Les eleccions anticipades d'Artur Mas per convertir aquestes en un fals plebiscit per a una hipotètica independència, s'han convertit en un guirigall increïble. La meva decisió d'anar explicant dia a dia del que estava passant i el meu interès per conèixer fins on serien capaços d'arribar amb els seus deliris els polítics mediocres que han concorregut a les mateixes.
Els nacionalistes han aconseguit sembrar la confusió en l'electorat gràcies a una eficaç propaganda, sembrada de falsedats, mitges veritats i simplificacions. Avui mateix publiquem el contingut d'un vademècum de l'Assemblea Nacional de Catalunya per adoctrinar als ciutadans, que sembla ideat per un deixeble avantatjat de Goebbels.
Va començar el 11 de setembre, el primer acte del cop d'estat del 27S, amb la Diada apropiada per a estrany grup dels Junts per l'x% i altres separatistes. Amb aquell multitudinari i excloent crit separatista a l'avinguda Meridiana de Barcelona, arrencava la campanya electoral per a les eleccions del proper diumenge. Amb els seus membres uniformats al nord-coreà que preconitza el que va a succeir en el futur si triomfa el projecte secessionista, que s'ha apropiant d'una festa que hauria de ser de tots els catalans.
El pitjor ha estat el to insultant i guerracivilista d'Artur Mas, que en les seves últimes intervencions ha recorregut a la dialèctica amic-enemic, ratllant als que no estan amb ell com a adversaris de Catalunya. Encara que no li agradi sentir-ho, el seu discurs recorda el dels líders totalitaris en els anys 30, adornat amb una escenografia d'estètica emocional en molts dels seus actes.
Per oposar-se a aquest projecte el PP va tractar d'agafar-se al efecte de Xavier García Albiol durant tota la campanya, tot i que la imatge i el missatge de Sarkozy en el míting de tancament i les detencions d'Alberto Fernández Díaz per defensar els símbols nacionals semblen haver estat les mostres més nítides de l'aposta constitucionalista dels populars. Poc va ajudar en la seva campanya la decisió del ministre d'exteriors, García Margallo, de batre en duel televisat amb Oriol Junqueras.
Des de Ferraz va partir Pedro Sánchez amb destinació a Catalunya. Allà va acompanyar en cada míting a Miquel Iceta, que des del primer acte de partit va marcar la seva carrera electoral al ritme de Queen. Els balls d'Iceta s'han fet cèlebres durant aquests dies i han contagiat a Pedro Sánchez. Tant ha marcat la seva campanya que l'acte de tancament era una gran festa en un local de Barcelona anomenat Valquiria. Allà van parlar d'assajos, de moure l'esquelet i van ballar, van ballar i van ballar fins a quedar exhausts. A sota de tot aquest teatre, res de res.
Per l'esquerra més radical, la CUP ha jugat un discret paper d'acompanyant, aprofitant els vuit escons que li han donat de manera insistent les enquestes per sentir-frontissa en cas que Junts pel Sí no aconsegueixi la majoria absoluta. En el mateix espectre,
Podem s'ha anat desinflant en aquests quinze dies. Un candidat que s'avergonyeix del seu cognom ha estat la imatge de la IU de sempre. En qualsevol cas, Pablo Iglesias no ha dubtat a ser protagonista participant de l'esperpent que ha acompanyat durant tota la cursa electoral. Cèlebres han estat les seves crides a donar "sexe" i "fuet" a Artur Mas, o els seus intercanvis dialèctics amb accent de Sioux i els seus cants: "Coleta estatge no fumar la pipa de la pau amb tu, per Manitu", va entonar el dirigent de Podem.
A més del PP, Ciutadans també ha defensat la legalitat constitucional i ha apostat per la unitat. Amb el seu logo en forma de cor amb les banderes catalana, espanyola i europea, Albert Rivera ha exalçat en cada míting a Inés Acostades, la seva candidata per la Generalitat.
En definitiva, una campanya marcada per les esperpèntiques aparicions de molts dels seus candidats, pels atacs als símbols nacionals i per un no menys esperpèntic debat en què el ministre d'Afers Estrangers espanyol va acceptar com una possibilitat que Catalunya acabi separant d'Espanya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario