Una disjuntiva per al PP

Cap a mitjans de l'any 81 del segle XX, la dreta espanyola va decidir sobtadament suïcidar-se. Les conseqüències de la renúncia voluntària a la vida (política) dels que fins aquell molt precís instant havien sabut agrupar en les urnes a la voluntat majoritària de la societat. Van necessitar 17 anys per reagrupar-se i arribar a vèncer definitivament a Felipe González

La dreta espanyola ha obtingut en les eleccions passades, aquests comicis que s'estan celebrant com gairebé l'avantsala mateixa d'un funeral, més vots populars, en concret uns 400.000 més, que durant el seu instant de més èxit en el que portem del segle XXI, quan el Partit Popular va obtenir, el 2011, la sobrada majoria absoluta amb 186 escons al Congrés.

L'afany de protagonisme dels líders del PP, Cs i Vox, la seva falta de sintonia davant la imminència de noves eleccions, al costat de la perversitat del nostre sistema electoral, podria portar a una situació semblant amb el PP al centre de la tempesta.

Pablo Casado ha hagut de gestionar la tempesta perfecta que s'ha dut l'assegurança paquebot de la dreta espanyola a estavellar-se en un penya-segat. La pèrdua de milions de vots i gairebé 70 diputats no pot deixar incòlume el seu lideratge. Fonts internes del partit temen que demà mateix comença l'ofensiva per moure-li la cadira. En el subconscient de tots subjau la idea d'apostar a la dreta no ha funcionat.

El jove líder del PP representava el rearmament ideològic del partit. De fet, és cert que va aixecar passions en les seves pròpies files -militantes i quadres-, però durant la campanya es va poder apreciar que no al carrer. La basa que va jugar Casat en les primàries davant Sáenz de Santamaría és que era el millor antídot davant Vox. D'aquí la presència de José María Aznar en campanya. L'estratègia ha resultat fallida.

Què ha fallat en el PP? Aparentment, gairebé tot. Encara que el més probable és que la histèria mobilitzadora al voltant de Vox -que, malgrat la seva irrupció forta, no ha cobert les seves pròpies expectatives- hagi portat a error als directors de l'estratègia del PP. Per primera vegada des dels temps de Fraga, el PP ha oblidat que les eleccions les guanya el partit que ocupa el centre i ara s'ha trobat que ha estat ocupat, però per altres sigles.

El PP s'ha quedat orfe. Amb prou feines queda a primera fila ningú de la generació d'Aznar i Rajoy. Els ministres dels últims governs estan defenestrats. Rajoy, Sáenz de Santamaría i Dolores de Cospedal han deixat la política. mentre polítics rellevants encara al poder, decebuts en veure perillar el seu lloc, segueixen emigrant cap a formacions veïnes.

Dimarts a Gènova, tot just l'única esperança que quedava era "que els votants de Vox s'adonessin de la trencadissa que han provocat en la dreta espanyola", O sigui, que els votants rectifiquessin i s'adonessin que el PP és necessari de cara a les eleccions locals, autonòmiques i europees del 26 de maig. Però la impressió era ahir a la nit funesta. En aquestes eleccions hi ha altres decisions de Casado veritablement complicades, com la d'Isabel Díaz Ayuso per a la Comunitat de Madrid, de qui s'espera que faci una campanya cap amunt, després d'un inici titubejant.

La guerra interna va ser tan cruenta que va acabar per saturar als seus votants. El partit es veu abocat, d'entrada a un ERO i una mudança de seu, insostenible amb una estructura basada en menys de 70 diputats. Pels passadissos de Gènova encara deambulen funcionaris que han mogut els fils, mai des de la primera fila. Els joves García-Egea i Casado tenen al davant un repte majúscul, remuntar la situació d'haver trencat el sòl electoral del partit. En els grans reptes és on es temperen els polítics amb majúscules.