Susana Díaz, visiblement afectada després de la debacle electoral del PSOE. EL MÓN (Vídeo) // EFE (Foto)
Tomb electoral. Resultat històric. Andalusia passa pàgina. La dreta pot governar a Andalusia i trencar per primera vegada amb quatre dècades de governs ininterromputs del PSOE, que ha estat al comandament de l'autonomia andalusa des de les primeres eleccions. L'indiscutible patacada de Susana Díaz, que pateix un càstig inesperat en la seva virulència (perd d'una tacada 14 diputats i gairebé 7,5 punts percentuals) i sobretot la irrupció inusitada de Vox al Parlament andalús podrien fer possible el canvi que es resistia a Andalusia convocatòria després convocatòria, amb una contumàcia que ha estat objecte de profundes anàlisis dins i fora de la comunitat.
La dreta pot governar a Andalusia i presumiblement ho va a fer la propera legislatura gràcies als diputats de Vox, el partit de la ultradreta que ha reactivat als votants conservadors que s'havien refugiat a les últimes convocatòries en l'abstenció. El missatge radical del partit que lidera Santiago Abascal ha captivat prop del 11% dels votants andalusos, el que pot significar que, en contra del que es podia esperar, ha arrossegat rere seu no només a antics seguidors del PP sinó fins i tot a votants de l'esquerra o almenys del centreesquerra.
Així es desprèn del fet que el sever càstig sofert pel PSOE no s'hagi traduït en un augment del vot per Endavant Andalusia, la coalició formada per Podem i Izquierda Unida, l'altra gran perdedora de la nit; sinó que les fuites s'haurien produït cap a l'abstenció -que ha estat molt significativa en els bastions de l'esquerra- i també cap al bloc de la dreta.
El candidat del PP, Juanma Moreno, celebrant les seves opcions de ser president. / EFE
Juanma Moreno es postula com a president
La bolcada electoral podria donar-li la Presidència de la Junta d'Andalusia a Juan Manuel Moreno Bonilla, el candidat del PP que partia amb el pitjor dels pronòstics i que tampoc ha sabut taponar la sagnia de vots, havent perdut 7 escons al Parlament andalús, i col·locant-, amb 26 diputats, en la mateixa xifra que va obtenir el 1990 Gabino Puche, un resultat que llavors semblava irrellevant enfront de la abultadísima majoria absoluta de Manuel Chaves.
Pel que fa a Ciutadans respecta, no només no s'ha produït el sorpasso que vaticinaven algunes sondejos, sinó que la seva indiscutible ascens en els resultats (més del doble d'escons) ha sabut a poc als que esperaven que aquestes eleccions suposaren per a la formació taronja l'enlairament definitiu per convertir-se en alternativa real de govern i no una simple crossa en la configuració de majories.
El seu candidat, Juan Marín, celebrava ahir a la nit els resultats al costat dels líders del partit, Albert Rivera i Inés Acostades, que s'havien desplaçat a Sevilla a assaborir el seu vaticinat èxit electoral. Però en el seu ànim no era difícil trobar el rastre de la decepció per les expectatives frustrades d'alguna manera. Marín anunciava ahir a la nit la seva intenció de presentar la seva candidatura a la investidura com a president de la Junta d'Andalusia, però el seu ascens no sembla ser suficient per qüestionar a Juan Manuel Moreno al capdavant del pacte a tres que es pressent ja al Parlament andalús.
Santiago Abascal i el candidat andalús, Francisco Serrano. / EFE
Vox, la revelació
Si els missatges del PP i Ciutadans durant la campanya permeten vaticinar que el pacte entre tots dos serà relativament fàcil, una mica més complicada podria ser la relació amb Vox, el partit revelació d'aquestes eleccions amb el jutge Francisco Serrano de candidat. «Adéu, Susanita, adéu», cantaven ahir els seguidors de Vox a l'hotel Ayre de Sevilla, a la meitat del discurs del seu líder, Santiago Abascal, qui s'arroga el mèrit d'haver acabat «amb 36 anys de corrupció». La formació radical -que ha desplegat durant la campanya un potent discurs sobre la unitat d'Espanya i contra els separatismes, contra la «invasió» de la immigració il·legal o per la recuperació del Penyal d'Gibraltar- va obtenir el 2015 un exigu 0,46% dels vots. En quatre anys s'ha enfilat als 12 escons, amb gairebé el 11% dels vots.
El votant andalús desencantat sembla haver trobat en Vox l'alleujament que estava buscant en els temps convulsos castigats per la crisi econòmica, les tensions nacionalistes i la pressió migratòria. El míting de Vistalegre li va demostrar que ja no estava sol i el CIS va poder accionar l'efecte vagó que descriuen els sociòlegs fins a disparar les seves opcions.
