El Suprem rebutjarà el lliurament de Puigdemont si no és per rebel·lió

El Tribunal Suprem considera que una hipotètica lliurament només per malversació «qüestionaria la capacitat sobirana d'Espanya»

La indignació i el malestar que es van estendre al Tribunal Suprem davant l'inesperat anunci que Alemanya no lliuraria a Espanya a Puigdemont per rebel·lió s'han tornat a esforços contrarellotge per reconduir la decisió final dels jutges de Schleswig-Holstein, disposats a plantejar únicament l'extradició per malversació.

Més enllà del que a Espanya es vol veure com una presa de posició provisional -adoptada, el passat 25 de març, en el marc de les mesures cautelars en què s'estudiava la presó del expresident-, el tribunal ha de decidir formalment si concedeix el seu lliurament pels dos delictes pels quals va ser reclamat: rebel·lió i malversació de fons públics.

Si els jutges d'aquest land conclouen que no procedeix el lliurament pel més greu d'aquests delictes, castigat a Espanya amb fins a 20 anys de presó, el Tribunal Suprem renunciarà al lliurament. «Això no pot quedar en un delicte patrimonial», assenyalen fonts de l'Alt Tribunal, convençudes que una interpretació en aquest sentit «estaria condicionant directament la nostra capacitat sobirana». «Espanya no pot pagar aquest preu», diuen.

No és «cosa jutjada»

Per aquest motiu, i també per evitar el greuge que suposaria que el principal acusat fos jutjat només per malversació -mentre els membres del seu govern ho són també per rebelión-, el Suprem rebutjaria el lliurament en aquestes condicions. Això implicaria que Puigdemomt quedaria lliure i probablement podria tornar a viure a Bèlgica, però amb el risc de ser detingut en qualsevol moment i en qualsevol altre país per enfrontar-se als delictes que li imputa la justícia espanyola. En aquest sentit, la resolució d'Alemanya sobre aquest tema no és «cosa jutjada», és a dir, no tancaria la porta al fet que el mecanisme de lliurament es pogués posar en marxa més endavant.

Com la decisió no està presa encara, Fiscalia i jutge instructor s'estan emprant a fons per aportar al tribunal alemany tots els indicis que set mesos d'investigació han posat sobre la taula i que han conduït al processament per rebel·lió de 13 investigats. Es tracta d'explicar a Alemanya -un país que prohibeix partits amb fins independentistes, que mai permetria la independència d'un dels seus lands i que castiga fins a la difamació dels seus òrgans constitucionals i la seva bandera- que el succeït a Catalunya respon a un concert entre partits i entitats sobiranistes per declarar la independència al marge de la legalitat vigent, d'un cop a l'ordre constitucional en el qual s'han vingut incumplimiendo sistemàticament resolucions judicials.

Doble incriminació

Tant Llarena com la Fiscalia del Tribunal Suprem (i també l'alemanya) estan convençudes que el delicte de rebel·lió plantejat en l'euroordre té la seva correspondència en el Codi Penal alemany amb el delicte d'alta traïció. És més, la regulació d'aquest delicte a Alemanya és tan àmplia i amb tants subtipus que «és inconcebible» que els jutges no vegin la doble incriminació que l'euroordre s'exigeix ​​en cas que el delicte pel qual la persona és reclamada no formi part dels 32 en què el lliurament és automàtica.

Tan «òbvia» és la correspondència que fonts de l'Alt Tribunal arriben a plantejar-fins i tot si ha pogut haver-hi un «error en la traducció» que hi hagi portat els jutges a reconèixer que si bé hi va haver violència, aquesta no va ser de tal envergadura com per doblegar la voluntat de les institucions. Va ser precisament el paral·lelisme entre els dos ordenaments jurídics el que va portar al fet que la detenció de Puigdemont es produís a Alemanya i no en un altre país, recorden aquestes fonts.

Al marge del «improcedent» pronunciament de fons del tribunal regional -una «extralimitació» en la interpretació de l'euroordre que el jutge es planteja portar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en Luxemburg-, ni el delicte de rebel·lió espanyol ni el alemany d'alta traïció exigeixen que aquesta violència «sigui suficient».

Fins a cinc catedràtics consultats per ABC coincideixen a afirmar el paradoxal que resulta graduar el nivell de violència: si només suposa rebel·lió aquella violència capaç de doblegar les institucions, el delicte sempre es consumaria i quedaria sense càstig qualsevol ús de la violència en el qual no s'hagués aconseguit l'objectiu, les formes de temptativa o frustració. Dit d'una altra manera, ¿a partir de quin o quan es considera que la violència és suficient com per intimidar a un Estat? Pot equiparar una protesta ecologista en un aeroport (com fa el tribunal regional en la seva resolució) amb la rebel·lió d'una institució, d'un Parlament i una comunitat en la qual es va haver de comptar amb 30.000 agents de les Forces i Cossos de Seguretat de l' estat?

Violència esglaonada

La violència del 20 de setembre i l'1 d'octubre no van ser episodis aïllats, com sembla interpretar el tribunal, sinó que van formar part d'un pla que «avançava de manera esglaonada» amb el propòsit de desencadenar-se plenament «forçant l'Estat a assumir una situació de fet que buscava crear-se amb la proclamació unilateral de la república », segons l'ordre de processament.

A pocs dies de la decisió final, la justícia espanyola vol fer veure a l'alemanya que hi ha un «perfecte acomodament» del delicte de rebel·lió amb les diferents modalitats d'alta traïció que el Codi Penal alemany recull (com l'espanyol, també la contempla amb i sense armes). Com a mínim, «la preparació d'una operació d'alta traïció» regulada a l'article 83 del seu Codi Penal. Una simple constatació entre els fets que es persegueixen i els delictes que sustenten la reclamació hauria de conduir necessàriament al lliurament. «Qui prepara una determinada operació d'alta traïció contra la Federació serà castigat amb pena privativa de llibertat d'un a 10 anys (...)», assenyala el precepte.

Amb independència de la decisió que el tribunal alemany prengui, fonts del Suprem sostenen que els fets qüestiona ia la configuració de l'euroordre com una eina de cooperació judicial basada en la confiança i en el reconeixement mutu de resolucions. «És com si Alemanya reclama a un assassí, nosaltres posem en dubte la traïdoria i vam decidir lliurar-lo per lesions», descriu gràficament un magistrat de TS.