La depujolizaciò de Catalunya i l'estàtua de Premià de Dalt

La despujolizaciò del paisatge català ha començat a corre-cuita. Tot el món de la política catalana s'està desvinculant d'un passat de 35 anys del qual han estat protagonistes i del que pocs poden eludir. Ara és no parar, En només un dia s'han produït diversos esdeveniments derivats de la confessió de Jordi Pujol. En l'àmbit judicial el sindicat Mans Lliures ha presentat una querella contra tots els membres de la família Pujol que ha donat lloc al fet que el tribunal accepti enviar una comissió rogatòria a Andorra i Suïssa per esbrinar els béns de qualsevol membre de la família que ja estan citats per comparèixer amb els justificants de la suposada "herència" que la seva germana i cunyat neguen, per primetros de setembre.

 

La secció local del PSC de Premià de Dalt ha demanat la retirada de la primera estàtua que es va erigir de Jordi Pujol a Catalunya, una monumental escultura sobre un gran pedestal en què l'ex "molt honorable" està cincelizado al més pur estil xinès-albanès. Es dóna la circumstància que els socialistes de Premià de Dalt (Premià de Dalt en espanyol) van ser impulsors i partidaris de l'homenatge en forma de bronze que l'ajuntament per unanimitat va rendir el 2011 al que llavors era considerat el pare de la pàtria catalana.

 

Pujol ja tenia una plaça al seu nom a Premià de Dalt, localitat originària de la seva família i en la qual va passar llargues temporades durant la seva infància. A finals dels noranta també va ser nomenat fill adoptiu i predilecte de la vila. L'escultura, realitzada per Xavier Martos, va ser la culminació dels reconeixements, una peça en bronze en un pedestal sobre quatre columnes que simbolitzaven la força de Catalunya. El PSC va liderar una proposta per atorgar la plaça i l'estàtua a Jordi Pujol mentre va estar en el govern municipal de 2004 a 2006 i la proposta es va aprovar el 2011 per unanimitat. Pujol va ser nomenat fill adoptiu del poble en 1997.Ahora el partit socialista ha fet arribar la demanda a l'equip de govern per retirar els reconeixements institucionals. "Davant els fets confessats per ell mateix, Jordi Pujol, ja no és mereixedor d'aquest reconeixement institucional i ciutadà", afirma el portaveu del PSC a Premià de Dalt, Jaume Cases.

El llavors molt honorable va assistir a la inauguració i ple d'orgull i satisfacció broma: "Sort que no estic a sobre d'un cavall". Ara, es demana la retirada de tots els títols honorífics de Pujol fins al poble on jugava el petit que arribaria a regir els destins de Catalunya durant dos décadas.Como passar a l'Iraq després de la caiguda de Saddam Hussein. El grup municipal socialista de Premià de Dalt (Barcelona) vol retirar del municipi el monument, la plaça dedicada i el títol de fill adoptiu l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol.

 

Pot semblar un sarcasme després de la commoció provocada per la seva confessió que va ocultar en paradisos fiscals una fortuna durant 34 anys. Però la veritat és que una fundació presidida per Jordi Pujol, i que porta el seu nom, rep fons públics de la Generalitat per, entre altres projectes, elaborar un "codi ètic per a professionals de la política". El document, que està sent redactat en col · laboració amb la Universitat Ramon Llull, sosté que els polítics només podran superar el "descrèdit" actual si la seva conducta "es vincula estretament a l'ètica".

Ara, els empresaris i directius afectats per les activitats "professionals" han recuperat la parla, la consciència i comencen a treure la por. Pujol, la seva esposa i els fills de tots dos són uns empestats socials, últims socis del cercle eqüestre dels mites trencats. Fèlix Millet, l'autor del saqueig del Palau de la Música i personatge clau per entendre el sistema de negocis a la catalana i el finançament de Convergència, gaudeix ara mateix de més consideració en el seu veïnat que Pujol, amagat al Châteux del seu fill Josep en Tor de Querol, a la Cerdanya francesa, a Catalunya, segons ell, però fora d'Espanya.

Mentrestant, tothom a l'empresa i les finances catalanes té una anècdota per explicar, i en alguns casos força de callar, sobre la seva relació amb Pujol, Marta Ferrusola i la majoria dels seus fills. S'ha perdut la por i s'ha perdut el respecte, aquella manera de tractar Pujol i als seus fills com si fossin representants d'una societat siciliana, una família molt unida a la qual el gruix de acòlits es refereix ja com els Pujolone. El temor reverencial era conseqüència de la remor res infundat que no pagar el pizzo implicava perdre tots els contractes a Catalunya, fossin públics o privats.

A Guinea a fer negocis i cobrar comissions

Primer els negocis; després, els drets humans. L'expresident del Govern José Luis Rodríguez Zapatero va viatjar el passat dia 2 a Guinea Equatorial, el país que governa amb mà de ferro Teodoro Obiang des de fa 35 anys, amb el supòsit i lloable propòsit de presentar el dictador africà la iniciativa internacional contra la pena de mort, encara vigent en l'ex colònia espanyola, que promou l'anterior inquilí de la Moncloa. Però el principal motiu de la seva visita va ser un altre ben diferent i no tan altruista: els negocis.

"Jo li hagués escopit a la cara. Em sembla una autèntica vergonya que no es dignés a viatjar a Guinea mentre va ser president del Govern i ara, quan ja ha deixat el poder, vingui per fer negocis i cobrar comissions". L'abrupta confessió se la va fer la ministra guineana de Cultura i Turisme, Guillermina Mekuy, a un empresari espanyol establert a la república africana pocs dies després de la visita de Zapatero, que va arribar a Malabo, la capital, en companyia de José Bono i Miguel Ángel Moratinos.

