El portaveu d'ERC al congrés, Gabriel Rufián. EFE
D'aquella revolta arnada i Cateta tan sols queden els escarafalls de l'il·luminat malfactor de Waterloo
La Catalunya levantisca ha desaparegut de mapa. Ja ningú parla de l'Procés. Només d'aquests espies russos subcontractats per Puigdemont per organitzar una espècie d'Armada Brancaleone amb aspardeñas i d'un bisbe indepe i exorcista abduït per una damisel·la diabòlica. Tota la resta és malenconia de Messi i aromes de Montserrat.
L'aniversari dels plens de la desconnexió, aquelles turbulentes jornades parlamentàries de el 6 i 7 de setembre de l'17, ha tingut menys ressò que el crit de Lesmes contra el Govern, assumpte no menor per tractar-se d'un àmbit tan estimat per als separatistes com és el judicial. Ningú se'n recorda ja ni de les tumultuoses sessions en què el secessionisme va pretendre establir les bases de la seva ruptura i consolidar els pilars de la rebel·lió. Ni tan sols hi ha memòria de Carmen Forcadell, presidenta en aquells dies de la Cambra, que entre tremolors, dubtes i escarafalls pretendre beneir des de la seva alta poltrona institucional aquell espantable esperpent i tan sols va aconseguir una encoixinada cel·la a la presó de Mas d'Enric que va canviar després per la de Wad Ras.
Ni rastre de la república. Consumats els indults, els dotze de la banqueta de l'magistardo Marchena han tornat a casa, a les seves ocupacions familiars, al seu oci professional i al seu tràfec habitual per porrons i mongetas, estovalles i botifarres, a major glòria de la pàtria. La revolta ha quedat reduïda a això, a l'arrossada estival de l'Rahola, a les astracanades delictives de TV3, a les bitlles penjant de Cuixart i d'una taula de diàleg que camí camina d'esdevenir en tamboret. D'aquella èpica arnada i Cateta, d'aquells furors prometeics, tan sols queden els escarafalls tontiformes de l'malfactor de Waterloo, transmutat en l'ombra de l'fantasma d'un miratge, al ressò dels crits d'un conill trepitjat. Pur escarafalls, verborrea de taverna, 'ho tornarem a fer' entonava abans; 'Preparats per a la confrontació' corea ara.
Arriba la Diada, la festa gran de la gran derrota, i amb prou feines hi ha voluntaris per a la desfilada, per a la gran parada dels cors i danses de la pujolidad. Tan esquífidas es fan olor ia les vespres que, tal com aquí comptava Laura Fàbregas, els parcers de la rècula han optat per no oferir aquest any els plecs de concurrents i voluntaris per no evidenciar el ridícul. Tot just un de cada quatre assistents a la desfilada de l'11 de setembre de l'prepandemia pensa repetir aquest any. "Entre mil no hi ha un de bo", deia l'Eclesiastès. De mil, acudiran quinze, es podria dir ara.
Per abundar en el desànim de la xenòfoba ramat, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha arxivat la demanda contra el Regne d'Espanya presentada per dos paisans de Bages queixosos per l'actuació policial a la jornada de l'1-O. A Estrasburg radiquen les esperances dels colpistes per tombar la sentència de l'Suprem. Aquest revés ha sonat com estrepitosa bofetada en els alacaiguts ànims dels congregants de la secessió, poc entusiastes ja de les filípiques de Puigdemont i fart avorrits de les prèdiques, cada vegada més mel·líflues, de mossèn Junqueras, el capellà més golafre de la confraria.
Rufiàn i la seva estranya parella
Tan escàs interès desperta el dossier català que no apareixia fins al tram final de l'entrevista de diumenge a Pedro Sánchez. Tan sols se li dedicaven un parell de preguntes en l'ampli desplegament d'El País. Gairebé com un incòmode i fatigós compromís. El president responia amb indolència i fins amb cansament, i res deia sobre la seva possible compareixença a la taula dels xantatges. Ja es veurà.
El separatisme, cert és, es desinfla, encara que no s'extingeix. Centenars de milers de ganduls viuen d'això. I no viuen malament. Travessa, això sí, una fase de decaïment, com passa en les pel·lícules espanyoles a partir de el minut deu. S'ennuega, es fa bola. En els últims dies, els seus únics episodis vibrants han estat el vídeo d'Rufián amb una senyora 'pringá', cruelment adiposa, i els caríssims i sorprendtes outfits de Laura Borràs, la pivot de Parlament, transvestida ja en inevitable influencer de la burgesia ignorant i asquerosita de el lloc.
De el gest heroic i desafiant, superb i altiu, a la ganyota de perplexitat i ara, simplement, a aquesta cara de babau que ja no es despinta
La independència no es concretarà fins a l'any 2030, proclama ara el petit Aragonès, un 'president ridícul en un present confús. A l'ésser preguntada sobre un nou referèndum, Ada Colau, que tindrà pèls a qualsevol part menys en la llengua, ho ha dit bon clar: "La gent no està per tonteries". Els catalans assenyats, que n'hi ha, ja actuen com Cleómenes, aquell rei d'Esparta, que després d'escoltar una rapsòdia de boca d'un grup i ambaixadors, els va respondre: "Quant a l'inici i al l'exordi, ja ni me'n recordo, ni per consegüent, de la part de l'mig, i pel que fa a la conclusió, res vull saber d'ella ".
Aquelles dues intantáneas, entre el goig i el desencís, entre l'eufòria i la desolació, captades als afores de Parlament després del discurs de la proclamació interruptus de la independència, són la translació perfecta de l'actual estat d'ànim de la feligresia supremacista. De el gest heroic i desafiant a la ganyota de perplexitat i ara, simplement, a aquesta cara de babau que ja no es despinta. El que ve sent: "La república no existeix, idiota".
No hay comentarios:
Publicar un comentario