IVA no abonat correspon a la venda de «merchandising», concretament samarretes i tiquets d'autocars utilitzats per l'ANC en els seus actes. Aquest any les persones que utilitzin autocars per anar a la Via Catalana pagaran entre 8 i 10 euros. Una quantitat per la qual fins ara l'ANC no havia abonat l'IVA fins posar-se al dia amb aquesta regularització que explicàvem. Els clubs i associacions sense ànim de lucre vinculats a l'Assemblea van al·legar que la venda d'alguns productes estava exempta del pagament d'impostos, però Hisenda va dictaminar que sí que era necessari abonar l'IVA.

Com es finança l'ANC?

En l'article 32 dels seus estatuts, l'ANC parla del seu règim de finançament. Aquest es comprèn de quotes dels seus membres, aportacions voluntàries, subvencions particulars o si correspon, de naturalesa pública; donacions i herències; rendes de la seva patrimoni i rendes d'activitats econòmiques aprovades pels secretariats nacionals (sic), territorials o sectorials.

El 2013, va rebre 657.000 de quotes de socis. Els seus majors ingressos provenieron de donacions de particulars, que alcalzaron un total de 1'7 milions d'euros. Finalment, la venda de marxandatge li va proporcionar 1'1 milions d'euros.

Entre les aportacions "voluntàries" es troba la polèmica aportació que es va demanar als comerciants en 2014, que podien superar els 100 euros a canvi de posar un cartell a l'establiment com a col·laborador de l'ANC. Segons explicava Libertad Digital la campanya va ser bastant agressiva.

Rep diners públics?

La ANC ha repetit per activa i per passiva que no rep subvencions públiques. Sí que és veritat que l'estructura principal de l'entitat no ha rebut ajudes directes de la Generalitat. Però malgrat que ells han negat rebre ajuts públics sí que contemplen aquesta possibilitat en els seus estatuts.

D'altra banda l'ANC forma part de la Plataforma El Clauer, que aglutina un total de 13 entitats a favor de la independència de Catalunya. Aquesta Plataforma està encapçalada per Òmnium Cultural (de fet està registrada a la seva seu) que sí va rebre 1'4 milions d'euros entre 2011 i 2013. La Plataforma pro-seleccions esportives catalans, que també rep nombroses subvencions, també forma part de El clauer . Un altre exemple, CIEMEN, que en menys de 15 anys ha rebut 1'5 milions d'euros en ajudes, com la de 65.000 euros per fer cursos de kurd.

Tot aquest entramat permet donar major cobertura i difusió a les accions de l'Assemblea Nacional Catalana.

A això cal afegir que l'ANC té multitud de delegacions territorials, pràcticament a cada un dels pobles i ciutats de Catalunya.

En aquests municipis estan inscrits com a entitat al Registre d'Entitats del Municipi i és molt difícil fer un control de les possibles ajudes que reben ni de la seva comptabilitat interna. Els ajuntaments no solen publicar la relació de subvencions concedides encara que ens comprometem a fer en les pròximes setmanes un estudi sobre el tema. Podem avançar que el 2014 a Palafrugell es subvenció amb 300 euros activitats de l'ANC.

Les subvencions indirectes. Ajuntaments pagant estelades i la festa corresponent per la seva col·locació

Els ajuntaments han tingut un paper clau en l'expansió de l'ANC. Sota la seva empara han pogut promocionar tots els seus actes i en alguns casos aquests s'han celebrat de forma institucional. Fa uns dies exposàvem l'exemple d'un Ajuntament que promocionava en el seu programa de festa major actes de l'ANC.

A partir de l'any 2013 es van començar a aprovar mocions en els plens en què es demanava que els ajuntaments col·loquessin una estelada en una zona destacada de la població, pagant l'Ajuntament. La majoria s'han anat col·locant en les rotondes de l'entrada dels municipis.

Aquestes mocions, promogudes per l'ANC, van ser aprovades per CiU, ERC i la CUP. El PP va votar en contra mentre que al PSC hi va haver disparitat d'opinió. Aquesta disparitat d'opinió va permetre que en més d'una ocasió s'aconseguissin aprovar aquestes mocions gràcies als socialistes.