Tant l'expresident del Congrés com l'antic cap de la diplomàcia espanyola són visitants assidus de Guinea des que es van allunyar de la política. Segons fonts empresarials i diplomàtiques, ambdós actuen com lobbistes en favor de firmes comercials del nostre país que volen introduir-se en l'antiga colònia de parla espanyola. Bono i Moratinos hi tenen una àmplia agenda de contactes i cobren comissió pels seus serveis, i Zapatero pretén seguir els seus passos, afegeixen aquestes fonts.

Zapatero, Bono i Moratinos van arribar el 2 de juliol a Malabo (l'antiga Santa Isabel) i van ser rebuts per Obiang al Palau del Poble. Al final de la trobada, l'agència de premsa oficial guineana va difondre un comunicat en què assegurava que l'exlíder socialista va mostrar la seva "agradable sorpresa per les transformacions tan notables que ha pogut constatar durant la seva visita i el seu desig que, amb el desenvolupament econòmic , es consolidi la cohesió social ".

Abans i després de la seva reunió amb Obiang, els exministres Bono i Moratinos van acompanyar Zapatero en un recorregut per l'illa de Bioko - l'antiga Fernando Poo, on es troba Malabo - a bord d'un vehicle oficial posat a la seva disposició pel dictador , segons les fonts consultades. A la nit, els tres exdirigents socialistes van sopar al restaurant Imagini de la capital (veure foto més amunt) i posteriorment van passar la nit en un luxós xalet de la veïna localitat de Sipopo també cedit pel règim.

Parlar de "negocis"

Les fonts consultades, per contra, asseguren que l'exlíder del PSOE s'ha posat en contacte amb diversos empresaris espanyols per oferir els seus serveis de mediació a Guinea. Un d'ells, a canvi del total anonimat sobre la seva identitat i la seva àrea de negoci, ha reconegut a aquest diari que Zapatero li ha cridat "en diverses ocasions" per parlar de "negocis a Guinea". I encara que és cert que les millors concessions petrolieres del país se les reparteixen EUA i França, o que empreses xineses copen el sector de la construcció, encara queden molts projectes per desenvolupar en infraestructures, serveis bàsics com aigua i sanejament o salut i educació.

L'endemà, la comitiva socialista es va traslladar a Bata, a la regió continental de Guinea, ia la tarda va fer el viatge de tornada a Malabo abans de volar de tornada a Espanya. Un portaveu de Zapatero va reconèixer ahir a aquest diari que tots els detalls de la visita de l'expresident són certes, però va afegir que "no ha fet lobbista en la seva vida". En ser preguntat sobre si té intenció de fer-ho en el futur, explotant la seva privilegiada agenda de contactes, no hi va haver resposta. Tampoc ho va aclarir el mateix Zapatero, que es va limitar a insistir: "Puc dir amb rotunditat que no he exercit de lobbista ni allà ni en cap altre lloc".

Zapatero té una assignació vitalícia de 75.000 euros anuals-igual que Felipe González i José María Aznar, els altres dos expresidents vius-amb càrrec als pressupostos generals de l'Estat. A aquesta quantitat cal sumar els 74.000 euros anuals que cobra com a conseller del Consell d'Estat. No té altres ingressos coneguts, si exceptuem el contracte que va signar amb l'editorial Planeta el 2011 per escriure tres llibres-el primer, El dilema, ja és a les llibreries-, pels quals ingressarà uns 700.000 euros.

Una dictadura ferotge

El règim d'Obiang, que va arribar al poder el 1979 després d'un cop d'Estat contra el seu oncle, el també autòcrata Francisco Macías, és una dictadura ferotge en què es practiquen detencions arbitràries, es tortura, s'aplica la pena de mort, no hi ha llibertat de premsa i la corrupció campa a plaer. Malgrat que Guinea és el tercer productor d'hidrocarburs d'Àfrica, la camarilla que envolta el president rapinya aquesta riquesa, i la immensa majoria dels prop de 800.000 guineans pateixen pobresa extrema, mentre l'esperança de vida en néixer tot just supera els 50 anys. Ni una paraula de drets humans-inclosa l'abolició de la pena de mort-ni de l'agenda privada de Zapatero.

Matar el pare

 

Aquest matí Artur Mas amb cara de pena ha comunicat finalment que Jordi Pujol, el seu pare polític, ha deixat de ser Molt Honorable i ha estat desposseït de les prebendes del seu càrrec d'ex president, dels més 80.000 euros de pensió, despatx de 440 mts. al Passeig de Gràcia, secretàries i xofer inclosos. No ha parlat de tornar les quantitats milionàries presumptament sostretes durant els 23 anys en la Presidència de la Generalitat ni tampoc de tornar el que durant els onze anys després ha estat percebent indegudament,

La confessió de Jordi Pujol sobre l'existència d'un petit capital sense declarar que ni tan sols ha determinat procedent d'una herència que estaria a Suïssa ha donat lloc al fet que les enormes fortunes a nom dels seus fills estiguin ara mateix sota la lupa de la justícia amb els successius esdeveniments ocorreguts arran d'aquest escàndol aquesta causat un autèntic terratrèmol a l'alta burgesia i la classe política que ara mateix es mostren sorpresos el que ja sabíem molts catalans de bona voluntat, com altres tants espanyols que fa temps ja suposàvem que la família de Jordi Pujol es prevalía de la condició institucional del seu pare.

