El programa econòmic de Podem? - No podem

Ahir es va produir la presentació del nou programa econòmic de Podem ha estat, sobretot, l'escenificació d'un gir des de l'extrema esquerra a la moderació socialdemòcrata: l'equip de Pablo Iglesias ha renunciat a les seves idees més pintorescament radicals, com la renda bàsica, la jubilació als 60 anys, el repudi del deute o la sortida de l'euro, fins i tot ha suavitzat molt substancialment la seva retòrica a favor de les desprivatizaciones. Han hagut de passar només 6 mesos perquè Podem posi marxa enrere en el seu programa per a les europees.

Un dels ponents del programa, Juan Torres, ja ha reconegut que la sortida de la crisi no pot ser senzilla, que exigirà sacrificis (vagi per davant la bena abans que la ferida) i que cap d'ells contempla ni com realista ni com a desitjable tornar a la situació de 2007, en el fons han dissenyat un programa per tornar a 2007; aspiració compartida pels governs de PP i PSOE.

Les seves principals mesures per dur endavant el programa d'Podem, podrien resumir-se en:

• Transformar l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) perquè pugui rebre préstecs del Banc Central Europeu en les mateixes condicions que la banca privada, per tal que arribin a les pimes ia les famílies, que necessiten el finançament "amb urgència"; i transformació de la Sareb (banc dolent). Passa que l'ICO ja està integrat dins del BCE i està rebent crèdits de manera directa des de fa temps.
• "Dret al crèdit", de manera que tots els espanyols puguin disposar de préstecs si compleixen unes condicions mínimes -no estipulades pels experts. O sigui que qualsevol que no reuneixi condicions mínimes de solvència obtindria préstecs que en la seva major part no serien retornats. Es preveu la fallida del banc en molt pocs mesos.
• Una banca pública o "diverses" banques públiques, a l'estil de les caixes d'estalvi, però en major nombre i amb més pes, i creació de cooperatives de crèdit. O sigui tornar a omplir els consells d'administració de la banca amb polítics a la manera antiga. Una cosa que ens ha costat més de 100.000 milions de rescat.
• Reestructuració del deute públic (impagament) mitjançant una lleva "dialogada i pactada". Això ens agradaria a tots però caldrà comptar amb l'acceptació dels creditors. Ja no parlen de deixar de pagar el deute sense més. Han descobert que al dia següent no anaven a trobar els qui ens financi les nomines dels funcionaris o el pagament de les pensions ...
• Deute mancomunada. Quant a la política europea recomanen, entre altres mesures, mecanismes que garanteixin la mancomunació del deute per evitar desigualtats entre els deutes sobirans i la supervisió del sistema financer a escala europea. Això serà si tots els països implicats arriben a un acord global.
• Pujada generalitzada de salaris; elevació del salari mínim i imposició d'un salari màxim. Fins ara s'han estat contenint els salaris perquè les empreses puguin contractar nous treballadors. Podria produir-se una nova onada d'acomiadaments simplement perquè les empreses no poguessin fer front al cost laboral. A part que reduiria nostre nivell de competència davant d'altres països.
• Augment de les pensions i fixació de l'edat de jubilació en 65 anys, encara que amb "flexibilitat". Només hauria de tenir en compte la nostra piràmide de la població i l'envelliment i sol preguntar qui haurien d'aportar els fons perquè pogués ser sostenible.
• Augmentar la despesa pública en "infraestructura social", ja que "és font d'ocupació". Significaria doblar el nombre d'empleats públics amb el consegüent augment de despesa i deute.
• Reduir la jornada laboral a 35 hores setmanals. ¿Cobrant igual?
• Enfortiment dels sindicats. Quins UGT o CCOO o bé el nou sindicat d'Podem que pretenen fer com a Veneçuela oa l'època de Franco. El sindicat únic i obligatori.
• Elevar els impostos als rics i aflorar frau fiscal entre les grans empreses, grans fortunes i banca per recaptar 44.000 milions d'euros. Els impostos a les grans fortunes estan a uns nivells gairebé confiscatoris que obligarien a sortir del país a les grans empreses i grans fortunes. El conte de la lletera.
• Renda bàsica, encara que no universal (per a tothom) com prometien en les europees, sinó per a aquelles persones que no tinguin ingressos. Ara no especifiquen el que pressuposa que despuies d'aquests grans enunciats no quedarà diners per a tal promesa.

Aquestes mesures podrien representar augmentar la despesa pública en mes de 200.000 milions a l'any amb la consegüent necessitat de finançament sigui via impostos (un 80% més de ment que es paga actualment o via més endeutament.

Aquesta és una recepta abocada al desastre que ni tan sols va funcionar el 2009, quan moltes de les nostres estructures romanien incòlumes i el nostre marge d'endeutament era molt més gran. Avui és absurd -amb reestructuració de deute o sense ella- pensar que tenim marge per seguir recorrent a deute i rellançar una demanda que es dóna de cap contra un aparell productiu moribund i necessitat d'un complet reajustament: reajustament que no s'aconsegueix amb el dopatge de les polítiques de demanda sinó amb la flexibilització de les polítiques d'oferta. Per tant, si creiem que hi ha motius de preocupació pel fet que PP i PSOE ens hagin conduït a l'abisme, idèntics motius de preocupació hi haurà pel fet que Podem vulgui seguir empenyent-nos en aquesta mateixa suïcida direcció.