La col·locació d'aquestes estelades portar amb si la seva corresponent festa pagada pels ajuntaments. Premià de Dalt, Sant Feliu de Guíxols, Sallent, Sant Salvador de Guardiola, Vic, Alella, Sant Cugat i un llarg etcètera, van celebrar un acte institucional per col·locar aquesta bandera. En alguns casos com a Tordera, es va acompanyar amb la celebració de la Fira independentista "Estelania". El PP del municipi va xifrar en 2500 euros el cost total de la jornada.

http://elsaqueocatalan.com/articulos-de-analisis-y-opinion

Una campanya esperpèntica per uns temps incerts

Les eleccions anticipades d'Artur Mas per convertir aquestes en un fals plebiscit per a una hipotètica independència, s'han convertit en un guirigall increïble. La meva decisió d'anar explicant dia a dia del que estava passant i el meu interès per conèixer fins on serien capaços d'arribar amb els seus deliris els polítics mediocres que han concorregut a les mateixes.

Els nacionalistes han aconseguit sembrar la confusió en l'electorat gràcies a una eficaç propaganda, sembrada de falsedats, mitges veritats i simplificacions. Avui mateix publiquem el contingut d'un vademècum de l'Assemblea Nacional de Catalunya per adoctrinar als ciutadans, que sembla ideat per un deixeble avantatjat de Goebbels.

Va començar el 11 de setembre, el primer acte del cop d'estat del 27S, amb la Diada apropiada per a estrany grup dels Junts per l'x% i altres separatistes. Amb aquell multitudinari i excloent crit separatista a l'avinguda Meridiana de Barcelona, ​​arrencava la campanya electoral per a les eleccions del proper diumenge. Amb els seus membres uniformats al nord-coreà que preconitza el que va a succeir en el futur si triomfa el projecte secessionista, que s'ha apropiant d'una festa que hauria de ser de tots els catalans.

El pitjor ha estat el to insultant i guerracivilista d'Artur Mas, que en les seves últimes intervencions ha recorregut a la dialèctica amic-enemic, ratllant als que no estan amb ell com a adversaris de Catalunya. Encara que no li agradi sentir-ho, el seu discurs recorda el dels líders totalitaris en els anys 30, adornat amb una escenografia d'estètica emocional en molts dels seus actes.

Per oposar-se a aquest projecte el PP va tractar d'agafar-se al efecte de Xavier García Albiol durant tota la campanya, tot i que la imatge i el missatge de Sarkozy en el míting de tancament i les detencions d'Alberto Fernández Díaz per defensar els símbols nacionals semblen haver estat les mostres més nítides de l'aposta constitucionalista dels populars. Poc va ajudar en la seva campanya la decisió del ministre d'exteriors, García Margallo, de batre en duel televisat amb Oriol Junqueras.

Des de Ferraz va partir Pedro Sánchez amb destinació a Catalunya. Allà va acompanyar en cada míting a Miquel Iceta, que des del primer acte de partit va marcar la seva carrera electoral al ritme de Queen. Els balls d'Iceta s'han fet cèlebres durant aquests dies i han contagiat a Pedro Sánchez. Tant ha marcat la seva campanya que l'acte de tancament era una gran festa en un local de Barcelona anomenat Valquiria. Allà van parlar d'assajos, de moure l'esquelet i van ballar, van ballar i van ballar fins a quedar exhausts. A sota de tot aquest teatre, res de res.

Per l'esquerra més radical, la CUP ha jugat un discret paper d'acompanyant, aprofitant els vuit escons que li han donat de manera insistent les enquestes per sentir-frontissa en cas que Junts pel Sí no aconsegueixi la majoria absoluta. En el mateix espectre,

Podem s'ha anat desinflant en aquests quinze dies. Un candidat que s'avergonyeix del seu cognom ha estat la imatge de la IU de sempre. En qualsevol cas, Pablo Iglesias no ha dubtat a ser protagonista participant de l'esperpent que ha acompanyat durant tota la cursa electoral. Cèlebres han estat les seves crides a donar "sexe" i "fuet" a Artur Mas, o els seus intercanvis dialèctics amb accent de Sioux i els seus cants: "Coleta estatge no fumar la pipa de la pau amb tu, per Manitu", va entonar el dirigent de Podem.

A més del PP, Ciutadans també ha defensat la legalitat constitucional i ha apostat per la unitat. Amb el seu logo en forma de cor amb les banderes catalana, espanyola i europea, Albert Rivera ha exalçat en cada míting a Inés Acostades, la seva candidata per la Generalitat.

En definitiva, una campanya marcada per les esperpèntiques aparicions de molts dels seus candidats, pels atacs als símbols nacionals i per un no menys esperpèntic debat en què el ministre d'Afers Estrangers espanyol va acceptar com una possibilitat que Catalunya acabi separant d'Espanya.

Barcelona - Ciutat sense llei

El viscut ahir a la Plaça de Sant Jaume no és mes que un altre capítol de l'esperpent que s'està vivint a tot Catalunya davant l'intent d'Artur Mas de transformar unes eleccions autonòmiques en un plebiscit per la independència. L'entrada de Colau amb els seus estrafolaris podemitas en en govern municipal no deixa de deixar-nos mostres evidents de la seva incapacitat, sectarisme que ens dóna una perspectiva de perillositat per al futur immediat.

Resulta que Alfred Bosch regidor d'ERC havia anunciat que anava a col·locar la bandera estelada independentista al balcó en el moment que la plaça de Sant Jaume està plena pels actes de la celebració de la Mare de Déu de la Mercè patrona de la ciutat Al balcó hi havia les autoritats inclòs el President de la Generalitat Artur Mas. el regidor del PP Alberto Fernández Diaz ja havia indicat a l'alcaldessa Ana Colau que si això es produïa l'es veuria obligat a treure la bandera nacional d'Espanya, que per cert no oneja des de fa temps en el balcó de l'Ajuntament.

La foto adjunta retrata els enfrontaments per situar la bandera espanyola no es va aconseguir col·locar de manera fixa i que per cert va ser amonestat per l'alcaldessa per entendre que cap propaganda electoral, cosa que no va fer amb els d'ERC que van mantenir la bandera estelada durant l'acte .

Un dels regidors de Colau, Gerardo Pisarello -el que va llevar el bust del rei Joan Carles I del ajuntament- va tractar d'impedir per la força que Fernández Díaz desplegués la bandera. Al costat d'ells, un satisfet Artur Mas costat de l'alcalde anterior Xavier Trias reien de la situació. Al davant, una plaça plena de separatistes aclamava la situació i insultava a Alberto Fernández Díaz. Que sigui un argentí que s'ha introduït de gañote la seva dona a la nòmina de l'ajuntament sigui qui impedeixi que s'exhibeixi la bandera espanyola dóna la imatge de com està la situació. I d'arreglar els problemes de les barcelonins, res de res

El Dia de la Mamota

Amb declaració unilateral d'independència o sense, Catalunya seguirà sent una comunitat autònoma I és en això en el que xifren la seva seguretat de permanència a Europa!

Raül Romeva: "Molta gent està molt preocupada pel tema europeu. Jo vaig com a mínim a tranquil·litzar molta gent (...). Si vostè té la nacionalitat d'un Estat membre i, per tant, la ciutadania europea, cap pot perdre-la".

No és un tuit, però la importància de la declaració justifica l'excepció. Això és el que va dir el senyor Romeva, líder artifici de Junts pel Sí, en el debat electoral que es va celebrar a la TV3 catalana diumenge passat. Va ser la seva resposta a la pregunta de si la independència de Catalunya implicaria la seva sortida de la Unió Europea, i va invocar com a fonament de la seva resolta afirmació dues lleis tan característicament catalanes com el Codi Civil espanyol i la Constitució.