Com es confondrien els que pensessin d'haver dipositat sense minva ni control, sense límits ni condicions, els valors de la pàtria catalana a la persona i la gestió de Jordi Pujol no hi haurà de passar a l'anomenat procés independentista una factura possiblement impagable. Qui pensi en aquest moment que Esquerra pot ser la solució lliure de pecat només cal veure les hipòcrites cares de sorpresa de Tardà o Junqueras quan mostren la seva sorpresa i diuen haver conegut en aquest moment el que ha estat passant del qual s'han estat beneficiant , al costat de polítics del PSC o del PP que han estat còmplices d'aquest saqueig institucional que si no es beneficiaven preferien estar mirant a una altra banda mentre anaven saltat notícies escandaloses de per algun diari de la capital. Sinó Per què els catalans des de fa molts anys paguen els impostos més elevats de tot el territori espanyol i en canvi els seus serveis i infraestructures estan com estan?

Què va haver de passar perquè el pacte tàcit d'entre la Generalitat i els successius governs de Madrid, que es feien els distrets, comencessin a prestar atenció al que estava passant? Doncs senzillament, molts vam creure que Pujol era un home d'Estat i només a partir del 2010, quan ja amb vuitanta anys va pegar el cambiazo i es va fer independentista, va ser quan molts van començar a pensar que el seu relat biogràfic era el d'un astut oportunista o el d'un frívol. 

Però Felipe González pel seu interès polític li va obrir la porta a la impunitat que han respectat els seus successors quan a través del poder de l'estat va decidir que els jutges havien arxivar l'estafa de la Banca Catalana que ell era el cap, en contra de l'opinió d'aquells juristes com Burón Barba o Margarita Robles i fiscals com Mena o Villarejo es van atrevir a pensar que si hi havia delicte i algú que no podia ser un altre que Pujol s'havia quedat amb els diners dels estalviadors. Llavors el lladre embolicat en la bandera catalana excitar un nacionalisme en benefici propi. Els saquejats inversors es van quedar sense els seus estalvis i els fiscals i jutges que pensaven només a aplicar la justícia van ser amenaçats i menyspreats per l'opinió i finalment relegats a l'oblit. D'aquí ve la impunitat que Jordi Pujol ha estat gaudint fins ara.

Tampoc arribem a suposar que la omertà al Principat-mai així denominada, òbviament-responia en el fons al mateix sistema clientelar que denunciava des d'allà com xacra andalusa o extremenya (és a dir: espanyola). Ni, per als que tenim algunes conviccions d'ordre confessional, se'ns va acudir pensar que un polític de missa i discurs moral (llegeixin les seves agòniques creences en el seu llibre "Un home davant el congost"), podia resultar una entabanador del calibre que ha demostrat l'expresident de la Generalitat.

Pasqual Maragall no es recorda de res i ningú se'n recorda de Maragall, però va ser ell i només ell el 2003, que es va atrevir a denunciar el percentatge del pizzo, que és com anomenen a la Cosa Nostra a les comissions. Allò del tres per cent. El periodisme que es diu català no li va donar la més mínima importància. En aquell temps, i en realitat durant els últims trenta anys, la immensa majoria dels patrons, editors, directors, columnistes, analistes i guionistes a Catalunya s'han dedicat a concedir premis ia denunciar en nom de la democràcia els atacs de la Brunete mediàtica o caverna a la pàtria de Guifré el Pilós, Jacint Verdaguer i Jordi Pujol.

Alguns tenim més motius que altres per mostrar perplexitat. Però, els que han viscut en aquesta ficció que era la veritat dins de la mentida del pujolisme, tenen dret a esquinçar-se les vestidures? En absolut. Vegem el cas d'Artur Mas: creu el Molt Honorable que ell, conseller en governs de Pujol, conseller en cap del seu últim executiu i el seu dofí, company de fatigues del seu hereu, Oriol Pujol, pot desprendre de l'esquitxada de trenta-quatre anys d'engany i impostura del seu cap de files? Si ho creu, es confon. Tots dos van pròximament a anar al pou de l'oblit sense el suport del seu mentor.

Tots els portaveus del menyspreu (abundants en el pujolisme), segurament no són pitjors que altres, però sí, almenys iguals, i pel que fa a Pujol i el seu entorn fa, particularment hipòcrites, sepulcres blanquejats, segons la paràbola evangèlica que Jordi Pujol haurà escoltat tantes vegades amb recolliment a la missa sabatina de les 19.30 a la qual assistia, mentre els rendiments dels seus comptes en paradisos fiscals quedaven exempts com pecador després de confessió i penitència.

Però va errar Pujol: la política no és ni Església, ni religió, ni els seus càstigs són expiacions penitencials. La seva sentència és l'ostracisme i, si escau, la romana i implacable damnatio memoriae (la condemna a l'oblit), que ha de ser el noble poble de Catalunya-tan per sobre dels que l'han dirigit i encara dirigents qui la dicti amb la justícia històrica amb la qual les societats madures posen a cadascú al seu lloc. Pujol no era Catalunya, però va arribar a semblar-i, sobretot, els catalans i moltíssims espanyols van creure en aquesta fraudulenta unió hipostàtica. Burda mentida.

La ficció de molts dirigents catalans-la que tancava la veritat de la mentida-ha estat un insult a Catalunya, per descomptat. Però no només. També ho ha estat a la resta d'Espanya a la qual, per activa, passiva i perifràstica, s'ha alliçonant amb una superioritat que era, primer, cultural, després, cívica i, en tercer lloc, precoçment europeista. Doncs bé: d'acord amb el que estem sabent i-sobretot: estiguin atents-del que sabrem, s'imposa una dura cura d'humilitat.

Pedro Sánchez, el retorn de Pajín i poc mes

Mariano Rajoy i Pedro Sánchez ja es coneixen oficialment. Gairebé tres hores ha durat la primera trobada institucional entre el president del Govern i el líder de l'oposició en què tots dos han repassat la situació de l'economia, han parlat molt d'Europa i han mantingut un únic punt de consens: el no a la consulta sobiranista que planteja el president de la Generalitat, Artur Mas, i l'establiment d'una línia vermella al voltant de la sobirania nacional. "la consulta catalana no pot celebrar-se per il · legal", ha ratificat.

 

En la seva primera roda de premsa al Palau de la Moncloa, de la qual va dir "ha estat molt estrany", Sánchez no va voler revelar en cap moment la resposta que li va donar el president del Govern, per lleialtat institucional, però sí que va dir que "me'n vaig amb la mateixa sensació que amb la que vaig arribar ", i va negar que hi hagi" un front comú "entre Govern i oposición

 

El PSOE ha celebrat aquest cap de setmana un congrés que d'extraordinari només ha tingut el nom. D'allí els de sempre han sortit tots contents amb la seva carguito sota el braç Si és que no volem qualificar així l'obstinació socialista a suïcidar-se, que certament pot considerar-se fora del normal. A part de dir no a totes les reformes de PP, no explica això del federalisme per diferenciar-se, ni el que cal fer amb la classe política i la seva corrupció. Insisteix que cal canviar la Constitució però no índica que consistirà. Això si, pretenen denunciar el Concordat amb el Vaticà com fan habitualment.

La sensació de patètica impotència que transmet el altre temps totpoderós gran partit de l'esquerra és impressionant: celebren un congrés extraordinari per donar visibilitat al canvi que porten voceando des de la campanya per les primàries i després el que parin és un ratolí en forma d'Executiva apanyada per José Blanco i Susana Díaz, és a dir el PSOE de Zapatero. Cada un amb la seva quota de poder on Andalusia profunda, caciquil, hipercorrupta, infradesarrollada que es presenta com el model per a l'Espanya del futur.

En el Comitè Federal ha aconseguit superar en alguna cosa Zapatero. En el seu si ja hi ha majoria de dones gairebé totes andaluses, començant per la tornada de Leire Pajin que va a exercir el seu càrrec a distància L'exministra de Sanitat i exsecretària d'Organització del PSOE va anunciar per sorpresa el juliol de 2012 que renunciava al seu escó el Congrés i també als seus càrrecs en el partit per anar-se'n a Nova York a treballar a l'Organització Panamericana de Salut (OPS) de l'ONU. Segons ha pogut saber aquest diari, fa un any va deixar aquesta institució i es va incorporar a la direcció del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), també amb seu a Nova York. Fins ara, sempre havia negat qualsevol possibilitat de retorn. Però Pajín ha canviat d'opinió. Amb la mateixa velocitat que se'n va anar, s'ha colat ara en el nou Comitè Federal socialista. Seguirà a sou de l'ONU però torna a tenir un peu al PSOE. Per si de cas.

El PSOE sembla no tenir remei, ser un mastodont decrèpit que sense saber tan sols on va dóna perillosos tombs. Perillosos per a si mateix i, el greu, per la Nació, que necessita que una altra esquerra sigui possible La renovació era això? Seria per posar-se a riure si no fos per enrogir de vergonya aliena.

De "Espanya ens roba" a un problema personal i familiar

"Un problema personal", així ha definit Artur Mas "la carta de confessió" de Jordi Pujol sobre la seva fortuna en paradisos fiscals, El "patriotisme" econòmic dels Pujol ha causat commoció en les bases separatistes, que mussiten amb pesar que no només Espanya els roba. Els catalans tenen on mirar entre els plançons de la família, fins ara, la més admirada i respectada de Catalunya. 

De cop i volta el diari El Mundo s'ha convertit de matèria gairebé maleïda els catalans a l'única font fiable on puguin saber el que passa a casa, mentre TV3 i La Vanguardia han minimitzat l'assumpte i intenten trobar tota mena d'arguments al que ha estat un saqueig brutal d'aquesta regió amb l'ham d'una independència. Per això Artur Mas s'ha afanyat a minimitzar la decisió de Jordi Pujol d'intentar salvar part de la família dels seus 34 anys d'maniobres. 

La tàctica dels Pujol en aquests últims anys, ha consistit a mostrar una ignorància absoluta sobre les notícies que anaven apareixent cada vegada amb més assiduïtat i ara que ja no hi ha altre camí reconèixer una part i pagar una multa ridícula en comparació amb les dimensions del frau i la proporció de la fortuna dels Pujol, (173 milions Segons la UDEF, més de 2.000 segons l'exnòvia del primogènit,) propietaris de terrenys, hotels, ports i tota classe de negocis a Hispanoamèrica dirigits a empreses localitzades a Madrid. 

Un "Falciani" andorrà és el "culpable" de la confessió preventiva de Jordi Pujol, president de la Generalitat durant 23 anys i crossa de Felipe González i José María Aznar. L'espanyol de l'any de 1989 té el mateix crèdit i prestigi a aquestes hores que el Josep Rull Dioni o Strauss Khan, fins al punt que l'ara número dos de Convergència, Josep Rull amic íntim, en teoria, de tots els fills homes del matrimoni Pujol-Ferrusola, ja divaga en públic sobre la conveniència d'enviar Pujol pare a la seva adorada Andorra i sense bitllet de tornada.

El pare i el fill dedicat a la política, Oriol, apanyar a corre-cuita el nomenament de Josep Rull abans que un empleat de la Banca Privada d'Andorra obrís la subhasta sobre els documents que referencien els comptes de la Família Pujol Ferrusola. 

La seu de Convergència, embargada per finançament il · legal del partit a través del "cas Palau" (de la Música) roman tancada amb pany i clau el dia després del gran traca pujolista. Ara el dubte està en com afectaran aquestes revelacions al pla dissenyat per Artur Mas. Saben que en els pròxims dies es poden produir més esdeveniments de tipus judicial que rebaixin el ja menyscabat crèdit de Convergència. La recent dimissió parcial de Duran i Lleida ve a avalar la teoria d'unes rates que abandonen el vaixell que s'enfonsa. 

