domingo, 18 de agosto de 2013

Difícil sortida per Egipte



 
Es pot dir que la primavera àrab amb l'esperança del trànsit a la democràcia s'han vist truncades en quants països havia aparegut alguna esperança que l'islamisme i la democràcia podien arribar a ser compatibles. Hem vist que la desaparició de dictadors a Egipte, Líbia o Tunísia, ha conduït a una radicalitat en la divisió i els toca triar entre radicals que no ha portat a canviar els usos i costums d'aquests països.

Després de les ingènues lloances a les enganyoses similituds entre l'anomenada primavera àrab i un trànsit real a una democràcia, ens trobem amb la realitat política tal com és, no tal com voldríem que fos. Els radicals islàmics van obtenir una victòria en un descuit de la resta, i es van aplicar a la seva, sense res a veure amb una democràcia respectuosa amb la llei i les llibertats civils i els drets ciutadans.


Mentre a les llars dels seguidors d'Ala segueixin sota el jou dels homes i el paper de la dona no sigui més que d'una mercaderia comprada amb el pur objecte per procrear, no es pot parlar d'una evolució cap a la llibertat quan la meitat dels seus habitants està subordinada a l'altra meitat.


Els militars egipcis van deposar al president, i els seus partidaris semblen disposats a la guerra civil, a qualsevol cosa menys a admetre un poder que no es conformi amb les seves rígides exigències, amb la seva intolerància cap a tot el que soni a occidental o llibertat política. Estem, doncs, davant d'una equació mal plantejada, i que no sembla admetre cap solució civilitzada.
És el que passa quan una part important de la població no entén que ha de renunciar a imposar a la resta les seves conviccions, conveniències i creences.

Als països musulmans que han tingut aquest raig d'esperança s'ha vist truncat ja que en poc temps han substituït qualsevol de les dictadures anteriors per franquícies d'Al-Qaida quan es comprova que qualsevol intent d'aproximació a formes de democràcia com les vigents a la resta del món necessita necessàriament la renúncia dels islamistes radicals a imposar les seves normes; cas contrari, només hi ha dues solucions, que la resta accepti les regles de joc dels radicals islàmics, és a dir que renunciï a qualsevol forma de govern mínimament semblant a la democràcia , o que tracti d'imposar per altres procediments.


A Egipte s'està, doncs, en un estat de conflicte civil que és incompatible amb la democràcia, en la mesura mateixa en què tota democràcia exigeix ​​una renúncia substancial a la violència i, conseqüentment, l'acceptació que es puguin fer coses que no agraden
a uns oa altres, d'acord amb la definició de la paraula llibertat.

En la mesura que els Germans Musulmans han donat proves de voler ofegar, des del poder, qualsevol opció diferent de la seva, és impossible que s'arribi a una solució pacífica, ja que la pau requereix, necessàriament, la voluntat de buscar-la. Ara estem davant mostres de violència per part de les forces governamentals, però és important reconèixer que aquesta violència, per condemnable que pugui resultar, és inevitable quan grups incontrolats però prou poderosos no estan disposats a consentir la llibertat de la resta dels ciutadans. Cal esperar que la fermesa del Govern obligui els radicals a tractar d'obtenir acords, però tampoc és descartable que es produeixi una guerra civil cruenta, llarga i de resultat incert.

No hay comentarios:

Publicar un comentario