Una "Diada" marcada per l'enfrontament entre separatistes, la rendició de Sánchez i el tedi dels ciutadans

Els partits i les organitzacions independentistes han arribat a la Diada, la festa regional catalana, més dividits i enfrontats que mai.

Al voltant de 80.000 persones han participat aquest dissabte en la manifestació separatista per reivindicar la independència de Catalunya en la celebració de la Diada. Lluny de les xifres dels dos milions que presumien reunir fa uns anys, en aquesta ocasió l'ANC i Òmnium s'han hagut de conformar amb el 4% dels participants que asseguraven haver mobilitzat en anys anteriors.

L'independentisme català ha aconseguit el que semblava impossible: provocar un gegantí fàstic en una societat farta de l'bucle en què el separatisme porta instal·lat des de fa anys. El fiasco de la manifestació de la Diada és la prova el nou de que la societat catalana ha donat l'esquena a una classe política que en lloc de dedicar-se a gestionar els problemes ha utilitzat el mantra de la independència com a cortina de fum per desviar l'atenció d'una societat que porta massa temps sofronizada per una classe política que ha fet de la violació de l'Estat de Dret i la Constitució la seva manera de vida.

Van passar els temps en què el separatisme presumia de ser un moviment "cívic, pacífic i festiu". Fins a la manifestació de l'ANC es van registrar incidents quan grups de violents van llançar objectes contra la Direcció Superior de la Policia Nacional a la Via Laietana.

Cops, sillazos, violència, insults i crits. Una part de l'separatisme no pot dissimular la seva frustració. Si la vigília es insultava a Oriol Junqueras al "Fossar de les Moreres" (el "Fossar de les Moreres" en què segons la mitologia separatista haurien d'estar enterrats els defensors de la ciutat de Barcelona el 1714), durant la "Diada" han sovintejat les baralles entre radicals d'esquerra i d'extrema dreta, tots ells afectes a la causa separatista.

El separatisme es realimenta del seu fals victimisme. Viu del seu enfrontament continu contra l'Estat. Ha trobat en la figura de Pere Sánchez un esperó per portar l'extorsió i el xantatge a el límit. És cert que està dividit, però la seva creixent debilitat i pèrdua de poder de convocatòria la compensen retratant la debilitat d'un president que s'ha rendit a l'colpisme. En el fons, i això és el més trist, tots dos es necessiten mútuament. I el mal que estan causant a la societat espanyola pot ser irreversible. La Diada ha estat un fracàs, però la debilitat de Sánchez davant els sediciosos atorga a aquests una pilota d'oxigen. I mentre, els espanyols assisteixen com a convidats de pedra a aquesta funesta retroalimentació d'interessos entre una colla de colpistes i un Govern que ha claudicat i lliurat la dignitat d'Espanya i dels espanyols per un grapat de vots.

A la fin, el carrer col·loca cadascú al seu lloc. Els catalans estan farts de la seva classe política, i els espanyols estan farts d'un Govern pujat a lloms de la més absoluta incompetència