La impressió generalitzada a la resta dels cercles nacionalistes és que l'escàndol serà passatger i que el proper 11 de setembre l'Assemblea Nacional Catalana ara ja totalment en mans de l'Esquerra Republicana traurà a milers de persones al carrer, que no tindran en compte que ells mateixos van ser la causa i beneficiaris de la ruïna de Catalunya en els temps del tripartit .. la teoria és que el separatisme digerirà amb naturalitat les mentides dels últims quaranta anys i que una gran part dels catalans prefereixen que els robin "els nostres" que "Madrit". 

El que més em fastigueja d'aquest assumpte que no deixa de ser un altre cas més d'apropiació dels mitjans públics per al benefici privat de certs polítics a Espanya, és el piqui constant durant trenta anys la població sobre una determinada manera de ser diferents i la promesa de viure millor, quan s'aconsegueixi sortir-se del jou espanyol, ara es demostra que ha estat el vernís d'una casta privilegiada que abans ja estava amb el dictador, després es va ficar a demòcrata i ara promet la independència per poder seguir aprofitant-se de les seves conciutadans. Els que després de tot això, segueixin pensant que el secessionisme té la solució per als seus problemes, els catalans haurien de mirar molt més detingudament en mans de qui estan.



https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=992rKZegXOA

Els tentacles de l'ANC

 

"Con que convenzais a uno me vale". En estos términos se dirigió la presidenta de la Asamblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, los inmigrantes que la pasada semana acudieron a un acto de la plataforma para difundir su mensaje independentista entre los extranjeros residentes en Cataluña. Sabedora de que cada voto es vital para conformar una mayoría soberanista, la líder de la ANC reclamó a los presentes un esfuerzo para captar apoyos a la causa en los meses previos a la convocatoria de la consulta.

La entidad secesionista ha diseñado una vasta red de reclutamiento formada por «grupos de presión» encargados de atraer a las tesis independentistas a indecisos y de sumar activistas en los ámbitos sociales y profesionales más influyentes. 

El ANC cuenta con 44 sectoriales, entre las que destacan la de docentes, mossos y policías locales, juristas, sanitarios, deportistas, gays, cristianos .... Su objetivo es meridiano: «Hacer llegar el mensaje de la necesidad imperiosa de un Estado propio a colectivos profesionales, gremiales de pertenencia o clase, y extendiendo la mancha de aceite que debe llevar al país a su liberación ». 

Con esta finalidad se suma el de empezar a diseñar «estructuras de Estado», como la polémica propuesta de la sectorial de Defensa de crear una fuerza naval con 2.000 efectivos o un ejército de reservistas con un servicio militar voluntario. Estas sugerencias han destacado por su altisonancia, pero el resto de lobbies de la ANC tienen más peso si es posible.

inmigrantes

Saoka Kingolo, coordinador de la sectorial de inmigración-que aglutina un centenar de miembros-, detalla a este diario como, por ejemplo, la Cataluña independiente debería reducir de 10 a cinco los años necesarios para conseguir la nacionalidad o impulsar el cierre de los centros de Internamiento de Extranjeros. «Invitamos a la gente a que se implique en nuestra causa con datos», explica este congoleño que lleva 26 años establecido en Cataluña. Kingolo explica que van a lugares de reunión como oratorios o mezquitas para difundir su mensaje y tratan de contactar con los líderes de las diversas comunidades "para llegar a las bases».

La intención del Gobierno es que los extranjeros puedan votar en el referéndum, pero falta concretar cuánto tiempo de arraigo les exigirá.

policías

El mismo intenta la agrupación de Mossos, que ya aglutina 260 agentes y propone que la policía autonómica tenga plenas competencias sobre puertos, aeropuertos, fronteras y expedición de los documentos de identidad de los catalanes. «Escogimos ser mozos porque esta es la auténtica policía nacional de Cataluña. Estamos unidos para defender y servir a nuestro país para conseguir el Estado propio ». De esta manera se define la sectorial, el presidente, Albert Donaire, declaró recientemente: "Si nos piden que debemos salvaguardar la seguridad para la consulta, nosotros haremos caso del consejero de Interior». La sectorial deja claro en su argumentario que, en caso de intervención de la Generalitat por parte del Estado, «estará al lado del Gobierno».

profesores

El ámbito escolar es otro de los puntales para el ANC. Su agrupación de docencia cuenta con unos 900 profesores, con la inmersión lingüística como el eje de su mensaje y que ha apoyado la desobediencia a la cuota de un 25% de castellano. «Queremos llegar a todos los centros de Cataluña para convencer que con la independencia la educación saldrá ganando», dijo recientemente a la televisión su coordinadora, Ángeles Folch. «Pero hasta que seamos independientes, debemos sortear la situación», apuntó, refiriéndose al incumplimiento de las sentencias sobre el bilingüismo.

juristas

La sectorial de juristas ejerce uno de los papeles más relevantes. No sólo se dedica a la recolección de apoyos en su gremio, sino que ha diseñado la campaña con la que el ANC pretende impulsar la secesión unilateral si procede. Firma un voto por la independencia es una recogida de rúbricas para pedir al Parlamento que convoque una consulta «vinculante» y que, «en caso de que el Estado la impida o no reconozca sus resultados», la Cámara catalana «declare la independencia de Cataluña de acuerdo con el derecho internacional como muy tarde el 11 de septiembre 2014 ».

Habitual colaborador de este grupo de la ANC en los actos para difundir las bases legales que permitirían la independencia es Santi Vidal, juez redactor de la futurible Constitución catalana.

deportistas

Una de las últimas sectoriales en constituirse es la de deportistas. Bajo la promesa de que las selecciones catalanas podrán participar en competiciones oficiales, la agrupación persigue el apoyo de deportistas reconocidos por usar su imagen como reclamo. El ex jugador de balonmano Enric Masip es su única cara conocida en nómina.

homosexuales

También los homosexuales tienen su espacio en el ANC para difundir dos ideas: que sus derechos estarán más reconocidos en una Cataluña independiente porque «la sociedad catalana es en general mucho más progresista que la española» y que el aumento de recursos derivado del fin del déficit fiscal permitirá destinar más fondos a «luchar contra el VIH" o "normalizar nuevos modelos de familia».

Els 34 anys de "distracció" de Jordi Pujol

El expresidente de la Generalitat ha admitido este viernes que ha mantenido durante décadas dinero en una cuenta en el extranjero sin regularizar fruto de una herencia de su padre. Lo ha comunicado en una carta enviada a los medios de comunicación catalanes. El expresidente de la Generalitat Jordi Pujol ha anunciado este viernes que "en los últimos días" su familia ha regularizado dinero en el exterior, unos fondos que no ha cuantificado y que, dijo, proviene de una herencia de 1980. 

En una carta, explicó que el dinero proviene de una herencia que recibió la familia en septiembre de 1980 después de la muerte de su padre, Florenci Pujol y Brugat, y los fondos fueron destinados a su esposa, Marta Ferrusola, y sus siete hijos. Pujol señala que, aunque "su conciencia y su cargo lo empujaban a rechazar esa herencia", no lo hizo para respetar la voluntad destinar estos fondos a su familia, y pide perdón a aquellos que se hayan podido sentir defraudados. Explica que la muerte de su padre se produjo cinco meses antes de que él tomara posesión por primera vez como presidente de la Generalitat, y que en aquel momento fue "el responsable legal" de la decisión porque la mayoría de sus hijos eran menores de edad.

Según la misiva, su padre quiso dejar ese dinero al extranjero porque, habiendo vivido de cerca los años 30 y 40, "tenía miedo de lo que podía pasar, y más de lo que podio pasar a un político muy comprometido". Pujol detalla que tras aceptar la herencia encargó su "gestión y regularización" a una persona de su máxima confianza - que no detalla -, una gestión de la cual, dice, no quiso saber nada nunca más hasta que todos sus hijos fueron mayores de edad.

Entonces decidió que la persona de confianza que había gestionado los fondos cediera la gestión a uno de los hijos del ex presidente, aunque no especifica a qué: "Es en este momento que mi error original contaminó directamente a mis siete hijos y mi mujer ". Pujol, que se arroga en todo momento la responsabilidad de lo ocurrido, sostiene que "lamentablemente no se encontró nunca el momento adecuado para regularizar esta herencia" durante las tres amnistías fiscales que se han aprobado.

Añade que ha sido "en los últimos días" cuando los miembros de su familia han regularizado los fondos de esta herencia, debido a que el nuevo marco legal aprobado para incentivar la 
regularización penaliza extremadamente las regulaciones posteriores.

Dispuesto a comparecer ante la justicia

El expresidente de la Generalitat subraya que es "el único responsable" de los hechos descritos y de todas sus consecuencias, y remarca su compromiso de comparecer ante las autoridades tributarias o, en su caso, ante las instancias judiciales para acreditar los hechos.

Pujol señala que expone todos los hechos con mucho dolor por lo que significa para su familia y para él mismo, pero sobre todo por la gente "de buena voluntad que pueden sentirse defraudados en su confianza", a los que pide perdón.

"También les pido que sepan distinguir los errores de una persona - por muy significativa que haya sido -, y que esta declaración sea reparadora en lo posible del mal y de expiación para mí mismo", concluye.

Últimamente, habían aparecido varias informaciones sobre movimientos de dinero supuestamente irregulares de la familia Pujol, como la noticia que publicó El Mundo a principios de mes, según la cual la familia del ex ingresó 3,4 millones en un mes, el 2010, en un banco de Andorra.

Jordi Pujol pretende que creamos que la fortuna del clan familiar, objeto de numerosas sospechas por su relación con casos bien notorios como el del Palau de la Música, donde aparece involucrado él mismo con sus iniciales en numerosos apuntes de comisiones ilegales, obedece a un dinero heredado que, por descuido, olvidó consignar en el apartado correspondiente de sus declaraciones de impuestos. En realidad, la peculiar confesión del ex presidente de la Generalitat pretende solucionar de golpe las más que fundadas sospechas que pesan sobre varios de sus hijos, dos de los cuales están sometidos a sonados casos de corrupción y tráfico de influencias al amparo sus gestiones ante el Gobierno regional catalán. 

Nada mejor que envolver en la bandera catalana para ocultar las vergüenzas de los políticos que movilizan a la población, enfrentando con sus compatriotas para tenerlos ocupados y que no reparen en la mala gestión de la Generalitat, en el despilfarro en oropeles nacionalistas y, lo más vergonzoso, mientras algunos "se lo llevan calentito". Eso que "quien me acusa a mí, está atacando a Cataluña" y lo utilizó Pujol cuando le investigaron en la querella por el "Caso Banca Catalana" y ha sido la canción habitual de los dirigentes nacionalistas cada vez que han sido sospechosos de haber cometido algún delito. 

Es la mejor manera de engañar a los ciudadanos, para que vean fantasmas de persecución contra Cataluña donde sólo hay maniobras de algunos listillos.Ahora resulta de llevar en dinero en billetes de 500 euros en Andorra escondidos en el maletero del coche, no pagar impuestos o hacer tráfico de influencias para otorgar concesiones públicas a los amiguetes, es "hacer país". Qué tomadura de pelo! 

Basta echar un vistazo a este blog para ver la gran cantidad de acusaciones que pesan sobre Jordo Pujol y su millonarios hijos porque ahora nos creamos a pies juntillas lo que está diciendo en su carta que sólo es para intentar sacar el foco sobre las otras cuestiones en las que la justicia esta estrechando el cerco. 


