Mor la reina Isabel II als 96 anys

La reina Isabel II, en una imatge de març del 2022.

Ha estat la monarca britànica més longeva, després de complir 70 anys al tron, en què ha tingut temps de marcar tant la política com la cultura del segle XX

La reina Isabel II ha mort als 96 anys. Aquest dijous al matí, els doctors s'havien mostrat preocupats per la seva salut i van recomanar que quedés sota supervisió mèdica, raó per la qual tota la família reial ha acudit al palau de Balmoral per acompanyar-la en els darrers moments. Finalment, la monarca ha mort sobre les xxx i el Regne Unit queda així orfe de mare després dels 70 anys de la monarca al tron.

La Reina tenia problemes de mobilitat i, de fet, va rebre Truss aquesta setmana a la seva residència de Balmoral i no a Londres com és tradició de cara al seu nomenament com a primera ministra. Les imatges oficials difoses, que han pogut ser les darreres que tenim d'aquesta figura històrica, es produïen precisament després d'aquesta trobada amb Truss i mostraven Isabel II encorbada i amb bastó.

El seu rol era el de ser tant Reina com a cap d'Estat d'almenys 15 països, aquells membres de l'anomenada Commonwealth. Segons la BBC, la cap d'Estat era de 138 milions de persones. Ara, s'obre el procés de successió a Anglaterra que previsiblement derivarà en la coronació de Carlos de Gales, el seu fill gran, que ja té 73 anys. Se'l considera l'hereu de més durada en la història de la monarquia britànica amb més de 70 anys ostentant aquest lloc, superant així el seu rebesavi Eduard VII.

En el segon lloc de la línia de successió al tron ​​hi ha Guillem, el duc de Cambridge i primogènit del príncep de Carles, que té 40 anys i podria convertir-se en rei ipso facto si el seu pare decidís abdicar, cosa que ha estat molt present a la rumorologia britànica des de fa anys. Darrere seu, arriben ja els tres fills de Guillem: el príncep Jordi de Cambridge, de només 9 anys; la princesa Carlota de Cambridge, de 7 anys; i el menor dels tres, Luis de Cambridge, que als 5 anys seria el cinquè en la línia de successió.

La monarca britànica més longeva

Encara que la seva rebesavi paterna, la reina Victòria, va completar 63 anys i set mesos al tron, Isabel II va acabar per superar-la i va arribar a celebrar el seu jubileu de platí el juny del 2022, en complir 70 anys al tron. Però la història comença molt abans, quan va trobar el seu destí com a monarca als 25 anys, milers de milles d'Anglaterra, mentre complia amb una gira per Kenya. Després de la mort el 6 de febrer de 1952 del seu pare, el rei Jordi VI, Isabel II el va succeir al tron, però la seva cerimònia de coronació no va tenir lloc fins a un any després, el 2 de juny de 1953, guardant així el dol considerable.

Els anys següents no van ser fàcils. Quan va ser coronada, el Regne Unit assistia, entre les dificultats econòmiques de la postguerra, a l'enfonsament del colossal imperi heretat dels seus predecessors. El 1948 s'havien independitzat l'Índia i el Pakistan i el 1956 va tenir lloc la Crisi de Suez, que va enfrontar els britànics amb la crua realitat que ja no eren una gran potència. I una dècada després es produïen en ràpida successió les independències de les colònies africanes i del Carib. Però gràcies en part a la seva figura, es va poder mantenir unides a la Gran Bretanya i les antigues colònies a través de la Commonwealth.

La reina Isabel II, en una imatge de la dècada del 1950. | Europa Press

A la dècada dels setanta, en temps de vagues salvatges i ferotge inflació, durant l'anomenat Hivern del descontentament, amb una brutal campanya d'atemptats de l'IRA, dues eleccions generals el mateix any del 1974 i una societat fracturada, la reina va buscar les paraules per ser vista com a neutral i imparcial: «La bona voluntat és millor que el ressentiment, la tolerància és millor que la venjança, la compassió és millor que la ira», va afirmar. Frases aparentment fàcils, boniques, però imposades pel seu sentit del deure: la Corona ha de ser sempre predictible i servir a la reconciliació nacional.

1992 va ser l'annus horribilis, testimoni del divorci de dos dels seus fills i de l'incendi del castell de Windsor, i 1997, l'any de mort de Diana, la princesa de Gal·les, en un accident d'automòbil a París. La Reina va trigar sis dies a dirigir-se al país i compartir el dolor amb els ciutadans. Va ser el moment que va causar el mal més gran a la seva reputació, quan la seva autoritat va estar més amenaçada

Va ser aquesta dècada també quan la pressió de l'opinió pública va acabar amb el privilegi de la Corona de no pagar impostos -la fortuna personal de la Reina s'estima actualment, segons Financial Times, en 370 milions de lliures (431 milions d'euros), menor que la d'algunes estrelles del pop com Elton John- i la primera vegada que la monarquia es va sotmetre al vot popular amb el referèndum celebrat a Austràlia el 1999. L'opció republic ana va ser derrotada amb claredat: 45% enfront del 55%.

Una Reina per al segle XXI

Tot i les crisis de finals del XX, amb el canvi de segle la imatge d'Isabel II va anar guanyant sencers a mesura que queien en l'oblit els problemes d'imatge del passat. La seva condició de líder de la nació va ser cada vegada menys discutit en un país on, en qualsevol cas, mai no han tingut gaire èxit les postures antimonàrquiques.

Però és que, gràcies a esdeveniments com el casament dels ducs de Cambridge, Guillem i Caterina o el jubileu de diamants que durant quatre dies del 2012 va deixar multitudinàries celebracions a Londres es va evidenciar la popularitat de què gaudia la monarca. De fet, Isabel II va arribar fins i tot a protagonitzar un esquetx al costat del 'James Bond' de Daniel Craig amb motiu de la inauguració dels Jocs del 2012, cosa que va deixar clar la transformació de la Reina en una figura 'pop' que traspassava els seriosos límits de la tradició monàrquica.

La reina Isabel II, durant la celebració del jubileu de diamants el 2012. | Europa Press

Amb l'arribada del coronavirus, la Reina també es va recloure al palau Windsor, des d'on el 5 d'abril va dirigir un discurs a la nació en què va invocar l'esperit de la Segona Guerra Mundial per doblegar la covid. Pocs dies després va demanar que no se celebrés amb els honors habituals el seu 94è aniversari a causa de la pandèmia. Just després, la mort va arribar als 99 d'anys del que va ser el seu cònjuge durant set dècades, Felip d'Edimburg, que va ser acomiadat en una cerimònia íntima el 9 d'abril del 2021.