La mort d'Alfredo Pérez Rubalcaba i la seva capella ardent, va servir de lloc de trobada de les personalitats del PSOE, de les altres formacions polítiques, expresidents, els Reis en actiu i els emèrits, President i govern en ple, candidats, partits de la oposició, com si fos un cap d'estat, ha marcat l'inici informatiu en un cap de setmana gairebé sense actes electorals i amb el futbol concentrat a la tarda de diumenge. Alli estava tot el món polític, menys Aznar i els de Vox, que van aparèixer amb noms i cognoms en els mitjans polititzats de règim.
L'esquerra considera Rubalcaba, amb absoluta justícia, com un gran servidor del PSOE i el responsable de les fites recents del socialisme. Algú que s'ha mogut molt millor entre bambolines amb una trajectòria que els populars semblen celebrar també, d'acord amb gestos com el de l'expresident Mariano Rajoy, que ha acomiadat el polític socialista amb un article que no ofereix dubtes sobre la seva sincera admiració cap al finat.
Una llarga trajectòria política amb llums i les moltes ombres que es pretenen ara amagar ja que Rubalcaba havia estat un dels principals munyidors de la Logse, la malaurada reforma educativa que els socialistes van imposar a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, amb la qual depauperaron l'educació pública a Espanya fins a extrems mai abans coneguts.
La tornada del PSOE al poder el 2004 va portar també la signatura indeleble del desaparegut dirigent socialista. Seva va ser l'estratègia de polititzar els terribles atemptats de l'11-M, que van culminar amb el cèrcol violent de les seus del PP a tot Espanya durant la jornada de reflexió i van propiciar una victòria electoral en què tres dies abans ningú confiava.
El seu paper protagonista en el Cas Faisán, la xivatada policial que va impedir la desarticulació de la cúpula de la banda terrorista ETA, va ser la seva particular contribució a l'estratègia de rendició que duria a terme Zapatero durant la seva segona legislatura, amb Pérez Rubalcaba als comandaments de l'operació.
Pocs polítics han exercit una influència tan decisiva en els episodis més negres de la nostra història recent. Per això, el dolor personal per la seva pèrdua i el respecte degut a tots els morts no poden ser pretext per falsificar una trajectòria política les nefastes conseqüències seguim patint, encara avui, tots els espanyols.
Diuen que a Espanya s'observa la norma social de "no parlar malament dels morts", fins i tot dels polítics cosa que per la maleïda memòria històrica i el seu tractament desigual que no puc acceptar, perquè fa quaranta-tres anys que va morir Franco, cap militar i polític de la mitja Espanya que va guanyar la guerra civil que li havia declarat l'altra mitja i l'esquerra venjadora segueixen obstinada a assaltar la seva tomba i ventar les seves cendres, després d'elevar a categoria de llei la condemna de les seves quatre dècades en el Poder.
No hay comentarios:
Publicar un comentario