Este es el comunicado íntegro de Jordi Pujol: 

Ante las informaciones aparecidas desde hace casi dos años en torno a los miembros de mi familia más directa y de las insinuaciones escritas sobre el origen de los medios económicos de la misma, me veo en la obligación de poner de manifiesto los siguientes: 

Mi padre Florenci Pujol y Brugat, dispuso como última voluntad específica que un dinero ubicado en el extranjero-distinto del comprendido en su testamento-, rendimiento de una actividad económica de la que ya se ha escrito y comentado, y que no estaban regularizados al momento de su muerte en septiembre de 1980, fueran destinados a mis siete hijos ya mi mujer, porque él consideraba errónea y de incierto futuro mi opción por la política en lugar de seguir en el mundo de la actividad económica. Y más aún, porque habiendo vivido de cerca la época difícil de los años 30 y 40 tenía miedo de lo que podía pasar, y más de lo que podía pasarle a un político muy comprometido. 

La repentina muerte de mi padre tuvo lugar a escasos cinco meses de mi toma de posesión como presidente. 

En aquel momento la minoría de edad de la práctica totalidad de mis hijos me convertía en responsable legal de cualquier decisión, y aunque mi conciencia y mi cargo me empujaban a rechazar esta herencia, la última voluntad de mi padre junto con su opinión y dudas sobre mi opción vital para la política pesaban aún más, y finalmente decidí encargar su gestión y regularización a una persona de máxima confianza de mi padre y también mía, gestión de la que no quise saber nunca el más mínimo detalle, hasta que llegados a la mayoría de edad todos mis hijos se decidió que esta persona cediera esta gestión a uno de mis hijos. Es en este momento que mi error original contaminó directamente a mis siete hijos ya mi mujer. 

Lamentablemente no se encontró nunca el momento adecuado para regularizar esta herencia, como sí han podido hacer el resto de personas que se encontraban en una situación similar en tres ocasiones excepcionales a lo largo de treinta años de vigencia del actual sistema tributario. Finalmente ha sido en estos últimos días que los miembros de mi familia han regularizado esta herencia, con las consecuencias del nuevo marco legal aprobado para incentivar la última regularización excepcional de noviembre de 2012 y para penalizar extremadamente las regularizaciones posteriores. 

De los hechos descritos y de todas sus consecuencias soy el único responsable, y quiero manifestar de forma pública, con mi compromiso absoluto de comparecer ante las autoridades tributarias o si hay ante instancias judiciales para acreditar estos hechos y de esta manera acabar con las insinuaciones y los comentarios. 

Expongo todo esto con mucho dolor por lo que significa para mi familia y para mí mismo pero sobre todo por lo que puede significar para tanta gente de buena voluntad que puedan sentir defraudados en su confianza, a la que pido perdón. Y también les pido que sepan separar los errores de una persona, por muy significativa que haya sido-, y que esta declaración sea reparadora en lo posible del mal y de expiación por mí mismo. 

Barcelona, ​​25 de julio 2014 


Jordi Pujol Soley

La rebequeria dels jutges de l'Audiència Nacional

El ple del Tribunal Suprem, quinze togues amb els seus corresponents trenta punyetes, per unanimitat, ha posat fi a la rebequeria dels jutges de l'Audiència Nacional ordena la nova empresonament de 49 narcos de totes les nacionalitats que havien estat excarcerats últimament basant-se en la limitació de la justícia universal. 

El Ple del Congrés dels Diputats va aprovar el 27 de febrer de 2014, amb els vots favorables del Partit Popular i l'oposició de la resta de grups polítics, la proposició de modificació de la Llei orgànica del poder judicial que limitava els casos de l'anomenada jurisdicció universal en què poden intervenir els jutges espanyols. 

Així els jutges de l'Audiència Nacional havien començat a alliberar com un acte de rebel · lia cap als que els havien tret la seva joguina preferida, a narcos detinguts fora dels límits territorials espanyols o en alta mar. El Tribunal Suprem ha actuat amb la contundència amb què ho hauria fet un bon pare de família. No només això, sinó que en fer-ho ha posat en evidència a aquests jutges als que la reforma que va gosar limitar la seva jurisdicció universal, que fins aquell moment s'estenia a tot l'orbe, els va provocar una enrabiada propi de nens malcriats i cridaners. 

Podríem piadosament dir que van oblidar que per jutjar aquests narcotraficants no necessitaven la jurisdicció universal que abans els atribuïa la llei, ja que els hagués hagut prou aplicar els convenis internacionals dels quals Espanya és part i que, com ells no poden ignorar, així que l'Alt Tribunal ha establert que els jutges espanyols són competents en els casos d'abordatge de tràfic de drogues en l'àmbit marí, ja que la llei reconeix la jurisdicció per capturar vaixells en alta mar que portin droga, sempre que els tractats internacionals atorguin competència per la presa . 

El Suprem assenyala que en el cas dels mariners egipcis (i en tots els que estan afectats pels mateixos fets) la jurisdicció ve atorgada per la Convenció de Viena de 1988 i pels acords del mar de Montego Bay de 1982. 

La Fiscalia Antidroga va recórrer contra l'excarceració de 13 narcotraficants egipcis i d'un altre grup de vuit sirians i ara el Suprem, en una decisió que afectarà no només a aquests casos concrets sinó a altres que han portat a l'Audiència Nacional a alliberar indegudament a prop de 50 narcotraficants, li ha donat la raó. El més complicat serà localitzar arreu del món, ja que amb tota seguretat hauran tingut temps per posar-se en lloc segur.