Però don Raúl es delectar encara més en la passada i va afegir, amb una desimboltura realment notable, que tal expulsió exigiria el previ reconeixement de Catalunya com a Estat independent per tots els Estats membres de la Unió Europea. Després, com era clar que aquest reconeixement no s'anava a donar, l'expulsió era impossible.

Curiosament, el senyor Antonio Baños, líder de la CUP, va ser encara més explícit.

"És possible expulsar una comunitat autònoma d'Europa? No. ¿A qui és possible expulsar? A un estat. És a dir, Espanya primer hauria de reconèixer la República catalana i llavors vindria l'expulsió".

Va raonar el Sr. Baños que la sola declaració unilateral d'independència de Catalunya no és suficient per deixar a Catalunya fora d'Espanya i convertir-la en un Estat independent. En la seva conseqüència, malgrat aquesta declaració, Catalunya seguiria sent una comunitat autònoma, és a dir, part d'Espanya, pel que la seva expulsió de la Unió Europea no seria possible.

Sorprenentment, la gran presa de pèl als ciutadans catalans que implicaven les paraules, tant d'un com de l'altre, no va ser denunciada per cap dels altres participants en el debat, si exceptuem una maldestra rèplica de García Albiol, que almenys va arribar a intuir que alguna cosa grinyolava en el discurs a duo que estaven perpetrant els dos prohoms del secessionisme català.

I és que la contradicció era manifesta. Diseccionemos el discurs de Banys i Romeva: no cal témer que la declaració unilateral d'independència de Catalunya provoqui la seva expulsió de la Unió Europea, perquè aquesta declaració no la converteix per se en un Estat independent si no hi ha el reconeixement d'Espanya i dels altres països membres. Amb declaració o sense, Catalunya seguirà sent una comunitat autònoma, com Extremadura o Múrcia ... I és en això en el que xifren la seva seguretat de permanència a Europa! O sigui, que aquests dos capdavanters de la independència basen totes les seves esperances en que tal independència no es produeixi.

En definitiva, el que ens estan dient, sense cap pudor, és que l'únic que els interessa de la declaració d'independència és la declaració, no la independència. I per això no hi ha risc d'expulsió. Perquè, un cop perpetrat el moment Balcó, no està en la seva intenció d'anar més enllà, consumant el procés polític i jurídic de creació de Catalunya com un Estat independent.

Una Catalunya independent, però sense independència, és a dir, independent tan sols en les proclames de saló, a la taula llitera del provincianisme catalanista, però igual de dependent en la realitat de les lleis i els tractats internacionals. Això és l'única cosa que volen.

El debat que no s'havia d'haver produït

L'afany de García Margallo per intentar convèncer el seu amic Junqueras perquè el suïcida no es tiri pel barranc davant d'uns enfervorits seguidors, i amb la resta d'Europa veuen preocupats i espantats per les conseqüències d'una amputació a Escòcia, Còrsega, Kosovo, i tants llocs d'Europa que porten anys buscant imposar la seva identitat a costa de la resta que els que teníem un fil d'esperança que la raó i l'experiència portés finalment a recapacitar el suïcida, s'ha vist frustrat.

Davant les dades certes de Margallo es va enfrontar a les mentides de Junqueras amb un discurs d'il·lusions avalat amb el suport de centenars de milers de ciutadans que van acudir a la Meridiana, convertint el debat en un diàleg de sords que porta camí de no arribar enlloc.

En realitat, mai es va tractar d'una altra cosa: una volta de rosca més en el Màrqueting dels privilegis i les impunitats. Un monumental engany als independentistes de bona fe, als que han fet creure que el gran moment Històric havia arribat, quan l'únic que hi ha és un nou Dia de la Marmota. Un altre més.

27S - ¿Ensurt o mort?

Entrem gairebé al final de campanya per a la Generalitat de Catalunya amb unes enquestes que, en general, deixen a Junts pel Sí (Junts pel x%) prop de la majoria absoluta, sempre que s'ajuntin amb els sandalios de la CUP per tal de declarar la independència.

A Catalunya fa anys s'ha oblidat de la feina, la família, la lleialtat, els principis i el sentit comú per deixar la solució a aquesta entelèquia el resultat ja està cantat; la meitat a favor i l'altra meitat en contra. No serà possible. Això portés a seguir parlant durant quatre anys més d'assumpte, amb campanyes publicitàries sota el finançament de l'Estat, deixant aparcats els problemes laborals educatius i sanitaris dels ciutadans. Canviarem persones perquè el sistema romangui.

Fins ara el discurs secessionista s'ha basat en el fet que la independència no tenia costos. Ens dirigíem a un món feliç. Seguiríem a la UE, no hi hauria risc de corralito, les pensions serien més altes, no hi hauria deslocalitzacions d'empreses, els nens més alts, les dones mes dones, el Barça jugaria la Lliga, seguiríem sent espanyols, a la Meridiana hi havia dos milions d' persones ...

Perquè ara que els secessionistes ja menyspreen els empresaris, a la banca, a la UE ... caldrà recordar-los que els refugiats encara volen venir a la UE i que no hi ha alternativa millor per al "benestar del poble" que l'Estat de dret, l'economia de mercat i la pertinença a la UE. Excepte per als que pretenen atrinxerar-se en el poder per preservar i ampliar el seu poder i la seva impunitat.

Aquesta política de mentides ha esclatat. Davant l'evidència, la reacció de l'independentisme no ha estat demanar perdó per les seves mentides sinó canviar el registre i apel·lar a "la dignitat del poble" a l'estil del referèndum grec, de populisme castrista o de Maduro.

En els últims dies les declaracions de líders internacionals, de la banca o del president del Barça dubtant que el club jugui la Lliga espanyola, suposen un canvi substancial en el debat. Avui a la 8 Margallo intentarà convèncer el seu amic Junqueras dels avantatges de romandre a Espanya, preveient que el proper administrador (i beneficiari) dels fons del FLA

És evident que el votant no independentista no se sent còmode revelant el seu vot per telèfon. Hi ha por. La suposada existència de llistes negres de catalans no adeptes al règim i l'assetjament de qui es resisteix són la causa. A més, els independentistes porten anys hipermovilizados i els no secessionistes han començat a mobilitzar-se molt més tard.

Casos com Balaguer o les rectificacions de Gonzalez i Esglésies són mostres de l'èxit de la pressió nacionalista quan alguna cosa no els agrada. La llista de Junts pel Sí no és de fiar. Ha mentit sabent en les seves declaracions públiques i segueix mentint a una part dels seus votants amb el doble discurs de Mas.

¿Solidaritat amb els refugiats?

El diari La Gaceta ha publicat la notícia sobre la vida anterior del refugiat Osama Abdul Mohsen arribat la setmana passada gràcies a la solidaritat d'un grup de persones de Getafe. Ha publicat dada sobre la vida d'aquest refugiat que ha tingut la fortuna de ser acollit a casa nostra sota unes condicions que ja voldrien tots aquells que estan esperant creuar les fronteres d'Europa. Aquesta notícia potser ajudi a graduar quin és el grau a aplicar a la nostra generositat amb persones que desconeixem el seu passat.

Viu a Getafe (en un pis d'al voltant de 1.200 euros de renda) des que la seva història -la del refugiat sirià traveta per una periodista húngara- va recórrer la volta al món. Una escola d'entrenadors de la localitat li va oferir feina i casa. L'Ajuntament va estar d'acord i, poc després, ell i dos dels seus fills estaven a Espanya.

La història semblava una d'aquelles amb final feliç fins que el Partit Unió Democràtica (PYD, filial siriana del PKK) ha denunciat que Osama Abdul Mohsen és, presumptament, membre del front Al Nusra, una organització germana d'Al-Qaida inclosa a la llista negra de terrorisme de Nacions Unides el 2013. "Va lluitar -asseguren els kurds sirios- al costat del Front Al Nusra abans de sortir del país amb la seva família a la primavera de 2015". A més, l'acusen d'haver estat implicat en la violenta repressió als kurds a la ciutat de Qamishlo en 2004 després d'un partit de futbol on van morir més de 50 kurds ".

També en el Kurdistan iraquià identifiquen Moshen com a membre d'Al-Qaida i l'impliquen en la mort violenta d'aquests 50 kurds. "Així ho han confirmat nombrosos refugiats sirians del Kurdistan iraquià", assenyala a Gaceta.es una font de tota solvència i ho confirma el reportatge emès per la cadena iraquiana NRT.

I allà, a l'Iraq, és precisament on els ànims estan més que caldejats. "Els refugiats creuen que és el Reial Madrid el que està darrere de la recepció a Moshen, i preparen a la ciutat de Suleimania una manifestació en contra seu".

Entrenador de futbol

El presumpte gihadista d'Al Nusra, que va ser entrenador de l'Al-Fatwa Club de Futbol a Deir Ez Zor entre els anys 2004 i 2010, tal com aclareix el diari Rudaw, hauria estat un dels instigadors violents dels aldarulls després del partit de futbol entre al-Fatwa i el club de futbol de la Jihad de Qamishlo.

Els rumors sobre el passat de Moshen van començar quan la seva fotografia -després del lamentable episodi en què la reportera hongaresa Petra Lazslo li posava la zancadilla- començar a difondre per tot el món. Sorgien així els primers comentaris -rumores sense confirmar- sobre la seva identitat. Setmanes després ja són diverses -el partit PYD, la televisió NRT i nombrosos refugiats sirios- que l'assenyalen directament com a membre d'Al Nusra.

Karmele la musa del "Procés"

Setmana decisiva a Catalunya. Cada un dóna suport els seus postulats a la seva manera. I a la periodista Karmele Marchante periodista del cor de 69 any, se li ha ocorregut despullar amb una estelada a Interviú per mostrar el seu fervor per la causa independentista. La cofundadora de la mítica revista 'Ajobanco' posa per al setmanari embolicada amb una estelada a l'estil d'una efígie romana. Ajudada pel Fotoshow i maquillada sense discreció amb grans dosis de carmí i uns llargs pendents, la seva peça fetitxe.

Karmele Marchante ha decidit pujar un punt més la seva escala de reivindicacions i ha demanat que "cremin" els bancs que han qüestionat la sobirania catalana. Ho ha fet a través de Twitter a poques hores d'esdevenir la protagonista més cridanera de la portada d'Interviú en la qual apareix embolicada únicament per una estelada.

La col·laboradora de Sálvame ha dit a través del seu compte de Twitter que cremin La Caixa i Banc Sabadell per la seva boicot a la independència catalana. El polèmic missatge diu el següent: "El banc Sabadell i La Caixa fan boicot a la independència. Que se'n vagin i les cremin!".

Tot i la polèmica generada entre els seus seguidors, Karmele Marchante ha rematat amb un altre missatge que assegurava: "Que se'n vagin que es vagin ... no serveixin per a res. Mort a la Banca". La faceta antisistema de la periodista ha generat infinitat de comentaris entre els seus seguidors, que majoritàriament no aproven el gir sobiranista de la periodista.

"Em produeix fàstic i rebuig com aquesta mesquina d'Europa tracta masses refugiades. En la nova Catalunya això no passarà", ha conclòs Karmele Marchante que segueix al centre de la polèmica. Després d'haver-se mostrat partidària de la Independència de Catalunya i el seu fitxatge per Catalunya Ràdio, ha decidit pujar un punt més la seva escala de reivindicacions i ha demanat que "cremin" els bancs que han qüestionat la sobirania catalana. Ho ha fet a través de Twitter a poques hores d'esdevenir la protagonista més cridanera de la portada d'Interviú en la qual apareix embolicada únicament per una estelada. Convertida en el blanc de les crítiques, la catalana assegura a la publicació que li han dit de tot. "Estic acostumada que em critiquin, ja ho feien quan demanava el divorci, l'avortament o els drets per als homosexuals".

En una extensa entrevista, Marchante afirma que no li han ofert res pel seu suport a l'independentisme: "Mai he estat a la política; jo només he estat en el feminisme i l'independentisme. Ni serveixo ni m'interessa la política ".

Preguntada per què s'ha muntat tant enrenou en saber que era independentista, la periodista del cor assegura que "després de tant de temps vivint a Madrid, molta gent a Catalunya ha descobert que sóc catalana, que parlo català, que sóc independentista, feminista ... Ara les coses han quedat més clares, inclòs el meu passat periodístic ".

El pla secret d'Artur Mas per després del 27-S.

El dia després d'Artur Mas: es treballa 1 superpoltrona fora d'Espanya. Planeja traslladar-se als Estats Units o el Canadà en un any i mig, després d'obrir un "procés constituent" a Catalunya.

El president de la Generalitat, Artur Mas, opta per última vegada a unes eleccions autonòmiques. Considera que ja ha complert i així ho ha comunicat als seus interlocutors quotidians. No és un rumor. Mas pretén ser reelegit per donar peu a un govern de concentració i unes noves eleccions, ja en un estat independent, en un any i mig. És el que s'ha acordat amb ERC. Després divuit mesos d'afanys parlamentaris per donar forma a la república catalana, Mas convocaria unes noves eleccions en què ja no hi hauria plataformes unitàries, sinó que concorreria cada partit pel seu compte. I ell ja no estaria en la graella de sortida. Amb el "procés" culminat acaba la seva carrera política.

La seva vida pública s'aproxima a la fi. Guanyi o perdi el proper 27S, no tornarà a presentar-se a unes eleccions. Això el que ha declarat per activa i per passiva al seu entorn directe. Si aconsegueix ser investit un altre cop president de la Generalitat donarà pas a una legislatura curta, segons les directrius acordades amb ERC. No durarà més d'un any i mig. Aquest és el termini màxim que s'ha donat el mateix Mas per abandonar Espanya i ocupar algun càrrec empresarial a l'estranger. Grifols és l'empresa que sona amb més força per donar aixopluc a Mas. Es tracta de la tercera farmacèutica mundial, multinacional catalana i principal benefactora de Convergència.

El seu president, Víctor Grifols, va ser qui li va dir al "president" que no es acovardeix davant l'Estat. Va ser l'abril de l'any passat durant la inauguració d'una planta de la multinacional espanyola a la localitat barcelonina de Parets del Vallès. Grifols és l'empresari de més calat partidari del separatisme, una referència per als altres empresaris de Mas. El seu mercat supera els límits d'Espanya, encara que gran part de la seva expansió es va fonamentar en les enormes beneficis obtinguts a partir dels anys vuitanta a l'àrea dels subministraments hospitalaris a tot Espanya.

I Víctor Grifols és també qui li hauria promès un lloc directiu en la seva organització. L'empresa al·ludida ho ha negat per activa i per passiva i fins i tot a través d'un comunicat. En qualsevol cas, tothom dóna per fet que Mas se n'anirà d'Espanya per una llarga temporada. En el seu horitzó vital pesa l'expedient del 9N, el referèndum il·legal, pel qual se l'acusa de quatre delictes. Encara no està imputat i la fiscalia catalana s'està prenent el seu temps, de tal manera que és molt probable que Mas arribi al seu final de cicle polític sense haver d'haver respost davant la justícia.

Abans d'entrar en política, Artur Mas havia treballat en Tipel, una empresa dels Prenafeta. Lluís Prenafeta era la mà dreta de Jordi Pujol i el jove en aquells dies Arturo - "Arturu" li anomenaven- treballava colze a colze amb el major de la saga dels Pujol, Jordi Pujol Ferrusola àlies "Junior". Al poc va passar a l'administració catalana, en el departament d'Indústria. Pujol pare ja havia posat els ulls en aquest diamant en brut, un excel·lent de l'Escola Aula, educació francesa i centre de referència de les elits comtals. Un jove que va conèixer el nacionalisme en la seva versió econòmica de primera mà, la versió del tres per cent i del tot per Pujol i Catalunya.

