Ahir 1 de maig va repetir de nou el passat de moda espectacle sindical de tots els anys amb ocasió del Dia Internacional del Treball on a Madrid que els sindicats UGT i CCOO organitzen tots els anys. Els seus líders que havien estat sospitosament callats sense preocupar-se pels aturats durant l'època de Zapatero, van deixar anar ahir les encesos discursos contra el govern, no per la desorbitat nombre d'aturats sinó perquè els qui estan al govern no són de la seva ventrada. Ara reclamen un pacte per arreglar el disbarat.
No vaig a defensar aquí a Mariano Rajoy la gestió és quan menys discutible pel que fa a decisió per aturar la abús de la casta política i sindical, però és que el discurs caspós i partidista atreu cada vegada menys assistents, prova l'abandonament dels seus afiliats que descobreixen que aquests sindicats només actuen per engrossir les arques siguin del sindicat o els seus dirigents gràcies a uns cursos de formació que no existeixen o subvencions milionàries. Perquè l'esperpent d'ahir i de tots els dies pels carrers espanyoles.
A ningú ha d'extrañarles, el descrèdit de les privilegiades organitzacions sindicals vagi parell amb el deteriorament econòmic. Molts espanyols recorden la complicitat dels sindicats amb la política de Zapatero respecte a l'actual de Rajoy que s'assemblen cada vegada més, quan aquest ni tan sols ha començat a abordar les reformes que fan veritable que és la reforma de l'administració pública.
Tot i que la taxa d'atur ha escalat fins al 27,16% i el nombre de desocupats ha superat per primera vegada la barrera dels sis milions, les manifestacions organitzades per UGT i CCOO amb ocasió del Dia Internacional del Treball han tingut un ridícul poder de convocatòria, com s'evidencia especialment l'escàs seguiment de la marxa que ha tingut lloc a Madrid, menor fins i tot que la de l'any passat.
Per molt que CCOO i UGT diguin "No a l'austeritat" i reclamen "un canvi de política", a què austeritat s'oposen? A la que ens ha portat a tenir el 2012 el major dèficit de la UE? A la que ha fet que el deute públic passi del 69,30 al 84,20% del PIB en un sol any? ¿Els sembla als sindicats bé que un Govern auster la brutal i empobridora pujada d'impostos a què ens ha sotmès els treballadors? ¿Els sembla auster el malbaratament que suposa el ruïnós manteniment de milers d'empreses, fundacions i xiringuitos públics a càrrec del contribuent? ¿Els sembla auster les encara quantioses subvencions que el Govern segueix brindant a patronal i sindicats?
Bé estaria que els sindicats demanin un canvi de política. Però el que realment demanen és una marxa enrere o almenys que no canviï res. El drama és que ells són un dels principals obstacles al canvi que Espanya necessita, ja que són grans beneficiaris de l'injust i insostenible statu quo.
Tant de bo els líders de CCOO i UGT reclamessin les reformes que Rajoy es nega a emprendre, començant per la destinada a establir que siguin els afiliats, i ens els contribuents, els que sostinguin als sindicats, la patronal i els partits polítics. O la destinada a promulgar d'una vegada una llei que reguli el dret a la vaga.
Tant de bo protestessin també contra la irresponsable reticència del president a emprendre una autèntica reforma destinada a eliminar duplicitats en l'insostenible i disgregador model autonòmic.
Però no ho fan. L'única política de creixement que donen suport és la que aprofundeix en la recessió mitjançant un increment de la despesa pública que només pot ser sustentat amb més impostos, més deute o més inflació. Els sindicats són part del problema i són només una part d'aquesta casta política i d'aquest sector públic que es nega a estrènyer-se el cinturó, per molt que el seu pes sigui una llosa per a la recuperació econòmica i per la creació d'ocupació. Que ningú s'estranyi, doncs, de l'escàs seguiment de la seva protesta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario