viernes, 10 de noviembre de 2017

Puigdemont i la seva "candidatura de pais"

puigdemont bruselas bilaketarekin bat datozen irudiak

Carles Puigdemont, qui fa només uns mesos volia abandonar la Generalitat quant hagués noves eleccions, proposa ara una "candidatura de pais" promoguda des de la seva autoexili de Brussel·les per a les eleccions del 21 de desembre. Una cosa que la resta de partits nacionalistes sembla no estar per la feina.

Si amb la seva fugida va abandonar al seu govern, al seu partit i al seu poble, ara és ell qui està sent abandonat ia tothom incomoda la seva voluntat de presentar-se a les eleccions de desembre en aquest moment Puigdemont s'ha convertit en un dels majors problemes del PDeCat. No poden ignorar i menys encara desacreditar, tot i que algunes de les seves actuacions estan sent pròpies d'una paròdia.

El partit sap que pretendre mantenir-com a líder és absurd, perquè Puigdemont ja no és el futur de res, no hi ha cap projecte creïble que es pugui presentar des de la seva figura, ni el de mantenir alçada la bandera independentista, ni el de reprendre la senda possibilista del joc democràtic dins de la constitució. Per el primer que li va desacreditar la seva vacil·lació, la seva falta de valentia, el seu intent de no delinquir "mes del necessari". Per a la segona el desacredita el seu "exili" i les seves declaracions des d'alli.

La candidatura presidencial que reclama, integrada per la totalitat de les forces independentistes, és vista com un llast per igual per tots els secessionistes. Esquerra, en el seu equilibri permanent per tractar per tots els mitjans de separar-se del PDECat sense que se li noti un excessiu afany per guanyar les eleccions, va accedir a la llista unitària però amb la condició que estiguessin realment tots, des de l'antiga Convergència a la CUP, passant pels escindits d'Unió i el dimissionari Dante Fachin de la franquícia catalana de Podem. La CUP decidirà aquest dissabte en una de les seves famoses assemblees com es presenta a les eleccions, però cap de les quatre opcions que sotmetrà a votació inclou compartir cartell amb els neoconvergentes.

Si Puigdemont s'estigués callat encara podria ser aprofitable per al tiron victimista, per mostrar-li com el "president exiliat" que simbolitza tot el dolent del règim constitucional espanyol, sense implicar res respecte a la tàctica política a seguir. Però Puigdemont no calla. No es resigna a que la seva hora ja ha passat. Vol trobar una auto-justificació que li reconforti, conscient del lio enorme en què personalment s'ha ficat. Des de Barcelona se li veu cada vegada més com a un pobre sonat que crema els seus dies donant de menjar als coloms de la Grand Place.

No hay comentarios:

Publicar un comentario