Un Congrés descontrolat

El Congrés, de el confinament a l'fangar. (EFE)

El Congrés dels Diputats s'ha convertit en una reunió de niñatos sense ànima. Niñatos, si. Sense ànima, si. I sense vergonya

Els Espanyols hem pagat el preu més alt per l'obstinació a anteposar les passions polítiques, o partidistes, a qualsevol altra consideració. La tragèdia hauria de portar a considerar què és i per a què serveix la política al nostre país.

Moltes coses troben acord després, a costa de danys considerables i algunes vegades, com aquesta, irreparables. Els 27.892 morts, que podrien haver estat molts milers més no, pesaran sempre sobre la consciència de la societat espanyola. I els 19.231 que sobren, els condemnats a una mort sense cap explicació, perquè el Govern no vol assignar cap causa específica, morts perquè sí, han de ser, fins que algú es decideixi a aclarir el que ha passat, una ferida oberta que anirà corrompent la nostra vida en comú. Molts d'ells, com bastants dels que estan integrats en la comptabilitat oficial, estaven entre els més vulnerables, els més febles de tots nosaltres, aquells que no tenien mitjans per defensar-se pel seu compte.

I avui com cada dia, els diputats s'han passat el temps tirant-se la culpa d'aquests morts els uns als altres, quan els culpables d'aquestes xifres a part de covid dels dimonis són els que amb les seves decisions han contribuït a augmentar el fatídic nombre . És por a conseqüències judicials?

Tant de bo cap familiar dels morts pel coronavirus, tampoc un malalt greu, hagi vist i escoltat la sessió al Congrés. Fa vergonya contemplar com passen el temps

Tant de bo cap familiar dels morts pel coronavirus, tampoc un malalt greu, hagi vist i escoltat la sessió d'aquest dimecres al Congrés dels Diputats. Tant de bo cap dels asseguts en els seus escons hagi perdut algú per culpa de la pandèmia. Només això explica el to, les formes, el fangar en què neden feliços moltes de les seves senyories. És una reunió de niñatos sense ànima. Niñatos, si. Sense ànima, si. I sense vergonya.

L'única cosa bona de tot això és que ens serveix per constatar, sense por d'equivocar-nos, que a la política no arriben els millors. També, per a la nostra desgràcia, que tenim els polítics que ens mereixem.