L'enfonsament - 4 anys d'Artur Mas

Mar de fons a CiU. Van guanyar fa 4 anys prometent rigor i realisme per reparar el desastre del Tripartit. Ningú parlava de secessió llavors. Als pocs mesos van posar en marxa oficialment el que portaven anys preparant i estimulant de manera oficiosa: va començar el "prusés" i es va partir Catalunya.

4 anys després el resultat és desastrós. El deute de la Generalitat s'ha disparat un 90% depassant àmpliament els € 60.000 milions. Espantada per la incertesa i els Messy times que ens esperen sota el nacionalisme (The Economist dixit), la inversió estrangera ha caigut el 35% en termes absoluts i atrau només el 11,8% del total d'inversió a Espanya, quan el 2010 era el 39,5% (sí, és un -70%). Com a guinda, els catalans paguem més impostos que ningú per finançar les estructures d'Estat de Mas i Mas - Colell no pensa reduir-los.

El "prusés" posat en marxa pels polítics fanàtics de nacionalisme està fent que Catalunya perdi el seu atractiu. Els consells d'escoles de negocis com ESADE constaten preocupats com ja no aconsegueixen atreure talent de la resta d'Espanya, que prefereix apostar per Madrid. La demanda immobiliària d'alt standing de russos i xinesos es trasllada clarament de la Costa Brava a la Costa del Sol. Mas no ha desencadenat un ràpid xoc de trens, més aviat una dinàmica lenta però abrasiva per a Catalunya.

Políticament la conversió de CiU al separatisme ha estat un desastre. Malgrat les aparences i la Pressió ambiental, els analistes estrangers reconeixia que els catalans som molt menys nacionalistes que, per exemple, els escocesos. CiU ha forçat els catalans a definir-se, i ha perdut: En rebutjar més del 70% de catalans el "Butifarrèndum", es demostra que el secessionisme es incapaç de créixer i cada dia hi ha més catalans que li donen l'esquena al "prusés" Creix la sensació que el separatisme comença inexorablement a esgotar-se, a passar de moda: les cubanes, llanguint en cada vegada menys balcons, semblen melancòlics draps antiquats, i els "trendsetters" eviten la bandera inventada.

Molts quadres de CiU es pregunten si tot això ha valgut la pena. I la resposta és que no. Centenars d'ells perdran la seva feina pròximament: totes les enquestes pronostiquen un altre baixada de CiU, l'última de La Vanguardia del 35%, fins als 40 diputats. Una nova oposició, transversal, desenfadada i ben organitzada s'articula al voltant de Societat Civil Catalana. El 12- O a plaça Catalunya és ia una diada tradicional. Les grans empreses catalanes i la Catalunya que funciona donen l'esquena a un CiU abraçat literalment, recordin el gran moment Mas-Fernández a la radicalitat. La coalició està trencada de facto. El pare del nacionalisme, Jordi Pujol, desprestigiat i escarnit, ha caigut als inferns on habiten Bárcenas, Fabra o Urdangarín. Mentrestant, Artur Mas i el seu "pinyol" segueixen sent els polítics més ben pagats d'Espanya.

Ja vam explicar com semblava que CiU estigués executant un pla dissenyat mil·limètricament per autodestruir-se. Quem deus vult perdere, prius dementat. Els déus embogeixen primer a aquells a qui volen perdre.

Dolça Catalunya