Des que es va convertir en cap de l'oposició convergent a l'ajuntament de Barcelona, ​​al principi dels noranta, Mas no sap el que és treballar a l'empresa privada. No obstant això, les dues dècades i mitja d'activitat política li han proporcionat una agenda professional inigualable. Ha declarat als seus més propers que ell no serà una càrrega per a l'administració, que renunciarà al despatx al passeig de Gràcia, als funcionaris de l'oficina del "expresident", a l'escorta i al cotxe oficial. La pensió és una altra cosa. Són més de cent mil euros anuals.

Pel que fa a la relació amb Grifols, el menor dels seus tres fills Artur Mas Rakosnik, estudia al Canadà i la farmacèutica té presència allà, el que hauria induït les primeres informacions sobre el proper destí del Mas i la seva dona, Helena Rakosnik. Per cert, els Mas-Rakosnik aviat seran avis. La seva filla Patricia, casada fa dos anys, està en estat de bona esperança.

Els cent dies de Ada Colau - La demagògia al poder

Ada Colau és una activista social i política espanyola, va prendre el poder com a alcaldessa de Barcelona des del 13 juny 2015 per la plataforma ciutadana Barcelona en comú, una de les marques blanques de Podem.

Retirar el bust del rei Joan Carles a la sala de plens de l'Ajuntament va ser una de les primeres mesures que va prendre Ada Colau, amb l'excusa que qui hauria presidir d'acord amb la llei, seria el seu fill Felip. Han passat dos mesos i la efligie del rei Felip VI brilla per la seva absència.

Com l'alcaldessa de Madrid, les contractacions han estat també un tema espinós en aquest ajuntament. El nepotisme ha estat la tendència sota el seu mandat i Barcelona en comú contractava a la parella de Colau, Adrià Alemany, per a coordinar el seu grup municipal poc després d'arribar al poder al consistori. Una cosa molt semblant al que feia el seu número dos, Gerardo Pisarello, que ja té a la seva parella com a assessora de l'àrea d'habitatge.

Però el fitxatge més polèmic ha estat probablement el de la seva directora de Comunicació, Águeda Bañón una "artista post-porno" que té certa predisposició a marcar el terremo a l'estil caní, es va fotografiar orinant en diferents carrers, entre elles en plena Gran Via de Múrcia i davant la Porta de Brandenburg a Berlín.

Algunes decisions són igualment polèmiques però bastant més nocives: decretar una moratòria turística: Barcelona no tindrà mes hotels: Barcelona no tindrà més hotels fins que Colau i el seu equip ho decideixin. La seva fòbia cap al turisme que una de les principals fonts de riquesa de Barcelona, ​​es mostra en les disposicions contra les terrasses en via pública i en les dificultats creades als creuers que recalen perquè els turistes puguin efectuar visites als principals monuments de la ciutat.

Però la mesura estrella de l'alcaldessa Ada Colau ha tingut una vida breu. L'oposició municipal ha tirat endavant en la comissió d'Economia i Hisenda de l'Ajuntament de Barcelona un estudi que ha de desembocar en l'aixecament parcial de la moratòria hotelera, que era un dels punts clau del programa de Barcelona en comú per a la capital catalana.

L'aixecament parcial de la moratòria es durà a terme en funció d'uns informes que s'encarregarà la comissió d'Economia i Hisenda, i s'aplicarà en aquells barris en què no hi hagi saturació turística amb l'objectiu de no bloquejar l'activitat econòmica a la ciutat.

I en els últims dies, Colau ha complert una de les seves amenaces i ha anunciat que ha imposat 12 multes a bancs per portar més de 2 anys amb pisos buits L'import de la sanció és de 5.000 euros per habitatge i les entitats afectades són BBVA, Banc Sabadell i la Sareb. Com a noves mesures per garantir el dret a l'habitatge a la ciutat.

De moment, el govern municipal ha imposat les primeres 12 multes de 5.000 euros a entitats financeres per a tenir pisos buits durant més de 2 anys. Aquesta mesura és possible gràcies a la Llei catalana de Dret a l'Habitatge aprovada pel Tripartit, que els consistoris només van començar a aplicar anys més tard amb la pressió de la PAH i ara s'aplica per primera vegada a la capital catalana.