Marlaska surt gratis

i

Per al ministre de l'Interior, l'assetjament va ser merescut -i just per a un exjutge? - per tenir Cs la possibilitat de negociar amb un partit legal com Vox

Aquest divendres no es va sentir ni una sola pregunta a la portaveu del Govern, Isabel Celaá, sobre l'escàndol de la setmana, si no del mes i per què no de l'any: el cas Marlaska o com un ministre de l'Interior va dir que la presència de ciutadans en la manifestació de l'Orgull hauria de tenir conseqüències ... i tant que les va tenir.

Els periodistes van preguntar una i altra vegada per Pablo Iglesias i els pactes d'investidura. Fins Celaá es va marejar abans que la perdiu i va arribar a confondre el comunista de finca amb el primer marit d'Isabel Preysler. Tots volien obtenir un titular allà on era impossible però ningú va voler tocar el delicat cas Marlaska.

L'escàndol majúscul del que va passar en la manifestació del dia de l'orgull gai porta camí de perdre en l'oblit, de sortir gratis.

Fernando Grande-Marlaska va dir de Ciutadans que "pactar de forma obscena amb qui limita els drets LGTBI ha de tenir conseqüències". Tot el mereixen perquè alguna cosa han fet per merèixer-ho. Aquesta va ser la trucada, el xafarranxo de combat del ministre i ex jutge al més pur estil d'aquella "alerta antifeixista" que va promulgar Pablo Iglesias, possible soci de Govern. És el conegut "xarop democràtic" que només es censura quan fa mal en carn pròpia. No sé per què no li fan ministre si al PSOE ja exerceixen sense complexos amb les seves maneres.

Va pagar la festa el partit d'Albert Rivera però imaginem què no hauria passat si algú del PP o de Vox hagués volgut passar per allà. El cas és que van fer bé de no anar a un aquelarre polític disfressat de lluita social on el presumpte perseguit -no a Espanya encara que en molts països i cultures que no volen esmentar-esdevé perseguidor. Per descomptat, si aquesta és la norma, que no sigui amb diners de tots perquè qualsevol subvenció al lobby gai esquerrà és incompatible amb la pretesa lluita per la igualtat.

Al tipus que ens va ensenyar el mirall de la seva ànima amb intenció evacuativa com per deixar gràficament rubricat sobre l'asfalt l'odi a l'adversari cal agrair-li el simbolisme de la seva militància socialista. Gaizquierdistas, sí; fatxes maricons, de cap manera. Al armari, a la taquilla, a la grua de Teheran, als camps del Che! I a netejar amb lleixiu per on passin, com fan els homicides però mai homòfobs de Bildu, sempre benvinguts pel pacífic dels seus sacrificis.

Era de preveure que succeís alguna cosa quan un acte públic té reservat el dret d'admissió amb la tendència política com a criteri. El que resulta del tot inadmissible és que l'assetjament fos instigat per un ministre de l'Interior que, en comptes de protegir com és la seva comesa, va posar a la diana als quals no eren ben rebuts.

Al ministre que va obrir la veda el van defensar els organitzadors recomanant a Ciutadans "fer autocrítica i analitzar per què les persones a les que suposadament diu defensar amb les seves polítiques els impedeixen avançar en una manifestació convocada per reivindicar els seus drets".

El PSOE tampoc va trigar a fer costat a l'instigador: "Condemnem les infàmies que s'estan abocant sobre el ministre Grande-Marlaska. Un referent per a molts i moltes". Quant al que s'estava abocant sobre els caps d'Inés Acostades, Ignacio Aguado, Marta Rivera de la Creu o Miguel Gutiérrez no hi ha infàmia possible perquè, com han mantingut molts polítics i mitjans de comunicació, ho mereixien, estaven avisats i buscaven la foto.

També va voler deixar-ho clar el chavista Íñigo Errejón: "No es pot pactar amb homòfobs, venir a l'Orgull i esperar que els somriguin". O el propi Pablo Iglesias: "No els pot estranyar que quan van de la mà d'Abascal i Monestir a defensar polítiques homòfobes el col·lectiu LGTBI els digui que això no els agrada molt". No es pot esperar, no els pot estranyar ... L'esquerra té dret a l'assetjament, a l'agressió i a l'amenaça. A més, avisen.

Però si greu és la provocació del ministre, més ho és la trama d'ocultació posterior. S'ha convertit en costum molt espanyola ignorar la realitat adversa per buscar comprovacions alienes sobre el que queda grollerament a la vista. Es tracta de fer veure la investigació del delicte fabricant un informe policial al marge dels fets. Ja va passar durant el cop de la Generalitat de Catalunya on destrossar cotxes patrulla de la Guàrdia Civil, robar l'armament reglamentari del seu interior i pujar a sobre a proclamar la independència tampoc era indici de violència. Sí, és costum a Espanya que l'evidència sigui inútil quan pugui resultar incriminatòria. Esclaten quatre trens assassinant a 192 persones i busquem polsim d'un extintor, un clavito i molts informes de paper. El que quedi a la vista no val, el que compta és l'oportú informe. I més si el publica en ex