Susana Díaz, la gran perdedora
En sentit contrari, una de les decepcions de la nit ha estat per a Teresa Rodríguez, candidata de la confluència de Podem i Esquerra Unida, que es presentava sota les sigles de Endavant Andalusia, convençuda que podia fins i tot col·locar-se en segona posició. Però la desmobilització de l'esquerra ha frustrat les seves aspiracions fins a tal punt de perdre fins i tot 3 dels 20 escañosque els partits confluents havien aconseguit per separat.
Amb tot, la gran perdedora de la nit, sens dubte, va ser Susana Díaz, a la qual aquests resultats converteixen en responsable històrica d'haver dinamitat en un temps rècord l'herència rebuda i haver perdut el control de la comunitat autònoma precisament ara que el PSOE torna a governar a la Moncloa. Amb els pitjors resultats de la història de l'autonomia andalusa, el PSOE segueix sent, però, el partit més votat, amb el 28 per 100 dels vots i 33 escons.
Però la victòria és sens dubte la més amarga de les viscudes per Susana Díaz en la seva trajectòria política, una trajectòria que semblava imparable quan es va convertir en l'elegida per José Antonio Griñán el 2013 per succeir a la Presidència de la Junta i va desplegar en el partit i en les institucions la seva acabades de descobrir dots per l'encantament polític.
El seu estil proper i populista la van convertir aviat en un personatge inevitable en tots els fòrums polítics, alternant-se amb la Família Reial i les empreses de l'Ibex amb la mateixa soltesa amb la qual despatxa amb les seves veïnes de Triana, a les quals cita amb freqüència en els seus discursos.
Aquesta facilitat per introduir-se en els cenacles i la seva inestimable ambició política van ser fonamentals perquè Susana Díaz cregués fermament que podia fer-se amb el control del partit, i tot a costa de provocar una crisi inaudita en el si de l'organització. Però es va equivocar mesurant les seves forces i es va equivocar sobretot mesurant les possibilitats de Pedro Sánchez, que la va acabar derrotant de manera incontestable a les primàries de maig de 2017.
Díaz va retornar llavors a les seves casernes d'hivern per fer-se fort a Andalusia, allà on els socialistes no la qüestionaven i on governava amb certa comoditat de la mà dels seus socis parlamentaris de Ciutadans.
El joc de l'avançament electoral
Al seu retorn, va descobrir, però, que el Govern andalús havia perdut el pols del carrer, que s'aixecava en protestes totes les setmanes per les severes retallades en la sanitat. Una extensa crisi de govern i la renovació de les seves promeses electorals li van servir per convèncer-se d'haver redreçat el rumb de la legislatura.
Després, arribaria la bolcada a La Moncloa i la decisió de Ciutadans de trencar el seu pacte amb el PSOE, culpant Susana Díaz d'haver incomplert els seus compromisos.
Quan Susana Díaz va decidir dissoldre el Parlament i avançar tres mesos la convocatòria electoral buscava suposadament més estabilitat per a la comunitat autònoma. «Perquè al gener puguem estar ja treballant en un nou pressupost i estalviar als andalusos sis mesos d'incertesa», va dir llavors la presidenta en la compareixença amb la qual justificava la seva decisió.
Esglésies i Garzón, cara llarga amb els resultats. / EFE
Avui aquesta decisió es revela totalment equivocada. De fet, llavors, el seu govern ni tan sols patia un context d'inestabilitat insostenible doncs, encara que és cert que Ciutadans havia resolt retirar-li el seu suport, Susana Díaz ni tan sols havia presentat encara els seus pressupostos ni havia explorat altres vies de negociació alternatives, per exemple amb Podem , que s'havia ofert a fer-ho.
En aquest moment, les relacions diplomàtiques entre el PSOE i Podem eren inexistents, com ho havien estat durant tota la legislatura però, d'haver volgut esgotar totes les opcions, Díaz podria haver plantejat la negociació per aprovar els comptes de 2019 i arribar a març amb un marc pressupostari que donés estabilitat a la comunitat, passés el que passés a les eleccions.
Però l'objectiu de Díaz mai va ser arribar a març sinó convocar les eleccions en solitari i evitar mesurar-se en unes generals conjuntes amb Pedro Sánchez. Si amb l'avançament electoral Díaz va voler amarrar el poder institucional, el resultat ha estat que ha perdut absolutament el comandament sobre Andalusia i malaguanyat, almenys durant un temps, el seu capital polític.
No hay comentarios:
Publicar un comentario