La publicación de la "Balanza fiscal"

 

Reproduzco la publicació del estudio Realizado por Vox Populi sobre las balanzas fiscales entre las distinguidas Comunidades. A parte que consisten un Trabajo muy minuciosas puedo afirmar que es un ESFUERZO estéril que Solo Reducir texto <br> quitar a confrontaciones entre Comunidades que sirve de justificaciones a los derroches de muchos políticos o el desvío del dinero de los servicios fundamentales como sanidad o servicios sociales Hacia gastos en embajadas, propaganda o foros diversos para la independencia. Si el Sr.Mas Collell vigilara suspensión gastos tal como está pendiente de los ingresos seguramente consiguiente cuadrar suspensión cuentas, lo que quita todo el tiempo conseguirlo. 

Dicen que este será el último año de la publicación de estas balanzas fiscales que puedo vaiar Según las valoraciones de cada uno, creo que se más Importante la valoracion del PIB de cada una de las Comunidades y que en Cualquier país que se precie es una muestra de solidaridad que las regiones ricas Ayuda a las más pobres. Esto no impide que el actual sistema de reparto debatir ser modificado ya que ha quedado obsoleto en funciones de los Cambios que se han Producido estos Últimos años. 

El ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, y el CONSEJERI de Cataluña, Andreu Mas-Colell 

Madrid aporta al Estado el doble que Cataluña. En concreto, la Comunidad madrileña contribuye con 16.723 millones, frente a los 8.455 millones de euros de Cataluña. Andalucía es la principal receptora de fondos del país, con 7.421.000 de euros, seguida de Canarias con 4.054. Los Expertos abogan por cambiar el sistema de financiacion autonómica. 

Madrid, Baleares y Cataluña son, por este orden, las autonomías que más fondos aportan al resto de Comunidades de España. Es el balance de las balanzas fiscales que ha elaboradora para el Gobierno el profesor Ángel de la Fuente. El saldo supone que Madrid aporta el doble de fondos que Cataluña ta el año 2011. Cambio, Andalucía y Canarias quedan como las grandes beneficiadas del sistema actual . 

Madrid Tiene un saldo negativo de 16.723 millones, como consecuencia de "ser una de las autonomías más ricas de España", segun los Expertos de Hacienda 

Cataluña aporta 8.455.000 anuales al Estado cada año. 

La Comunidad Valenciana es la tercera más perjudicada del sistema actual, con un saldo negativo de 2.018 millones de euros anuales 

"El sistema de financiacion actual se muy malo", afirma De la Fuente que aboga por reformar el sistema de Euskadi y Navarra 

Según el estudio de las balanzas fiscales, los catalanes soportan más impuestos que los Demas Ciudadanos de España. la presion de fiscal en Cataluña es del 110,8% frente al 85,3% de que soportan los Ciudadanos de Madrid. Por este motivo, el experto en que ha ENCARGADO el estudio el Ministerio de Hacienda ha abogado por reformar el sistema de Financiación autonómica. Por el contrario, las balanzas arrojan que el impacto de la inversiones en las infraestructuras se prácticamente nulo, lo que contradice el argumento de la generalidades que ha protestada por la falta de inversiones en infraestructuras para defender Apoyo infrafinanciación.

Por el contrario, entre Los territorios beneficiados se encuentre: Andalucía es la autonomía que más fondos Recibe, con 7.421 millones de euros Canarias, que Tiene un saldo favorable de 4.054 millones de euros Y Castilla y León, que Recibe 3.929 millones más de los que aporta , segun los Cálculos de las balanzas El profesor Ángel de la Fuente ha Asegurado que el resultado se "lo que cabría esperar: los ricos contribuyente más y los más pobres Recibir más". Sin embargo, De la Fuente ha reconocida que Hay Comunidades comoAsturias que son receptoras de fondos Netos por valor de 1.666 millones de euros con un saldo fiscal áltamente positivo. "Es una región bien tratada" pero los Expertos de Hacienda han matizada: eso se Fruto de las pensiones que se pagan ahora, con unas pensiones altas Fruto de prejubilaciones pactadas en años anteriores. "El Exceso de buen trato en Asturias se está agotando progresivamente", han concluido los Expertos.

"El sistema se muy malo", ha afirmación Ángel de la Fuente "pero no Porque Madrid y Cataluña extiende injustamente tratadas". Los Expertos que han elaboradora las balanzas fiscales para Hacienda han apostadas por reformar el sistema Porque los indices de Financiación a competencias homogéneas se muy desigual en España.Así, Euskadi y Navarra tienes un saldo muy favorable frente a Baleares o Valencia a Mismo ESFUERZO fiscal. Un problema con el régimen foral "No Tenemos el Mismo Acceso a los Servicios Públicos como sería deseable" ha Asegurado De la Fuente, que ha rematado afirmando que "no se está respetando el principio de igualdad". La mayoria de las Diferencias se explican - Según los Expertos - por un sistema foral que distorsiona los datos en Euskadi y Navarra. "No se Necesario eliminar el cupo pero sí reformarlo", ha concluido. "No tengo Mucha esperanza en que me Hagan Mucho caso", ha remate de la Fuente. Las Diferencias de Acceso a los Servicios Públicos son de subasta un 30%, segun los datos que arrojan las balanzas fiscales. "El problema - Según ha Asegurado el Portavoz de los Expertos - no es el del gasto sino el de los ingresos: Hay autonomías con Mayores ingresos que Otras", ha concluido. Por ese motivo, los Expertos han abogado por un nuevo sistema de financiacion para que se Estrecho las Diferencias entre las autonomías de régimen foral y las de régimen común. Sin embargo, el efecto práctico de esa batería de Recomendaciones Puede ser nulo. "No tengo Mucha esperanza de que me Hagan Mucho caso" en Hacienda, ha rematado el Portavoz de los Expertos que ha Asegurado que se conformaba con "aportar números al debate". VP