No queda una altra

La Diada ja va passar i el 9-N pot ser ja història, encara que no hagi arribat. Passarà el que hagi de passar, se celebri o no un referèndum pregonat amb l'excusa de poder votar i que el que es pretén és una altra cosa. És un fet que Espanya no és una dictadura i es vota amb regularitat potser menys del desitjable. La Constitució marca els terminis i les responsabilitats de cadascú. Les enquestes i els resultats de les diferents eleccions a Catalunya permeten algunes conclusions que no s'han de ignorar. L'independentisme té captiu i mobilitzat al voltant del 35% del cens electoral. La resta igual pot deixar-se portar ... O no ...

El que és evident que una bona porció de catalans, després de 30 anys d'immersió i adoctrinament, se sent incòmoda dins de l'Estat Espanyol i que aclaparada pels seus propis governants es va a dirigir, amb més o menys crispació i / o confrontació, a unes eleccions autonòmiques, més o menys imminents, decisives.

Qui diu voler saltar-se les normes és el mateix Artur Mas qui ha pilotat fins aquí un full de ruta que ha arribat a final. Ell és qui té ara mateix la clau perquè els catalans vagin a les urnes sense tants subterfugis. En té prou amb dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions anticipades, o precipitades com diuen alguns, però crec que a ningú li interessa que això passi precisament ara.

Es pot dir que a Catalunya cada vegada hi ha més ciutadans que se senten orfes de CiU. Es tracta de persones que durant anys han comprat el missatge de la federació de ser la formació de la tranquil · litat, de l'eficàcia, del seny i de la gestió. Persones que sociològicament les situaríem al centre polític i que ara estan perdudes i sense un partit on veure reflectides. Electors als quals els agrada la tranquil · litat i que fugen tant de les ruptures brusques (com les que pot provocar l'autoanomenat "procès") com de la gestió ineficaç i corrupta.

La probable ruptura de CiU debilita CDC i treu al bloc independentista suport a la burgesia catalana i al costat de l'amenaça de sortir-d'Europa la minva no serà petita; ERC i el que pot quedar de CiU per si sols no crec que siguin capaços d'articular una majoria alternativa. No ja directament, sinó ni tan sols amb pactes postelectorals.

Més encara, amb el cas Pujol dansant pels jutjats i la probable implicació personal d'Artur Mas en aquest assumpte, pot donar lloc a que alguns jutges i molts catalans comencen a fer-li preguntes molestes sobre l'actuació del seu partit els últims 35 anys. Com el seu personatge d'Artur Mas es dóna ja per amortitzat, el seu major obstinació serà arribar com sigui al final de legislatura.

Encara que sembli contradictori, molts dels "orfes de CiU" han anat a parar a Ciutadans. Es tracta de persones amb ganes de canvi i que veuen en l'equip d'Albert Rivera una regeneració necessària per a Catalunya. Ciutadans vol consolidar-se com el partit de centre espanyol i sens dubte podria ser aquest un gest de complicitat cap a l'electorat que CiU ha anat perdent en els últims mesos. El problema que té el partit de Rivera és que molts catalans d'entrada ja ni els escolten.

Qui sembla que té totes les possibilitats de guanyar és Oriol Junqueras, però està interessat en que això passi el més tard possible, ja que en aquest moment no d'una estructura creïble ni disposa d'un pla de govern per no pensar que tal govern podria durar unes poques hores a partir de la seva sortida al balcó de la Plaça Sant Jaume i no està disposat a convertir-se en màrtir per la independència. Incita a saltar-se la llei però prefereix que siguin els altres els que la cometin. Veurem si arriba a governar, permetrà que qui no estigui d'acord es salti llei.

El cas és que Rajoy no té cap gana de provocar res i està esperant que baixi el suflé de l'11S per la qual cosa estarà disposat a deixar anar diners mentre ningú se salti definitivament la llei. Confia que els jutges li evitin el treball que ja hauria d'haver realitzat en defensa de la unitat d'Espanya. Però d'altra banda hi ha la promesa d'Artur Mas als independentistes de posar urnes el 9 -N per una ratificació il · legal i quan això passi, l'Estat espanyol no tindrà més remei que impedir-ho.

Davant d'aquesta realitat apareixen dos elements de canvi de la situació: la irrupció de Podem i la permanentment anunciada i mai consumada ruptura entre CDC i Unió. Els resultats de PSC, PP i Ciutadans poden ser millors o pitjors però, a curt termini, no seran suficients per articular una majoria electoral que permeti un govern alternatiu, que al final és l'únic que pot variar la dinàmica en què ens trobem.

Davant d'aquest panorama no queda més remei que articular una alternativa, canviar el llenguatge, oblidar el passat, deixar de contraposar sentiments i proposar un programa per a un futur millor sense utopies però sense riscos inassumibles. Al final, Catalunya serà el que vulguem els catalans. Esforcem-nos perquè els que no volem aventures suïcides, que som una majoria social, no acabem perdent per la nostra incapacitat per oferir alternatives electorals atractives i mobilitzadores dels que, no sent independentistes, es queden a casa.