Sánchez al Congrés. EFE
Que els resultats de les autonòmiques andaluses han deixat el PSOE en estat de xoc és una realitat que ahir va quedar de nou en evidència en la sessió de control a l'Executiu. Pedro Sánchez s'ha donat un cop al cap del qual encara no s'ha refet. En el partit es parla ja sense embuts del desastre que ve (García-Page ahir mateix), encoratjat per la por dels barons socialistes amb comandament a taifa autonòmica a que el vendaval que s'ha portat per davant a Susanita, la celebrada reina del sud, acabi per endur-se'ls també a ells per davant d'aquí a uns pocs mesos. La pressió interna no deixa de créixer, reclamant l'equilibrista de la Moncloa un canvi de rumb radical. Massa tard, o això sembla.
Per frenar aquesta sensació de pànic després que ha passat a Andalusia (ai, aquests alts càrrecs que per fi han enxampat, han pescat sous de desenes de milers d'euros, alguns fins i tot de centenes, i que sota cap concepte volen deixar de xuclar de semblant mamella!), Sánchez l'impostat, el dels moviments estudiats davant el mirall del carreró del Gat, aquest cap bella però sense cervell, aquest perenne buit, va intentar ahir al Congrés un més difícil encara, un triple salt mortal sobre el trapezi de seva impostura, disposat a protagonitzar davant els espanyols un viatge des de les masmorres on separatistes i populistes caribenys li tenen reclòs cap al constitucionalisme i el centre polític.
En realitat no es va tractar de cap viatge al centre, sinó d'un intent de situés entre el colpisme i el constitucionalisme, una equidistància en meitat d'enlloc, un frau polític i intel·lectual dels que tant agraden al personatge. I en viratge tan brusc, en tombarella tan violenta, l'artista es va trencar la cintura, el macarra va quedar en cuirs, apallissat per uns i per altres, sacsejat per colpistes i per constitucionalistes, perquè el moviment només hagués pogut resultar creïble si des de la tribuna del Congrés el dizque president hagués anunciat l'immediat inici dels tràmits necessaris per a la reimplantació de l'article 155 a Catalunya. Un 155 amb totes les de la llei, no el de mentides amb què ens va obsequiar el covard Rajoy. Sense aquest argument de força major, el gir de Sánchez sobre el filferro espinós de les seves minsos 84 diputats va quedar en simple ganyota, grotesc escorç, perquè ja és massa tard per virar 180 graus amb la mera (i dolenta i gastada) retòrica.
Naturalment caldria preguntar primer al cràpula (a Sánchez que va confessar a Évole que "em vaig equivocar al titllar a Podem de populistes, el PSOE ha de treballar colze a colze amb Podem"), si de veritat vol iniciar aquest viatge al constitucionalisme i, en cas de resposta afirmativa, si a hores d'ara pot fer-ho. I la resposta és que no, perquè el susdit està massa implicat en l'estructura dels qui pretenen desmuntar el règim de la Transició. No, perquè pel que fa anunciés l'aplicació d'aquest 155, separatistes, filoetarres, podemitas i altres ralea que li sosté en el càrrec li retiraria immediatament el seu suport, l'aboca, a la dissolució automàtica de les Cambres i la convocatòria d'eleccions generals. Sánchez és un ocell presoner a la gàbia que ell mateix preparo per acabar amb Rajoy i arribar a La Moncloa. Enxampat.
I Sánchez tampoc vol això, és clar. Perquè ell no és ni centrista ni constitucionalista. Tampoc socialista. Molt menys separatista. Ell és sanchista, del partit de Pedro Sánchez O Això (PSOE), i el que a ell li importa és durar, seguir a la Moncloa a qualsevol preu, gaudir del moment al costat de la seva senyora. Com aquí es va dir en data relativament recent, la royal parella monclovita viu lliurada al carpe diem, l'elixir de l'avió, l'helicòpter, Doñana, els grans viatges, els millors hotels, i fem-nos moltes fotos, Begoña estimada, i engreixem un gran àlbum familiar sobre els dies de vi i roses en què ocupem Moncloa i ens vam fer retrats de cos sencer amb els poderosos d'aquest món, ia la resta que li vagin donant per on amarguen els cogombres. Un penques tot desimboltura.
El PSOE en un rostoll
Això sí, cada dia que passa augmenta la certesa que aquest impostat narcís deixarà al vell partit socialista convertit en un rostoll. Com qualsevol sicópata del poder dels que tant abunden per l'ample món, la seva aposta no podia ser més arriscada. Amb el règim en descomposició, els nacionalismes jugant descaradament a la independència, la Corona malferida per la conducta de l'emèrit, la dreta en els tribunals víctima de la corrupció, i el buit de poder per tot arreu, el sorollós buit de poder, era el moment dels agosarats, l'hora del tipus sense complexos disposat a protagonitzar el gran cop, el de l'ocupació del poder sense el concurs dels vots. I en estreta aliança amb el pitjor de cada casa. Sánchez va apostar el seu futur a la ruleta del tot o res.
El final podria ser apoteòsic. I accelerat. A veure què passa amb aquest Consell de Ministres del dia 21 a Barcelona, amb aquests CDR que encoratja Torra en desesperada recerca del mort per la causa que no acaba d'arribar. Veure als comandaments policials elegint una localització adequada per a aquest Consell que permeti una ràpida evacuació en cas d'tumult, és una d'aquelles coses que més que rubor produeix vergonya. El Govern d'Espanya no pot reunir-se en la segona gran ciutat espanyola. Jo recomanaria a Pere i Carmen la de Cabra que fessin el Consell al Prat i a bord mateix de l'avió presidencial, en capçalera de pista, amb els motors en marxa i ben escortat l'aparell per la Legió, si pot ser amb cabra i tot. I amb molta roba interior de recanvi. Perquè la Diagonal és la sortida natural cap a Madrid, cert, però és molt llarga i qualsevol sap. I sortir fugint pel port en vil xalupa sempre és arriscat, per molt protegit que un estigui per la Sisena Flota.
Els ressons de la gran explosió andalusa recorren els quatre punts cardinals. Ciutadans i PP han trepitjat l'accelerador a fons, mentre VOX es frega les mans tot esperant la collita del segle. Brillant ahir Pablo Casado, i convincent un Albert Rivera cada dia més decidit a pescar en els caladors d'un PSOE desencantat en les xarxes han acabat tants socialistes andalusos. Aquest viatge cap a l'esquerra de Rivera podria alleujar la pressió sobre un Casat amo a la fi de tota la banda dreta fins a l'extrem Vox. Podem estar davant d'una operació de realineament integral de blocs d'enorme calat, que permetria aliances futures capaços d'abordar els problemes de fons d'Espanya. Potser sona la flauta i "això" es pot arreglar, podem fer realitat el somni de Baroja de "convertir Espanya en un país veritablement constitucional i jurídicament europeu, sense casticismos clericals, sense avantatgistes o logreros de la política. Un país amb drets individuals i respectats. Amb gents cultes i deferents. Sense fanàtics ". Seria la fruita madura del com pitjor millor. Al·leluia!
No hay comentarios:
Publicar un comentario