lunes, 15 de abril de 2013

Res personal


La vicesecretaria general del PSOE, Elena Valenciano. | Foto: Efe / Fernando Alvarado.


José Luis Rodríguez Zapatero i Pedro J. Ramírez mantenien una relació fonamentada en la denúncia continuada del segon a la política del primer a través d'aquest diari. Aquesta pulcríssima separació entre la parcel · la pública i privada constitueix un dels eixos exòtics de la democràcia, dos senyors que mengen junts, passegen per Moncloa ia mitja tarda es separen amb una encaixada de mans perquè un arribi a temps al diari a posar a caure d'un ruc a un altre.


(Resulta incòmode que pugui semblar que faig la pilota en públic quan la faig molt millor en privat, on sóc un pilota primmirat i obsessiu capaç de tocar fa anys a un superior el braç i dir: "Però què dur està això, pel amor de Déu! Has de passar-me les adreces d'aquestes webs! ").

Entre els més conspicus detractors del meu treball es troba orgullosament algun amic íntim que, en arribar a la meva pàgina, la salta amb menyspreu i, si estic davant, amb un esbufec. Es tracta d'una experiència estressant: no suporta llegir-me, de tant en tant carrega amb excitació sobre la meva feina, i quan algun tercer es suma alegrat i porta l'atac al terreny personal, el meu amic li ofereix una suau mà d'hòsties. Aquesta frontera amarga cal protegir perquè a més d'exaltar la tolerància ajuda a comprendre que contra l'argument no es ressent la civilització, que ho arriscat per a la convivència sorgeix quan el periodista no se li ataca com a periodista, sinó com a home. Potser aquest home alterat, si és de naturalesa Jíbara, reaccioni volent reduir caps o, en cas de ser jefaza, apel · lant no només al nazisme, sinó a la seva puresa exterminadora.

La llei hipotecària no s'ha mogut d'un costat a un altre segons el partit que l'apliqui, la que s'ha desplaçat és la gent. Com aquell que creu sentir moure el tren però de sobte, sorprès, comprova que els que es mouen són els arbres. En altres paraules, els que han deixat antiga la llei de desnonaments són els desnonats. Aquesta és la raó per la qual el Govern s'equivoca en la seva postura contra la ILP. No es pot governar igual per a un país que no es reconeix en el de deu anys enrere: urgeix modificar la Llei Hipotecària amb més pressa que la reforma que permet a un banquer condemnat seguir sent honorable i exercir fatídicament, l'honor pot esperar un parell de mesos, total es pot comprar.

El fracàs és voler revocar això apareixent al portal com un cobrador del frac ideològic. El escrache és una cosa personal i aquesta és la seva raó de ser i per tant el seu perill. Individualitzar el presumpte culpable, despullar del seu càrrec i presentar-lo al barri entre crits. En una frase desafortunada Felipe González va dir que els nens no han de aguantar a la porta de casa.

Home, González, ni els nens ni vostè, ni les parelles estèrils ni els homosexuals que no adopten. Precisament el primer que li ensenyen a un nen és a no assenyalar amb el dit, aquest gest del ditet apuntant a algú és un signe de barbàrie, no diguem si es produeix dins d'una aula.

Mentre escric això veig que Anguita acaba de dir que el desnonament també atempta contra la vida privada de les persones d'una manera encara més implacable; Anguita és bastant més original que el que diu. Hi ha una llei darrere: una antigalla abusiva ja denunciada per la UE per desprotegir als ciutadans, i no obstant això no deixa de ser una llei. Si canviem aquesta anant a les cases dels governants, canviem totes. Què hauria d'haver fet la família del pres empresonat nou anys i finalment absolt per un delicte que no va cometre? Si el escrache és legítim i us ajuda una fina raó moral perquè ho decideix una assemblea d'afectats, quin tribunal popular fixa el límit de resposta a la llei i d'acord amb què injustícia? Anant més enllà, per què si amb els desnonaments i no amb la reforma laboral, que ha agilitzat els acomiadaments al punt que hi ha gent que no pot pagar casa? Per què si amb la reforma laboral i no amb el resultat de les eleccions, producte de la votació popular que vindria a ser responsable última d'aquesta agonia? El inquietant d'una democràcia és que quan cal buscar culpables un a vegades no es pot aturar en ningú fins que arriba al seu cercle privat, quan no a si mateix.

Porto discutint tot això diversos dies amb defensors acèrrims i sempre acabem en un punt de no retorn massa voluptuós per al meu gust. Insisteixo cada vegada més cansat en els meus arguments, que ja em semblen, a repassar, un farcell de pobre. Delinquir s'ha delinquit sempre: el que commou és el suport. El substancial no és l'acció sinó on es diposita: la democràcia paral · lela. Si moralment està justificat el escrache causa de la violència exercida per l'Estat, què no ho està si a judici d'algú l'Estat mata retallant en sanitat i provocant suïcidis?

Apel · lacions a que els canvis a millor es produeixen gràcies a la marginació de l'ordre i descripcions dels avenços de la humanitat posant com a exemple 1789 em fan pensar, amb una molt esparracada malenconia, que potser és veritat que seguim en el mateix lloc dos segles després.

Fa unes setmanes en un sopar de periodistes deia algú, sota un murmuri general d'aprovació, que quan corregués una mica de sang a Espanya, corria tota. No semblava dir-ho amb horror, sinó mastegant. Per un moment vaig pensar que havia de tornar el filet a cuina perquè l'hi portessin menys fet.

No hay comentarios:

Publicar un comentario